dilluns, 8 de desembre del 2014

5 i 10 Km de Moja 2014

Després de la cursa passada per aigua de l’any passat tenia ganes de tornar a córrer a Moja, una cursa sempre agradable, per tornar a rodar entre vinyes i carrers de poble amb poca aglomeració de corredors.
Aquest any torno a venir amb el meu fill que farà la cursa de 5 km però em sembla que no ho farà tan bé com el 2012 ja que no entrena i fuma. El 2012 va fer 24’42” i va quedar 4art de la seva categoria cosa que dubto que aconsegueixi aquest any.
El dia abans de la cursa tinc guàrdia i plego a les 8 del matí o sigui que he d’anar lleuger i no badar per poder esmorzar una mica i arribar a temps a Moja a recollir els dorsals. Arribo a casa i encara estan tots al llit i tinc que començar a donar pressa com sempre, aixxx. Amb el temps justet arribem a Moja recollim els dorsals i anem cap a la sortida que serà en pocs minuts.
El dia és fresc i assolellat i, per tant, farà un bon dia per córrer.
Sortim del mig del grup i d’entrada poso a prova un ritme una mica viu mentre el vigilo de reüll. El primer km surt a 4’41”, massa ràpid i afluixo una mica, el segon surt a 5’03” i veig que comença a tenir problemes i afluixo del tot, anirem rodant, el tercer km surt a 6’16” i ens ha avançat un munt de gent, cap problema, l’acompanyo i gaudeixo d’un rodatge suau, em diu que continuï i el deixi però no ho vull fer i continuem a ritme de samba. 
Al començament el ritme no estava malament.
A poc a poc es va alentint.


Em diu que té ganes de treure i no pot anar més ràpid i aprofito l’ocasió per fer una mica de discurs moral sobre la salut i altres temes mentre ens continuen avançant corredors de totes les tipologies. 
Al final entrem al poble i després de recórrer els seus carrers els nostres camins es separen i començo a agafar bon ritme per afrontar els darrers 5km.
Arribant al final de la primera volta pels carrers de Moja.
Per fi l'arribada.
Surto del poble i el km em surt a 4’14” mentre torno a avançar als corredors que m’havien avançat abans. 
Ara el ritme es ràpid

Al final, la segona volta em surt a un ritme de 4’32”/km i quan travesso la línia d’arribada estic doblement content, primer per la primera volta acompanyant el meu fill i també per la segona volta en la que he portat un bon ritme i per haver deixat tot el que tenia.






Al final el meu fill ha fet un temps de 28’52” i jo 51’34”, o sigui, una segona volta a 22’42”, suficient per una bona matinal atlètica.
Amb els companys de "Correm per la terra"

dimecres, 3 de desembre del 2014

Cursa 2 cims

Ja feia temps que no participava en cap tipus de cursa. Des de que vaig acabar la Carros de Foc, que he anat entrenant sense marcar-me cap objectiu per aquest any i m’havia centrat en recuperar una mica la velocitat perduda per tants entrenaments de pujar i baixar muntanyes.
En un principi tenia marcada aquesta data per córrer la Mitja de l’Espirall però quan em van parlar de la Cursa 2 Cims i em van explicar com era no em vaig poder resistir i m’hi vaig inscriure. No vaig canviar el sistema d’entrenament que portava ja que em venia de gust fer rodatges a ritmes més alts i em vaig limitar a incloure algun rodatge per camins però sense grans desnivells. Un altre al·licient per córrer aquesta cursa és que ens hi vàrem inscriure una bona representació de la Secció de Curses de Muntanya de la Talaia de recent creació ( o més ben dit renaixement ) i podria estrenar la magnífica samarreta del grup.
Equip de l' A.E.Talaia. Estrenant samarreta.
El dimecres abans de la cursa vaig fer un rodatge amb bons desnivells per a posar-me a prova i vaig veure que les perspectives de fer una gran cursa eren més que remotes i, per tant, m’hauria de limitar a gaudir el que pogués sense aspirar a res més.
El diumenge pel matí sortim de Vilanova el Francesc, la Laura, ambdós també membres del grup de curses, la meva dona i jo en direcció  a Querol. El dia és assolellat i quan hi arribem veiem que també és molt fred. Anem a recollir el dorsal i aprofitem per parlar amb diversos corredors molts dels quals són de Vilanova i aquí es veu la ma de l’organitzador, el Salvador Bernadó, que també ho és.
Querol.
Després de canviar-nos i fer les fotos de rigor es dóna la sortida. 

Surto de prou endavant i ho faig ràpid per sortir a la fotografia  que m’ha de fer la meva dona que es troba en el poble.





 Se surt d’una font ombrívola que es troba en un costat del poble i es creua fins a l’altre costat on seguim una pista cimentada on continuo corrent ràpid pel recorregut ondulat d’aquesta. Sortint del nucli urbà m’agafa el meu company de bombers Jaume Soler que corre uns metres amb mi fins que entrem en una pista de terra ascendent on em començo a quedar enrere. He anat seguint a uns 50 metres al David Rilo però ara ja queda més lluny i el vaig perdent de vista mentre intento agafar un ritme adequat al meu nivell. Es van succeint pujades i zones més planes i algun lleuger descens mentre anem guanyant alçada a poc a poc i les cames comencen a fer figa. Aproximadament al km 5 arribem al primer avituallament i em penso que ja falta poc per arribar a dalt però en aquell moment veig un plànol del perfil i m’adono que estem just a mitja alçada o sigui que encara toca patir una mica més. Agafo unes xuxes que intento anar menjant mentre continuo la pujada però se’m fa prou difícil. A estones caminant i a estones corrent vaig avançant pels corriols i camins boscosos i frescos i agradables. Camino més del que voldria ja que els pendents no són gaire pronunciats però les cames no donen per a més i m’he de conformar.
Per fi arribo a dalt i em rep una bufada d’aire glaçat i una panoràmica extraordinària, a baix hi ha una explanada amb l’ermita de Sant Jaume de Montagut i el Llac de Formigosa, al darrere el Cim de Montagut fent honor al seu nom i molt més enllà la immensa blavor del Mar Mediterrani. Ràpidament he de deixar de mirar el paisatge i tornar a la cursa ja que el corriol de baixada és molt vertical i qualsevol descuit pot portar conseqüències negatives i he d’anar per feina. Un cop arribo a l’explanada agafo una pista ampla i plana i m’ajunto amb una corredora veterana i un altre corredor que anava amb ella i ens posem a parlar dels perills de prendre mal a certes edats i temes similars. La fluïdesa de la conversa m’insinua que el ritme no és excessiu però no m’importa, em sento bé i el paisatge m’agrada. Passem al costat del llac i de l’ermita arribem al segon avituallament. Menjo una mica de fruita i continuo amb els corredors amb els que anava abans començant la pujada fins el Montagut. És una rampa força vertical i dura i, afortunadament, no gaire llarga. Baixem per un corriol fins agafar una pista descendent on continuem la conversa anterior fins arribar a l’inici d’un corriol que baixa decididament enmig del bosc en direcció al poble. Aquí agafo una mica més de ritme i deixo enrere els meus companys mentre m’arrisco una mica ja que el corriol és humit i relliscós. En alguns punts es torna pla i aprofito per allargar la gambada i relaxar els muscles de la tensió de la baixada fins que arribo al poble amb un darrer tram molt vertical amb una corda fixa per agafar-te.
Un cop arribat aquí en lloc d’anar cap a l’arribada com seria d’esperar ens han preparat una sorpresa ja que després de fer un tram per la carretera agafem un camí descendent que ens portarà fins el fons de la vall per on flueix el riu Gaià que hem de travessar en dues ocasions amb aigua gelada fins els turmells i tornar a pujar fins el poble. Al final uns darrers trams cimentats i la línia d’arribada que ens espera juntament amb una botifarra i la satisfacció d’haver gaudit d’una cursa ben organitzada amb un recorregut força atractiu que travessa boscos i prats que en aquest temps estaven plens de bolets.




Vaig invertir 1h56’42” a un ritme de 7’03”/km quedant en 70ena posició 5é de la meva categoria.
Mapa de la cursa

Perfil





dilluns, 22 de setembre del 2014

Carros de foc 2014

Foto 2014.
Ja hi torno a ser una altra vegada.  Ja sóc al cotxe direcció a Espot per participar en la Sky runner de la Carros de foc.
Si, ja sé que l’any passat quan la vaig acabar, estava tan esgotat i amb un punt de decepció per no haver assolit el meu objectiu al 100%, que vaig prometre no tornar-hi, però aquest any tot ha canviat i torno a intentar-ho.
Quan vaig prendre la decisió de que ja en tenia prou i que no hi tornaria em vaig sentir alleugerit i em vaig dedicar a preparar altres curses, però el dimoni, que no descansa mai, va anar inculcant en el meu subconscient la necessitat del repte. Vaig trobar a faltar la preparació d’estratègies, càlculs de temps entre refugis i totes aquelles circumstàncies que feien dels mesos abans de la cursa un temps tan especial així que, sense adonar-me’n, una nova edició de la Carros de foc va anar prenent forma.
Quan ho vaig comunicar a la família no va ser rebut amb entusiasme però tampoc amb repulsa o sigui que havia arribat el moment de començar a preparar-la.
La primera cosa que he de fer és analitzar les causes del fracàs de les dues edicions anteriors en les que semblava que tenia una oportunitat real de finalitzar l’empresa amb èxit. Vaig arribar a les dues en nivells de forma diferents (molt millor en la darrera edició) i la  mateixa estratègia. El resultat va ser que vaig haver d’abandonar en el mateix punt i a la mateixa hora. Això em fa pensar que hi ha algun altre factor que és el responsable real de que no hagi pogut arribar fins al final. Ja no penso que sigui una limitació física personal i, després de llegir, escoltar i pensar-ho, arribo a la conclusió de que el factor limitant del meu rendiment és la manca d’alimentació. Crec que la meva necessitat d’abandonar els dos darrers anys es deu a l’exhauriment de les meves reserves energètiques i que un nou intent ha d’incloure també un pla d’avituallament suficient per renovar una part de la gran quantitat d’energia que es va consumint durant la prova. Aquest pla es veu dificultat per la absència d’avituallament en els refugis fet que fa que hagi de carregar amb el menjar previst. En un principi crec que hauria de consumir 3 barretes energètiques entre cada refugi i hauria d’incloure dues parades més llargues, una per dinar i una per sopar. Els gels seran per situacions d’emergència i les barretes, de cereals, res de barretes difícils d’empassar. També hauria de consumir un sobre d’isotònica entre cada refugi.
Un altre dels factors que també decideixo modificar és el recorregut ja que si bé la sortida de La Restanca és molt apropiada té també algun problema. El primer problema és que l’accés s`ha de fer caminant des d’una distància considerable (el darrer any des d’Arties) i això implica un sobreesforç el dia anterior. L’altre problema és més personal ja que els dos anys anteriors vaig haver d’abandonar després de 16 hores de caminar i en aquest punt encara em queden 4 ports a superar, un d’ells el Port de Caldes que sempre m’ha resultat difícil.
Estudiant el recorregut decideixo sortir des del refugi Ernest Mallafré, al costat de l’Estany de Sant Maurici. Això elimina la despesa energètica del dia anterior ja que es pot arribar en taxi  gairebé fins la porta i que a les 16 hores de recorregut només em quedarà un port i la resta serà gairebé tot baixada.
Això em deixa el recorregut amb una primera part ràpida on caldrà anar per sobre de l’horari previst per tenir una reserva de temps per si de cas. A partir de Colomers comença la part més dura amb els ports més durs i llargs fins arribar al Port de Saburó ja de nit tancada. A partir d’aquí només queda una llarga baixada amb algunes rampes intercalades i alguns punts de difícil orientació on caldrà anar en compte.
Foto 2011. Recorregut.
Un cop calculat tot, el pla de cursa queda de la següent manera:
A les 6 del matí esmorzar bé i sortir a les 7. A les 8 arribar al Ref. d’Amitges, a les 10 al de Saboredo, a les 12 al de Colomers i a les 15 a La Restanca on pararé a dinar un entrepà. El temps que inverteixi dinant l’he d’haver guanyat en els trams anteriors per a no posar en perill el resultat final. A les 17 hauria d’arribar al Ventosa i Calvell i a les 21 al Llong on pararia a sopar un altre entrepà. A la 1 tocaria arribar a La Colomina i a les 2 al Coll de Saburó des d’on començaria la baixada fins el Mallafré. A les 3 hauria d’arribar al Josep MªBlanch i a les 6 al Mallafré per acabar. Necessitaria doncs 24 barretes de cereals i 8 sobres d’isotònica. També 4 o 5 gels pels punts difícils.
La decisió de tornar a la Carros de Foc la vaig prendre entre els mesos de Novembre i Desembre i, per tant, quedava un període llarg de temps per anar-la preparant. Al mes de Març, però, es va produir un fet que semblava que ho havia d’engegar tot en orris i és que corrent la Marató de Muntanya de la Vall del Congost em vaig torçar el turmell i com a conseqüència vaig patir una fractura del 5é metatarsià del peu esquerre. 
Foto 2014
Foto 2014
Semblava que ho hauria de posposar un any més ja que no semblava factible en un període de temps tan curt com quedava, recuperar la fractura i portar a terme una preparació suficient per superar una cursa tan dura.  Però en un atac de determinació i temeritat em vaig inscriure a la cursa amb el peu encara enguixat, una fractureta no podria amb mi, i a finals de maig ja havia d’estar corrent en contra de totes les previsions.
La recuperació va anar molt bé i el dia 23 de maig agafava l’alta i aquella mateixa tarda vaig començar a rodar de nou. 

Com que només quedaven tres mesos vaig decidir canviar el tipus d’entrenament que havia seguit l’any anterior i, reduint rodatges per camins amb desnivells poc importants, vaig basar la meva preparació en pujades i baixades per terreny tècnic amb menys distància però més inclinació i duresa. Vaig perdre velocitat, que poca falta em feia per la carros, però vaig agafar força a les cames podent pujar i baixar amb més facilitat que abans. Tot i amb això no vaig començar a sentir-me a un nivell acceptable fins 10 dies abans de la cursa.
També vaig decidir canviar el calçat ja que les noves trabuco m’oferien molt poca confiança, massa lleugeres, poc reforçades i poc segures per a terrenys tècnics com els que m’he de trobar. Decideixo fer una aposta i canviar l’estil completament adquirint les ultraraptor de La Esportiva, molt reforçades i segures malgrat ser també dures i pesades.

Fotos 2014
Una altra decisió va ser la de no parar a fer fotos per no trencar el ritme, només aquelles que cregui importants, això vol dir que la majoria de fotos que il·lustren aquesta crònica són d’anys anteriors i així ho indico al peu de cadascuna d’elles.
El dia abans de sortir cap a Espot m’arriba una bona notícia i es que gairebé tots els refugis (excepte Colomers) proveiran algun avituallament que anava especificat en un correu de l’organització. Això afavoreix la logística de la cursa i garanteix un bon suport pels moments més crítics del recorregut.
El dia 28 d’Agost m’aixeco d’hora, acabo de fer la motxilla i, després d’esmorzar bé, surto cap a Espot. Per fi ha arribat el dia esperat des de fa mesos i vaig carregat d’il·lusions i d’incerteses. No estic segur de que tot el que he fet i planejat em portarà a l’objectiu o a una altra decepció i la única forma de saber-ho és  ficant-m’hi de ple. 
Foto 2014. Espot.
Quan arribo a Espot vaig a buscar el forfait i el material i menjo una gran amanida de pasta que porto de casa amb dues cerveses que compro al poble  pujant tot seguit en taxi fins el refugi. 
Foto 2014
Un cop establert vaig a fer un reconeixement del desviament que s’ha de fer del darrer túnel esfondrat on em vaig perdre l’any anterior. Veig a on em vaig equivocar i busco punts de referència per quan hi passi de nit. També m’acosto a l’altre túnel esfondrat però no l’estudio massa perquè mai m’hi he perdut i no sembla tenir gaires problemes d’orientació. Com que encara és molt aviat vaig cap a el punt d’informació per pujar fins els Estanys de Ratera pel camí de les cascades que sembla que ha de ser més ràpid que la pista. El corriol és agradable i no massa dur així que penso que a l’endemà passaré per aquí, a més a més, permet córrer en els primers trams i això em permetria anar guanyant temps cara a un hipotètic final complicat.
A l’hora de sopar només estem sis persones al refugi, un bomber de l’Hospitalet amb la seva parella, un noi que anava sol de travessa i una parella jove que parlaven en un idioma estrany i es dirigien a mi en un anglès amb un accent també estrany. Resulta que la parella és d’Israel i durant el sopar tenim tots l’oportunitat d’anar practicant l’anglès ja que més o menys tots el parlem una mica. Sóc l’únic del refugi que farà la sky  runner i, per tan, els temes de conversa giren al voltant d’altres qüestions, quina diferència amb altres anys on l’únic tema de conversa era la cursa de l’endemà.
Vaig a dormir aviat per descansar el màxim possible i després de dormir unes hores em desperta un tro i l’inequívoc soroll de pluja. És la 1:35h. No pot ser, un altre any amb mal temps és massa. Continuo dormint i em torno a despertar una hora després i encara trona i plou més fort encara. Els pensaments més negres passen per la meva ment. Ja em veig aixecant-me pel matí i tornant cap a casa sense córrer ja que no estic disposat a passar-me 24 hores per aquestes muntanyes enmig de llamps i trons, ja n’he tingut prou d’això. Si no canvia res no correré i oblidaré la carros per sempre més. Que un estiu d’esforços i d’il·lusions i la inversió econòmica que també comporta es vegi trencat un altre cop per culpa de la climatologia és més del que vull suportar. Si fa mal temps plego i prou.
A les 6 em sona el despertador i, després de fer el mandra uns minuts, m’aixeco i trec el cap per la porta del refugi. El cel està estelat, la tempesta ha desaparegut i el cel és clar o sigui que a esmorzar, preparar la motxilla i a córrer!!!
Han aparegut uns quants corredors que també faran la sky runner i sortiran d’aquí a les 7 i alguns que van de travessa de manera que l’esmorzar és més animat.
A les 7h 15’ després d’acomiadar-me dels meus companys de sopar surto corrent cap el refugi d’Amitges. Vaig tan decidit que m’equivoco de camí i, de sobte, em trobo baixant cap a Espot per la pista i he de recular perdent uns minuts. Alterno el córrer i caminar fins arribar al començament de la pujada a la cascada on ja toca caminar. 
Foto 2006. Estany de Ratera.
En pocs minuts arribo als estanys i continuo pujant per la pista fins que arribo a Amitges a les 8h 18’, un temps prou ràpid tenint en compte que he perdut més de 5 minuts al començament. Fet de bon matí i fresc aquest tram no sembla gaire cosa i és on em vaig enfonsar els dos anys anteriors. El cel s’ha anat ennuvolant i torna a ser amenaçador, no amenaça tempesta però si una possibilitat d’aigua. 
Foto 2010. Agulles d'Amitges.
Foto 2010. Els Encantats des del Ref. d'Amitges.
Aprofito una mica l’abundant avituallament del refugi d’Amitges, sempre els millors, i vaig a buscar el Port de Ratera. Travesso entre els Estanys dels Barbs i La Munyidera i començo la pujada fins la travessera de la tartera em surt ràpida i còmoda i arribo en pocs minuts, creuo la tartera pel corriol que la talla pel mig i baixo fins els Estanys del Port de Ratera. 
Foto 2006. Estanys dels Barbs i la Munyidera.
Foto 2006. Port de Ratera des de l'Estany del Port de Ratera.
Aquest és un indret salvatge i atractiu que provoca una sensació de solitud fascinant. Des d’aquí comença una curta i suau pujada fins el Port de Ratera des d’on encaro la vall que em portarà al refugi de Saboredo pel GR. Des del port es pot apreciar un paisatge fantàstic de parets granítiques, prats i llacs envoltats per boires i un mar de núvols a la llunyania, tot plegat un instant màgic que cal apreciar malgrat la pressa per no perdre temps. 
Foto 2014. Vall de Saboredo.
El camí de baixada és ràpid i fàcil i em permet córrer en alguns trams fet que fa que arribi al refugi a les 9h39’, guanyant 40’ sobre l’horari previst. 
Foto 2013. Refugi de Saboredo.
Menjo uns trossos de pastís de sègol hipercalòric i boníssim que havia preparat el guarda i baixo cap el riu per agafar el corriol que m’ha de portar al Coll de la Sendrosa.  Aquest corriol va pujant i travessant petites tarteres fins que després d’un gir a l’esquerra enfilo la vall amb el coll al fons. 
Foto 2013. Coll de La Sendrosa.
Amb les forces encara intactes la pujada es fa ràpida i arribo a dalt sense complicacions. La baixada és ràpida i vertical, cal anar en compte de no prendre mal. Al final del corriol de baixada es tomba a l’esquerra i s’inicia un corriol ascendent que ens portarà al Lac de Clóto de Baish i després al GR que baixa del Port de Ratera per anar al refugi de Colomers. 

Fotos 2013. Lac de Clóto de Baish,
Un cop arribat a un collet el camí baixa fins la presa de Colomers que travesso i després de rodejar el refugi vell arribo al nou en pocs minuts a les 11h18’. Tot plegat han estat 1h40’ de trajecte, 20’ menys del programat, o sigui que tot plegat ja porto una hora d’avantatge sobre el previst.
Foto 2013. Refugi de Colomers.
El refugi de Colomers és l’únic que no aporta cap avituallament als runners i, com l’any passat, no apareix cap guarda i a l’entrada es torna a veure el cartell demanant als sky runners que no molestem als usuaris, tot plegat prou patètic, sort que aquest any al menys han tingut el detall de penjar un cartell desitjant-nos sort. Paro una estoneta i menjo un parell de barretes, un gel i em preparo un bidó d’isotònica i un d’aigua ja que ara ve un dels trams durs del recorregut.
Surto amb tanta decisió cap el Port de Caldes que no me’n recordo de segellar i, uns minuts després de sortir, pocs per sort, he de fer marxa enrere, segellar i tornar a començar.
El començament és un tram suau i agradable però en pocs minuts començo a pujar la primera rampa del port. 
Foto 2013. Sortint de Colomers cap el Port de Caldes.
El dia s’ha posat calorós i la pujada es fa dura. M’avança una parella jove que no semblen fer la carros i em deixen enrere amb una facilitat humiliant, que hi farem , jo he d’anar al meu ritme. Vaig pujant fatigosament les dues primeres rampes i quan em sembla que he de veure el port amb el pal indicador al mig, no veig a aquest, i no estic segur d’haver pujat pel lloc correcte. Un error d’aquests pot ser definitiu així que paro i trec el mapa per assegurar-me d’estar al lloc que toca. He de trobar El Llac del Port de Caldes a l’esquerra que el primer any estava completament sec i aquest segur que no perquè tots els estanys es sobreïxen. Pujo una mica més i efectivament  apareix a la meva esquerra ple d’una aigua blava espectacular. En uns minuts més arribo al port on bufa un vent glaçat. A l'altra banda la vista és espectacular destacant la silueta del Montardo. 
Foto 2014. El Montardo des del Port de Caldes.
Inicio la baixada cap els Estanys del Port de Caldes i de Mangades  que hi ha a baix abans de pujar el Coll de la Crestada que comença a l’altra banda de la vall. 
El corriol de baixada és pedregós però amb les ultraraptor no hi ha cap problema per anar rodant corriol avall. Travesso pel mig dels dos estanys i començo la curta però vertical pujada cap a la Crestada. 
Foto 2006. Coll de La Crestada.
Quan arribo a dalt encara he de baixar un tram herbós fins el coll des d’on començo a baixar pel corriol que fent giragonses descendeix esquivant els blocs de granit de la tartera que he de seguir fins l’Estany del Cap de Port. 
Foto 2013. Estany del Cap de Port.
Vorejo l’estany, travesso la presa i descendeixo pel corriol molt vertical que em dura en uns fatigosos minuts fins La Restanca on arribo amb un punt de cansament i set importants.
Foto 2013. Ref. La Restanca.
Aquest trajecte a estat dur i calorós i arribo molt just de forces així que, com tenia previst, paro a dinar. Són les 14:03 i, per tant, he arribat 1h abans del previst i puc parar a recuperar forces, energia i hidratació una bona estona. Afortunadament en aquest refugi hi ha pa i llonganissa a l’avituallament i això amb una mica de fruita i una cervesa em serveix de dinar. Després de descansar uns minuts preparo els bidons amb aigua i isotònica  i torno a enfilar el corriol cap a el Coll de La Crestada. La pujada se’m fa difícil i avanço lentament, el corriol i després la tartera em posen a prova i en poc més d’una hora arribo al coll començant la còmoda baixada per un corriol herbós vorejant llacs. Ara ja no tinc forces per a córrer i més preveient que el següent serà el port més dur de tots, cal guardar energies.
Foto 2006. Coll de La Crestada arribant des de La Restanca.
A les 16h20’ arribo al Ventosa i Calvell. Tenint en compte  que m’he parat a dinar he anat  més ràpid del que m’esperava i he arribat en menys de 2h com tenia calculat. Torno a reposar líquids, menjo fruita i torno a reprendre el camí aquest cop en direcció al mític Contraix, el port més dur i més alt de tot el recorregut.
Foto 2013. Arribant al Ref. Ventosa i Calvell.
El corriol que surt de darrere del refugi va pujant i baixant entre roques cap el fons de la vall on segueix el riu cap amunt, cap el seu naixement. Hi ha trams de pujada i algun de baixada que  van minvant les cada cop més reduïdes forces fins arribar a l’estany de Colieto, un lloc verdaderament agradable, des d’on es comença l’autèntica pujada cap a la bretxa que ens espera molt amunt i ens durà a l’altre vessant. 
Foto 2006. Estany gran de Colieto amb El Contraix al fons a l'esquerra.
La pujada entre grans blocs de granit esdevé realment fatigosa. Ascendeixo a poc a poc i quan estic a mitja pujada comença a ploure. No pot ser, un altre any igual. Ara, a més a més es posa a ploure en la part més difícil i delicada de tota la cursa, estic desolat. Furiós llenço els pals a terra, trec el gorotex de la motxilla i me’l poso. Continuo pujant amb la moral per terra. Entre el cansament acumulat i la pluja ja em començo a plantejar si plego o no. Això, però, ho decidiré quan arribi al Llong des d’on puc tornar fàcilment al Mallafré. 
Foto 2011. Pujada a El Contraix.
De moment continuo pujant i la pluja que va caient sobre els blocs de granit els torna molt relliscosos i les ultraraptor que fins aleshores havien tingut un comportament excel·lent, de cop i volta, perden totes les seves qualitats i sembla que vagi patinant sobre gel. Pateixo varies caigudes entre les roques que em deixen adolorit i masegat i cada cop em costa més mantenir la vertical. He de prendre moltes precaucions per continuar avançant i tot plegat fa que la pujada es torni encara més lenta. Per acabar-ho d’adobar, quan estic a punt d’afrontar la darrera rampa, em trobo una gelera que m’impedeix continuar pujant per on ho anava fent. Te força pendent i acaba en un munt de roques. La trepitjo per veure si és possible travessar-la però rellisco i torno a caure entre els blocs. He de superar la gelera per dalt el que suposa un desnivell afegit d’uns 50 m que seguidament he de desfer per continuar el camí. Finalment arribo al port i prenc un gel ja que estic exhaust. La baixada fins l’estany de Contraix és encara més perillosa que la pujada. 
Foto 2013. Estany de Contraix, a l'altra banda del Port.
El primer tram baixa per un corriol que fa giragonses per un fort pendent de grava i vaig per terra varies vegades. Després la grava es transforma en més blocs de granit coberts de líquens que els fa encara més perillosos. Continuo baixant lentament amb algunes caigudes més fins que, després de vorejar l’estany, creuar el desguàs i superat un turonet, inicio la baixada pel corriol de terra, molt més còmode i segur. Més endavant baixa pel torrent que ve de l’estany i que aquest any porta molta aigua dificultant la baixada fins que surt del torrent i es torna molt més fàcil i ràpid. 

Fotos 2013. Baixant El Contraix.
Durant la baixada m’avança un corredor més o menys de la meva edat i després de parlar uns moments continua al seu pas i jo al meu. A baix de tot travesso el riu de Sant Nicolau per dos ponts de fusta i pujo per un corriol fins a la pista que ve d’Aigües Tortes fins el Llong on arribo en pocs minuts. Són les 20h37’, o sigui, que he trigat 4h17’ en fer el trajecte, més lent del previst però, degut a les circumstàncies, prou satisfactori. Ara ha deixat de ploure i puc afrontar la resta del recorregut amb més optimisme.
Foto 2013. Ref. Estany Llong.
Quan entro al refugi i segello el forfait, el guarda, sense dir-li res, m’ofereix un plat de macarrons que agafo amb molt de gust amb una cervesa i m’assec a la taula dels runners amb el corredor que m’ha avançat abans  i un grup que aquest matí estava al Mallafrè i ha fet el recorregut que ara em falta a mi en sentit contrari. L’altre sky runner em diu que és de Vitòria i l’hi explico com ho ha de fer per no perdre’s al camí dels túnels i estalviar-se el Monestero.
Quan ja em començo a sentir recuperat surto a posar-me el frontal i començo a tremolar com una fulla. La temperatura ha baixat i vaig moll de la suor,  així que entro al refugi i em canvio de roba posant-me la que porto en bosses estanques. Com que tinc una mica de fred no em trec el gorotex i agafo el corriol que s’enfila cap a la collada de Dellui.
El camí puja d’una forma lleugera però constant i em permet anar a un pas relativament ràpid per l’alçada de la cursa en la que em trobo. Acabo de superar un punt complicat del recorregut i encara estic viu. El marge de temps que em quedava s’ha anat reduint però encara en tinc una mica i l’he de  conservar. La nit és molt fosca i en un moment donat faig una prova, apago el frontal i puc apreciar que la fosca és total i absoluta, no es veu res de res. Sort que en aquest tram no hi ha problemes d’orientació i només m’he de limitar a seguir el corriol. Una mica més endavant el runner de Vitòria m’agafa i seguim junts. Sembla que no té clar el darrer tram i prefereix seguir amb mi que, encara que una mica més lent que ell, em conec el camí o al menys així ho crec. 
Foto 2013. Coll de Dellui.
Creuem un parell de tarteres buscant fites amb dificultat i baixem al fons de la vall per iniciar seguidament el darrer ascens al port. Quan hi arribem no ens entretenim i iniciem la baixada ràpidament. 
Foto 2013. Estanys de Cubieso i Mariolo.
La baixada se’m fa llarga, sembla mentida com canvien les coses de nit, no sembla que hagi passat mai per aquí i en canvi anem bé. Al final hem de travessar una presa  i continuar endavant. Segueixo el corriol de manera instintiva, no hi ha gaires més opcions, no es veu res i després de passar un refugi natural a sota d’una gran roca iniciem una pujada que si que recordo. Anem pujant i el que no recordo és que pugés tant. Anem seguint pel corriol travessant un parell de preses més i al final arribem a les vies abandonades que ens portaran fins el GR de pujada cap a La Colomina.
Foto 2013.
Pujant al refugi torna a ploure un altre cop però ja som gairebé a dalt. 
Foto 2013. Ref. La Colomina.

Arribem i entrem a segellar, menjar i beure una mica. Bec isotònica i provo a menjar pa amb nocilla però el meu estómac no ho accepta i tinc ganes de treure, així que desisteixo i només menjo unes xuxes. Abans de marxar demano per anar al lavabo i allà em torno a posar a tremolar com abans però ja no em queda més roba seca. Tinc por que aquests problemes físics em condicionin la resta del corregut i baixi el rendiment fins el punt de no acabar a l’hora.
Hem arribat al refugi a les 1h22’ i, per tant, queden menys de sis hores per que s’acabi el termini  i encara hem de pujar el Port de Saburó. Sortim del refugi i desfem una part del camí per envoltar l’Estany de Mar per un corriol empedrat que comença a ascendir lentament quan arriba a l’altre costat. 
Foto 2013. Estany de Mar.
Encara plou, cada cop amb més intensitat, dificultant el pas i l’orientació. L’any passat en un punt determinat d’aquest tram havíem de desviar-nos del camí i pujar un turó per evitar un tram inundat però aquest any no sabem si encara s’ha de fer i el guarda del refugi tampoc no ho sabia (???). Bé, ja ho veurem. De moment continuem pel corriol fins arribar a una edificació passada la qual el camí s’acaba i en la negra nit no tinc clar on sóc. Reculo uns passos i trobo un corriolet que s’enfila muntanya amunt. Penso que serà l’inici del pas de l’ós però, en un tram que de dia és fàcil i clar, ara no estic segur de res. De totes maneres hem de pujar i a la fi arribem a unes escales de pedra que, ara si, són el pas de l’ós. Arribem a dalt sense dificultats i, després de deixar enrere la presa de Saburó, iniciem la pujada fins el port.
Foto 2013. Pas de l'Òs.
Foto 2013. Coll de Saburó.
És una pujada desagradable i més de nit i tot mullat encara que ja ha deixat de ploure. Aquest cop, en lloc de pujar al començament, avancem una mica més seguint els senyals de GR que ens anem trobant i la pujada és més fàcil i còmoda que per les roques malgrat que també n’hem de trepitjar unes quantes.
Un cop a dalt sóc conscient que acabo de superar la darrera gran dificultat del recorregut en quant a ports es tracta. Ara només queda un llarg descens primer fins el Josep Mª Blanch i després fins el Mallafré amb algunes pujades sense dificultat pel mig.
Comencem, doncs, el llarg descens fins el Blanch. La gran dificultat que ens trobem en aquest tram és l’orientació ja que el camí es perd i hem d’anar seguint les marques de GR que es troben molt distants entre si i algunes mig esborrades pel pas del temps. Hem de parar constantment i buscar-les amb el frontal, fet no sempre fàcil, i això fa que tot plegat sigui molt lent. Els minuts van caient i nosaltres avancem amb una lentitud desesperant. De tan fer servir el frontal a màxima intensitat buscant marques se m’acaben les piles i he d’aturar-me a canviar-les. Després d’un temps excessivament llarg veiem per fi el refugi al fons, bé la llum del refugi només, i accelerem el pas com podem. 
Foto 2013. Ref. Josep Mª Blanch.
Arribem a la presa esgraonada i com que està plena hem de pujar el turonet que ens deixarà molt a prop del refugi on arribem en pocs minuts.
Són les 4h45’. Només queden 2h30’  per acabar i no podem perdre temps. Parem poc al refugi, només temps d’hidratar-se una mica, un brou calent, que falta em fa, i treure les pedres de les sabatilles que m’estan matant.
El runner basc ha d’acabar a les 7h en punt, o sigui, que no es pot entretenir ni un moment i, per tant, sortim a pas viu cap a la pista de baixada fins l’Estany dels Lladres on hem d’agafar la pista fins els dipòsits d’aigua. Baixem tan ràpid com les forces ens permeten. Ell va sempre uns passos per davant ja que està en molt bona forma i gairebé no el puc seguir.
Quan portem molta estona baixant penso que ja hem d’arribar a la pista dels dipòsits i començo a tenir dubtes que no ens l’haguéssim passat de llarg en plena nit. No dic res dels meus dubtes i continuem baixant ràpidament. A la fi arribem al començament de la pista i l’anem seguint fins el primer túnel, el travessem i iniciem una petita pujada que hi ha a l’altre costat. No és molt llarga però costa. Ara comencem a baixar per la pista fins els dipòsits d’aigua on haurem d’agafar la pista herbosa que ens ha de portar al Mallafré.
Em trobo els dipòsits gairebé sense voler, miro enrere i veig la pista que es perd en la foscor del bosc. Li dic al basc que seguint aquesta pista i rodejant els túnels esfondrats trobarem el refugi i comencem a caminar. Veig com a poc a poc es va allunyant i no el puc seguir però com ja sap el que ha de fer, d’ara en endavant és cosa seva. Camino de pressa però el temps continua avançant i sense adonar-me’n s’acosten les 7 del matí i encara sóc massa lluny per a estar tranquil. Després d’un llarg recorregut arribo al segon túnel i seguidament el tercer que ja he de rodejar. Començo a baixar i ja es va fent de dia. Em trobo en aquell punt en que la llum de dia és molt fluixa però no deixa al frontal il·luminar prou bé el camí. Vaig baixant pel desviament i en un moment donat travesso una tartera i vaig a parar enmig d’una zona d’arbres amb molt pendent on pràcticament no em puc moure. Creuar la tartera ha estat molt dificultós i és evident que m’ha equivocat de lloc i sóc on no hauria de ser. Miro el rellotge i ja són gairebé les 7h. En un atac de desesperació pujo pel pendent com puc agafant-me als arbres, roques i a tot el que trobo per davant. Hi ha molta inclinació i branques per tot arreu i gairebé no avanço fins que, per fi, em trobo a la pista un altre cop. Continuo tan ràpid com puc, és una cursa desesperada contra el rellotge fins que arribo al darrer túnel. El rodejo i agraeixo el haver reconegut el recorregut el dia anterior ja que seguint les referències que havia pres torno a la pista sense problemes amb molt poc temps. D’allà fins el refugi és un tram curt que faig tan ràpid com puc però sense la desesperació anterior perquè ja veig que hi arribaré a temps, molt just, però a temps.
Al final arribo al refugi i segello el darrer requadre del forfait a les 7h10’. He trigat 23h55’ en finalitzar la cursa, gairebé no m’ho crec, després de 5 intents i d’estar a punt de plegar, a punt de prendre mal i a punt d’arribar tard per culpa d’haver-me perdut al final, ja ho he aconseguit. Ha estat la experiència atlètica més dura de la meva vida, no ja només per les darreres 24 hores sinó per la quantitat de temps invertit en entrenaments i  planificació, les esperances, els dubtes, les decepcions, la inversió econòmica i tot un seguit de factors que han conviscut amb mi aquests darrers anys. Ara ja he acabat amb èxit l’empresa iniciada l’any 2006 i, aquest cop si, dono per finalitzada la meva participació en la sky runner. Hi ha moltes altres proves i molts altres llocs on participar, molts altres reptes per assolir i ja toca anar canviant d’aires.
Després de segellar el forfait i amb la tranquil·litat que dóna el haver acabat, tinc una baixada física important. Menjo un plat de sopa que m’ofereix la noia que està de guarda en aquests moments i m’assec a recuperar-me amb la mirada perduda en el bosc. Més tard quan ja sóc capaç de reaccionar em dutxo recullo les coses de qualsevol manera i vaig caminant lentament cap a la parada dels taxis. Al cap d’una estona baixo en un d’ells i, un cop a Espot, deixo la motxilla al cotxe i, amb el forfait a la ma, vaig a buscar la tan desitjada samarreta de finisher. 
Foto 2014. Primera selfie de finisher.
Amb la samarreta ja posada a esmorzar un entrepà de pernil amb una cervesa i un cafè amb llet i cap a casa cansat, molt cansat, però amb l’ego més inflat que un globus aerostàtic.
Foto 2014. Segona selfie.
Foto 2014. A casa.
Reflexionant sobre tot plegat, els canvis que he introduït aquest any han resultat crucials per acabar el repte amb èxit. El tema de l’alimentació crec que ha estat cabdal ja que el principal punt crític que he passat l’he superat després de menjar i descansar una estona, això m’ha permès allargar les 16 hores dels dos anys anteriors, tot i que de barretes al final n’he menjat ben poques i els gels gairebé no els he provat, només me n’he pres dos, el darrer en el Contraix, per això crec que haver-me parat a dinar i a sopar ha estat molt important. El canvi de recorregut m’ha anat bé ja que no se com hagués anat si hagués hagut de pujar el Port de Caldes a darrera hora amb la seva dificultat. Al començament he pogut aconseguir temps de reserva pels moments difícils i aquest ha estat suficient. L’entrenament basat en pujades i baixades també ha estat positiu ja que les cames m’han respost prou bé malgrat el cansament que han anat acumulant.
Ara toca dir a reveure a aquests paisatges fantàstics que m’han acompanyat i han estat testimoni, durant tantes hores, de tants esforços invertits per aquests camins, boscos, llacs i  refugis, d’una experiència que, sens dubte, m’ha deixat un senyal inesborrable.
Per acabar agrair el suport i els ànims rebuts durant aquests anys i sobretot la paciència de la meva família en els meus entrenaments i les meves dèries.
Foto 2014 (Per descomptat).
Aquesta foto significa un punt i final a la Sky runner de la Carros de foc però la vida continua i toca assolir nous reptes. Ara toca començar a planificar tot un futur ple de nous objectius. Ja ho aniré veient a poc a poc...