La meva relació amb el món dels coleòpters es remunta a quan era un
adolescent de 14 anys i juntament amb el meu amic Josep Mª vàrem decidir
començar una col·lecció d’aquestes petites meravelles.
Bé, de fet aquesta afició es remunta a molt abans, a quan anava per la
muntanya amb els meus pares i els seus companys d’excursionisme o bé amb altres
nens en els cicles d’excursions de l’agrupació excursionista a la que pertanyo
des del dia del meu naixement, La Talaia. Sempre anava amb les butxaques plenes
de pots i petites capces plenes d’insectes que anava trobant per allà on
passava. La seva increïble varietat sempre ha despertat la meva imaginació i
curiositat. Era fantàstic anar descobrint colors i formes noves, uns eren de
colors brillants, d’altres de colors foscos, negres, críptics, n’hi havia amb
llargues antenes, amb banyes espectaculars i d’altres amb punxes o sense res de
particular però tots ells eren prou interessants com per ser recol·lectats i
contemplats llargament.
He passat grans moments buscant, recollint i estudiant els moviments dels
insectes, recordo particularment un dia al Refugi Baldrich, que era una casa de
pagès, al poble de Nevà, que La Talaia tenia llogada i on passava, amb la meva
família i d’altres, moltes vacances, no tindria més de 10 anys i era al migdia,
després de dinar, quan vaig sentir una veu que em cridava, “Xavi mira quin
bitxo”, vaig anar-hi corrent i em vaig quedar bocabadat, el bitxo era un
espectacular insecte a franges d’un color blau i negre. Els seus brillants
colors envellutats em varen fascinar des del primer moment, també tenia unes
llargues antenes ratllades amb els mateixos colors i unes poderoses mandíbules
de color negre. El vaig ficar en un pot i vaig estar molta estona mirant-lo
embadalit, després em va fer llàstima i li vaig obrir el pot. Lentament en va
sortir i va obrir les ales membranoses que tenia a sota de les endurides de
brillants colors i lentament es va allunyar volant en la tarda d’estiu en
direcció als prats propers. Amb la boca oberta vaig contemplar-lo mentre anava
desapareixent entre la vegetació amb la satisfacció d’haver vist un animal únic
que no sabia si tornaria a veure mai més. Amb el temps vaig descobrir que es tractava d’un
coleòpter de la família dels cerambícids anomenat Rosalia alpina i, malgrat que
no era molt freqüent, sí que en vaig veure més però van haver de passar uns
quants anys.
Rosalia alpina.
Així que sense saber ben bé com fer-ho, amb l’ajuda d’uns llibres que
oferien uns consells prou útils per a començar vàrem iniciar una afició que en
major o menor intensitat ha arribat fins avui. Han passat gairebé 40 anys des
de que vàrem començar a preparar els primers coleòpters d’una forma prou
matussera, enganxats en cartronets fins avui en dia on podem localitzar
l’indret on hem trobat cada exemplar amb GPS, preparar una base de dades o una
col·lecció virtual amb fotos extretes d’Internet o de collita pròpia.
En un primer moment varen ser uns pocs exemplars clavats en caixes de
cartró amb “porespan” al fons i, a poc a poc, el seu nombre es va anar
incrementant fins els gairebé 1.200 exemplars de 600 espècies diferents que
tinc en l’actualitat. Ha estat un camí llarg ple de satisfaccions i també, perquè
no dir-ho, d’algunes decepcions però que ha anat omplint una part important de
la meva vida.
L’exemplar més antic que tinc és un Callinecmis latri que vaig recol·lectar
a Formentera, en el viatge de final de curs del Batxillerat elemental
(actualment ESO) als 14 anys. De fet no n’he vist cap més exemplar en tots
aquests anys.
Callinecmis latri
La major part són exemplars recol·lectats durant les meves excursions però també n’hi ha
de comprats en un establiment del C/Urgell de Barcelona. Alguns són d’aquí però
també hi ha una col·lecció notable de coleòpters tropicals, alguns també
recollits en algun viatge i alguns encarregats directament a Xile.
