divendres, 20 de setembre del 2013

Carros de Foc 2013

De vegades ens dominen les nostres obsessions i la millor manera de superar-les és vèncer-les definitivament.
La meva obsessió per superar la Carros de Foc ja ve des del 2006 després del meu primer fracàs i aquest any 2013 ha de ser el meu darrer intent i per tant el definitiu. 
Ha de ser el meu darrer intent ja que els entrenaments i els dies de la prova en sí, hipotequen tan el meu estiu com, més important, el de la família i això fa que no es pugui allargar eternament. Això ha fet que aquest any l’hagi preparat molt meticulosament. De fet la preparació va començar l’Octubre passat quan, després d’alguna decepció amb el meu rendiment, vaig decidir perdre uns quilets i, després de 3 setmanes de dieta, ho vaig aconseguir i el meu rendiment esportiu va incrementar-se notablement de manera que al Desembre vaig millorar àmpliament les meves marques de mitja marató i deu mil. La participació a la meva 1a marató de muntanya, la Trail del Cap de Creus i les bones sensacions rebudes, em confirmen que el camí és el correcte i començo un pla de preparació per arribar al millor nivell pocs dies abans de la prova.
Aquesta preparació em té entretingut tot l’estiu i, malgrat algunes interrupcions, la puc seguir amb força fidelitat. Quan arriba el moment estic en la millor forma de la meva vida per córrer per la muntanya.
La part tàctica la tinc més que pensada ja que, després de l’intent de fa dos anys, n’he tingut força temps. Tornaré a sortir de La Restanca, a primera hora del matí, i miraré d’avançar el més ràpid possible per reduir al màxim les hores de córrer de nit.
Aquest any si que correré amb bastons, com m’han aconsellat, i portaré la roba de recanvi en bosses amb tanca hermètica perquè no es mulli si plou i em pugui canviar. Portaré una motxilla més petita, una salomon de 10l de la que trauré la bossa d’hidratació per a deixar més espai a la roba. En lloc de la bossa portaré dos bidons a les xarxes laterals, un amb aigua i un amb isotònica. El pols per a fer la isotònica el portaré en bosses hermètiques individuals, una bossa per bidó. També portaré petites malles amb barretes, gels i pols per a la isotònica i una altra bosseta hermètica amb el mòbil que serà al mateix temps càmera fotogràfica i el forfait. També m’he comprat un frontal nou, un Led lenser, amb un resultat fantàstic.
Després dels nervis dels darrers dies arriba l’hora i el dia 5 m’aixeco d’hora i agafo el cotxe i el material i surto en direcció cap a Viella a recollir el forfait i la bossa.
Com que no tinc ganes d’alimentar els “xupons” d’Abertis agafo la C-15 direcció Igualada i després l’A-2, és una mica més lent però em fa sentir millor.
Abans del migdia arribo a Viella i un cop recollida la bossa vaig cap a Arties on he de deixar el cotxe ja que les pluges de la primavera han malmès el camí fins el parking i he de fer tot el camí a peu, fet que implica un desnivell positiu afegit de gairebé 900m, o sigui, que abans de començar la climatologia ja m’ha jugat la primera mala passada. De fet, durant tota la setmana les previsions han estat anunciant pluja pel dia 6, dia de la prova, però les darreres anaven ajornant l’arribada de la pluja fins dissabte.
Quan arribo a Arties el dia és assolellat i res fa pensar en un canvi de temps. Dino al parking i començo a caminar cap a La Restanca. El camí és agradable i fa calor. El parking de cotxes que hi ha a l’entrada del Parc no existeix hi ara és cobert per més d’un metre de roques d’una esllavissada. És impressionant, només he reconegut l’indret pel pont que travessa el riu que encara resta intacte.
Després de tres hores de caminar sense presses arribo al refugi, m’inscric i vaig a fer alguna foto dels voltants.




A l’hora de sopar, les típiques converses d’sky-runners, comentant curses, plans i parlant de les previsions per a demà que sembla que indiquen pluja cap a les 17h. Els meus companys de taula parlen de sortir a les 6 del matí, o abans, ja que aquest any així ho permeten, per tal d’arribar en 12 hores i així evitar l’aigua. Com que les meves previsions són de més de 20h, i si plou em mullaré de totes totes,  sortiré a les 7h amb la primera llum del dia i a veure si hi ha sort amb el temps ja que sembla que la Carros, el temps i jo no anem mai a l’hora.
A l’endemà em desperto a les 6 del matí i, després d’esmorzar i acabar d’equipar-me, a les 7 en punt començo a caminar. El matí és fresc i sembla que, de moment, farà bon temps.
La primera pujada sempre es fa dura degut a la inclinació i a que encara vaig mig adormit. Arribo a l’estany on corro una mica i, mentre començo a pujar cap el coll per les roques de la tartera final, puc contemplar com s’il·luminen les muntanyes del voltant. 

En 50 minuts arribo al Coll de La Crestada i a l’altra banda començo a córrer, després d’uns petits problemes d’orientació, per un corriol de terra en terreny herbós que va perden alçària entre estanys, prats i roques. 


Tot plegat és un tram força agradable que finalitzo en 1h 40minuts, o sigui 20’ més ràpid del temps previst. De moment va bé. Arribo al refugi Ventosa i Calvell i després de segellar em dirigeixo cap el Port de Contraix. 
Arribant al Refugi Ventosa i Calvell

De moment el camí va en lleuger descens entre pedres fins al riu i continua fins l’Estany Gran de Colieto des d’on comença l’ascensió entre grans blocs granítics. 



Ja l’he pujat en tres ocasions i mai ho he fet pel mateix lloc. Hi ha fites per tot arreu i totes t’indiquen un bon lloc per pujar però la millor opció, per a mi, és fer-ho per la part central i així estalviar-se alguns desnivells innecessaris. Al final arribo al Port de Contraix després de superar el sempre difícil tram final ple de pedres soltes i, gairebé sense descans, començo el descens més llarg de tota la prova fins el refugi de l’Estany Llong. 
A dalt del Contraix

Mirant enrrere

Estany de Contraix.

Són més de 900 metres de desnivell negatiu. Al començament es baixa per una tartera de blocs de granit fins l’Estany de Contraix que voregem, creuem el desguàs i baixem per un corriol que surt al darrera d’un turonet que hem de pujar i que va a buscar el torrent que baixa de l’estany. En aquest punt s’ha d’anar en compte ja que tot és ple d’aigua i fang i les pedres són relliscoses i el descens es torna perillós fins arribar a un tram en que el camí ja no passa pel mig del torrent sinó pel costat i ens permet gaudir d’uns racons idíl·lics. 


A la fi del descens arribem al Riu de Sant Nicolau i després d’un curt però dur ascens arribem a la pista que ens portarà al refugi en pocs minuts. El descens ha estat ràpid i he pogut córrer en molts trams i al final he aconseguit acabar el tram en 3h i 30’, 30’ més ràpid del temps previst.
Refugi Estany Llong

Riu Sant Nicolau

Després de menjar i beure una mica deixo el refugi i començo a pujar pel camí que m’ha de portar al refugi de La Colomina. Es tracta d’un ample corriol empedrat que va ascendint sense pressa però sense pausa. Als pocs minuts em trobo un dels meus companys de sopar que fa el camí de tornada ja que li han dit que plouria a les 19h i com que no tenia temps d’acabar abans de la pluja preferia deixar-ho. Després de parlar un moment i de dubtar si continuava amb mi o no decideix tornar cap a La Restanca, sincerament no l’entenc però cadascú sap el que busca en aquestes experiències.
Després de la llarga pujada i en un revolt del camí ens apareix al fons de la vall la Collada de Dellui que és el meu proper objectiu. 
Coll de Dellui a la llunyania

Fins arribar-hi em queda un llarg recorregut força pla que travessa tarteres i prats fins iniciar la pujada final que emportarà al segon port més alt del recorregut.
Mirant enrrere des del Coll de Dellui

A l’altra banda del coll el paisatge està farcit de llacs i prats pedregosos. 
Estany de Cubieso

Inicio el descens per un corriol de terra amb trams pedregosos fins arribar als estanys de Cubieso i Mariolo que anem rodejant passant per ponts i preses i pujant un parell de turonets fins arribar al final de l’Estany Tort on trobem unes antigues vies que ens portaran fins el GR que ens conduirà, després d’una pujada, fins el Refugi de La Colomina al que arribo després de 3h25’ de trajecte, 35’ més ràpid del previst.
Estany Tort

Refugi de La Colomina

Fins aquí tot va bé, les forces em responen i el temps m’està respectant molt. Ara fa sol i aprofito per menjar i beure ja que el tram que ve ara, malgrat que no sembla massa llarg, té un parell de pujades dures i ja porto unes hores caminant i corrent per les alçades.
Deixo el refugi enrere tot reculant pel camí que m’ha portat fins aquí i seguint després el camí empedrat que envolta l’Estany de la Colomina i el de Mar i que m’ha de portar fins el Pas de l’Ós, una pujada molt vertical i afortunadament no massa llarga. Abans d’arribar-hi, però, una part del camí ha quedat inundada per l’excés d’aigua que s’acumulat a l’estany i s’ha de fer una volta pujant un turó que no entrava en els plans i afegeix més desnivell al total. 

Estany de Mar i Pas de l'Ós, al fons Coll de Saburó

Estany de Mar. Al fons Refugi de La Colomina

En arribar al peu del Pas de l’Ós m’avancen dos corredors joves que tot i anar ràpid semblen tenir dificultats per l’esgotament. 
Pas de l'Ós
Després de la feixuga pujada, arribo al peu de la presa de l’Estany de Saburó i començo l’ascensió del port per la tartera que penosament hauré de pujar. 
Coll de Saburó
A meitat de la pujada em trobo els dos corredors d’abans que sembla que no tinguin ganes de continuar, el cansament es visible en les seves cares. 
Estany del Cap de Port

Estany de la Llastra
Arribo al  port i començo a descendir per un camí de terra i pedres que, després de anar pujant i baixant pel mig de prats i llacs, em porta a un collet des del que ja es pot albirar el refugi Josep Mª Blanch envoltat per l’Estany Tort de Peguera, la vista és magnífica, l’estany amb el refugi gairebé al mig i tot envoltat de muntanyes fantàstiques. Aquestes vistes, que es poden veure gairebé per tot el recorregut de la cursa, fan que pagui la pena fer l’esforç que això implica. Aquesta vista, però, potser és la millor de tot el camí, si es pot valorar una cosa com aquesta.
Estany Tort de Peguera

Refugi Josep Mª Blanch
He trigat 2h40’ en fer aquest trajecte, 40’ més del previst i això em fa pensar que, o bé ja vaig tocat, que hi vaig, o bé que les 2h que pensava són massa optimistes, cosa que també és veritat. Fa dos anys també em va passar el mateix en aquest tram i vaig trigar més del previst. S’està repetint la història?...
Després de menjar i veure i quan ja marxava em vaig trobar a dos corredors de Terol i un d’ells s’havia fet mal en un genoll i volien baixar a Espot però el taxi els costava 120€ així que m’ofereixo a guiar-los fins Espot, be fins el trencall que separarà els nostres camins ja que d’allà en endavant el seu camí no té pèrdua. Comencem a baixar tots tres i quan arribem a l’Estany de Lladres, els indico el camí a seguir i jo continua per la pista dels túnels. Vaig corrent i caminant com les forces em permeten. Passo pel primer túnel i la pujada de després em costa més del que voldria. Ara començo a baixar per la pista en direcció al dipòsit d’aigua d’Espot. 
Darrere meu començo a sentir tronar i, amb preocupació, veig com el cel es va tapant cada vegada més amb uns núvols negres i amenaçadors. Són a prop de les 19:30h, o sigui, l’hora prevista perquè comenci a ploure.
Arribo al dipòsit i agafo la pista herbosa que m’ha de portar al refugi després de passar pels túnels restants i fer els desviaments corresponents. Passats pocs minuts comença a ploure, primer fluixet i després de forma torrencial. M’he posat el gorotex i ara camino lleuger sota una cortina d’aigua que no sembla voler parar. Quan arribo al segon túnel ja ha afluixat i el passo arribant al tercer on he d’agafar un desviament ja que es troba esfondrat. 
Baixo pel desviament amb molta cura ja que està totalment enfangat i les pedres rellisquen moltíssim, el corriol és molt vertical i perillós. Després d’uns minuts tensos retrobo el camí a l’altra banda del túnel i continuo fins el darrer. M’he de posar el frontal ja que s’ha fet molt fosc, exactament al mateix lloc que fa dos anys, o sigui que no vaig tan bé com voldria. Ara he de desviar-me per un altre corriol ple d’herba humida i fang per rodejar el túnel i arribar a l’altra banda. 
Primer vaig seguint uns senyals fluorescents que algú, amb bon criteri, ha anat posant i també fites. El tram es torna confús i perdo totalment tot tipus de senyal, tot i així sembla que segueixo pel camí bo ja que trobo trams amb les herbes aixafades com si algú hagués passat abans i continuo endavant. Arriba un punt en que penso que he de pujar cap amunt per a retrobar el camí i així ho faig. Ara pujo ja sense corriol ni senyals ni res, completament perdut, però amb la intuïció que el camí ha d’estar una mica més amunt. Quan he pujat més del que creia convenient me n’adono que he hagut de travessar el camí en algun punt sense veure’l ja que el tram final està molt tapat de vegetació i de nit és fàcil passar de llarg. Ara comencen uns llargs i desesperants minuts anat amunt i avall pel mig del bosc, en una nit fosca i sense cap punt de referència buscant un camí ja de per si difícil de veure. No se sent ningú, només m’orienta el so del riu que passa més avall. Després d’uns llarguíssims 45’ trobo per fi el camí que no estava més amunt sinó més avall i més enrere d’on estava buscant i alleugerit però tens i cansat en pocs minuts arribo al refugi Ernest Mallafré. Segello el forfait i després de parlar amb alguns dels corredors que m’he trobat anteriorment i que estaven convenientment entaulats i sopant surto cap el refugi d’Amitges enmig de la foscor més absoluta. A la porta un anglès em pregunta en la seva llengua que com podem seguir el camí de nit i, aprofitant per practicar una mica, li responc que el camí ja me’l conec prou be, sort que no m’ha vist desesperat uns minuts abans.
Tot plegat m’ha costat 3h06’ arribar fins el refugi i això significa que porto el temps molt malament estant encara dins de l’horari previst, però no hem puc permetre més retards.
Arribo a la caseta d’informació i agafo la pista cap el refugi. Vaig pujant prou ràpid, molt més que fa dos anys on ja anava arrossegant-me, i em creuo amb corredors que van de baixada en sentit contrari. 
A mesura que vaig pujant noto que les forces m’abandonen, cada cop em costa més avançar i he de parar a respirar més sovint, fins i tot el gest de beure se’m fa difícil. 
Vaig avançant penosament i comença a ploure una altra vegada, no tan fort com abans però va plovent. La pujada final fins el refugi se’m fa particularment difícil, crec que ho he de deixar però alguna cosa dintre meu no vol, recordo aquells que confien en que acabi, els missatges de no deixar-ho, de continuar, els consells que jo mateix m’atreveixo a donar als altres quan abandonen perquè no poden més, la decisió de no tornar-hi més sigui quin sigui el resultat, els tres fracassos anteriors em persegueixen i no vull tornar amb les mans buides una altra vegada, no, no vull. 
Continua plovent i el refugi s’acosta, amb prou feines puc pensar d’esgotat que estic. Entro al refugi i vaig a segellar, una noia del refugi m’indica com ho he de fer i gairebé sense adonar-me’n li dic que no continuo, que em quedo aquí. He trigat 1h40’ per a fer un recorregut que hagués hagut de fer en menys d’1h i em trobo física i anímicament en un estat lamentable, impossible acabar en menys de 24h en aquest estat. Demano un lloc per a dormir i m’ofereixen un bol de brou i també demano una cervesa, la necessito. La noia m’indica quin serà el meu llit, em pregunta si vull sopar, si vull un pícnic per a demà i jo només entenc la primera pregunta i després em perdo en la confusió i vaig dient que no, que no vull res més, ara només necessito uns moments de tranquil·litat i el brou calent, be la cervesa també, i posar les meves idees en ordre. A poc a poc vaig recuperant la claredat mental i penso que faig ara. Acabar d’una tirada en menys de 24h està fora del meu abast però crec que després de dormir potser seré capaç d’acabar fins i tot en menys de les 24 h ja que me’n queden 8 i el tram que em queda, estant en bon estat, el puc fer en menys de 7, tot depèn de com em recuperi aquesta nit. Pregunto si puc esmorzar a les 6 del matí i així podré sortir abans de les 7 i me’n vaig a dormir. Baixo a posar-me roba seca i mentre em canvio em tremola tot, no fa fred però jo en tinc. Em poso a la llitera i m’he de tapar perquè estic tremolant. A poc a poc em vaig trobant millor i fins i tot puc dormir unes hores, malament però dormint.
A les 6 em toca el despertador, m’aixeco i vaig a esmorzar. Menjo tan com puc i baixo a canviar-me per a continuar. La roba que em poso és seca excepte les sabatilles que estan completament molles. A fora a deixat de ploure i, encara de nit, em dirigeixo al Port de Ratera. 
Inicio la primera pujada i tinc la sensació que no m’he recuperat gaire bé, que patiré per arribar a La Restanca i que potser no podré tancar el cercle. Quan arribi al Port de Ratera segons el meu estat, o bé aniré cap a Saboredo i així completaré tot el recorregut, o bé aniré cap a Colomers i em saltaré un refugi no acabant així tota la Carros. La meva gran intenció és, sense cap dubte, acabar-la tota però tot depèn de com em respongui el cos.
Al final de la primera pujada agafo un corriol que travessa la tartera que baixa dels cims veïns en direcció a l’Estany del Port de Ratera, abans d’arribar a l’estany el camí canvia de direcció i s’enfila cap el Port.
Quan hi arribo em trobo bé, crec que podré completar el recorregut en el temps previst així que envio un missatge a la meva dona per tranquil·litzar-la i em dirigeixo cap al refugi de Saboredo per una vall fantàstica, sempre m’ha agradat particularment i, no sé ben bé perquè però m’atrau la seva composició. 
Vall de Saboredo
La baixada la faig ràpidament i arribo al refugi en 1h40’, 20’ més ràpid de l’horari previst.
Refugi de Saboredo
Després de reposar líquids surto cap al refugi de Colomers sota un cel que torna a ser amenaçador. Creuo el riu i agafo un corriol que va ascendint fins arribar a l’entrada de la vall coronada pel coll de La Sendrosa.
Coll de La Sendrosa
El corriol s’enfila pel vessant esquerre de la vall fins el coll i a l’altra banda descendeixo per un corriol fangós i ple de pedres brutes del fang dels que han passat abans i l’han tornat realment relliscós. Al final de la baixada giro a l’esquerra i agafo un altre corriol que em porta al cercle de Colomers.
Lac Cloto de Baish

Lac Cloto de Baish
 Abans per això s’ha de pujar una bona estona fins poder veure el refugi vell de Colomers al costat de la presa uns metres més avall.
Lac Gran de Colomers

Refugi de Colomers
Baixo pel corriol, travesso la presa i després de passar pel refugi vell arribo al nou que està una mica més endavant. Quan entro al refugi comença a ploure amb intensitat i agraeixo que aquesta vegada m’enxampi la pluja a cobert, el problema és que no sé quanta estona m’hauré d’esperar aquí. Tinc temps de recarregar líquids, menjar un parell de barretes i prendre’m un gel ja que ara m’espera el Port de Caldes que, per a mi, és el segon port més dur del recorregut.
També he d’esmentar la desagradable impressió que m’emporto del refugi de Colomers ja que quan hi entres trobes una saleta amb el tampó per segellar el forfait, un pot d’escombraries i un cartell que avisa als sky-runners que no molestin i res més, cap tipus d’atenció vers uns esportistes que portem el nom de la zona allà on anem i promovem una de les fonts econòmiques mes importants de la zona com és la Carros de Foc. No he vist ni la cara dels guardes. Trist. Res a veure amb altres guardes que et reben i t’animen.
Al final només m’he hagut d’esperar quinze minuts a que parés de ploure i poder sortir cap el port. És el darrer tram i vaig bé de temps per acabar en menys de 24h. Ara inicio la pujada al Port de Caldes i de tant en tant va plovisquejant una mica però sembla que de moment aguanta. 
Apropant-se al Port de Caldes
La pujada es va fent dura i penso que si l’hagués hagut de fer de nit enmig de la pluja no sé com hagués acabat. Ara de dia el paisatge és magnífic i tot sembla més fàcil malgrat el pendent implacable que no m’abandona. Quan arribo al final de la primera part del port, aquest apareix al final d’una gran explanada amb alguns estanys que a l’any 2006 estaven completament secs. En aquest punt començo a sentir algun tro que no em fa cap mena de gràcia en aquestes alçàries. Premo l’accelerador i arribo a dalt del port i començo la baixada enmig d’una atmosfera cada cop més amenaçadora.
Baixant el Port de Caldes
Passo entremig dels estanys del Port de Caldes i el de Mangades i enfilo la pujada al Coll de la Crestada, una pujada no gaire llarga però força vertical i que en ocasions requereix utilitzar també les mans.
Apropant-se al Coll de La Crestada
Quan hi arribo la tempesta està a punt de començar i quan començo el descens cap a La Restanca comença a ploure amb intensitat mentre la tronada i els llamps són cada cop més freqüents i violents. Per acabar-ho d’adobar comença a pedregar. Cauen amb gran força petites boles de gel que em van colpejant a través del gorotex i el corriol de baixada es converteix en un riu que baixa amb força. Em sorprèn trobar-me sky-runners que pugen pel camí lleugers d’equipatge malgrat el mal temps, és increïble fins on arriba la tenacitat d’alguns.
Enmig de llamps, trons, pluja, gel i amb l’aigua fins els turmells arribo per fi al refugi de La Restanca, punt i final de la meva participació a l’Sky-runner de la Carros de Foc. Em trec la motxilla i el gorotex i pujo les escales a segellar la darrera casella buida del forfait.
Al final, descomptant el descans d’Amitges, he acabat en 22h 45’ i això em deixa una sensació agredolça ja que d’una banda estic més que satisfet d’haver acabat i en el temps que ho he fet i per altra em sap greu no haver pogut acabar d’una tirada.
De moment, però, encara he de tornar a Arties i està plovent així que guardo les coses dins de la motxilla gran, em tapo amb una capelina i començo un llarg descens de més de 2h 30’ fins el parking on tinc el cotxe. Quan hi arribo trobo que la meva germana i el Jose m’estan esperant ja que estaven a Pont de Suert i m’han vingut a rebre, cosa que em dona una alegria. 
Arties amb la meva germana
Parlo amb la meva dona per telèfon i explico tot allò que puc explicar a uns i altres atropelladament, encara estic excitat per l’experiència. Ara toca tornar cap a casa rapidet que demà he d’anar a treballar.
Durant la setmana de descans he tingut temps per reflexionar sobre les sensacions que he anat tenint durant la cursa i els dies posteriors.
He llegit una frase atribuïda a T.S. Eliot amb la que m’identifico plenament que diu: “Només els que s’arrisquen a anar massa lluny poden descobrir fins on poden arribar”.
Això és exactament el que m’ha passat a mi. M’he encaparrat en una cursa fora de les meves possibilitats i he arribat a conèixer quin és el meu límit. He arribat a aquesta conclusió perquè he arribat a la Carros en la millor forma de la meva vida, molt millor que fa dos anys i he hagut de parar al mateix lloc i a la mateixa hora. No crec que pugui fer-ho millor, no crec que pugui superar el meu nivell actual i, per tant, les 16 hores d’esforç intens marquen el meu límit de resistència, almenys en curses d’aquest nivell. 
A diferència d’altres anys, almenys aquest he estat capaç de continuar després d’un descans i acabar el recorregut la qual cosa ja és una millora substancial, a més a més, en menys de les 24 hores. No em vull enganyar i cercar excuses, ni el temps, ni el fet d’haver-me perdut han canviat res, com a molt han estat uns obstacles que han endurit encara més la cursa però no han estat una barrera definitiva, només han estat un entrebanc que dona més valor al resultat obtingut.
El fet d’anar sol té els seus avantatges i els seus inconvenients. D’una banda pots anar al teu ritme sense interferències i tens temps per reflexionar sobre el que estàs fent, el que vols i el que no, però d’altra banda, la solitud del camí, sobretot en els moments difícils, pot arribar a ser intensa. Per pal·liar-ho una mica, a cada refugi enviava un missatge a la meva dóna amb l’hora de pas i algun petit comentari. No sabia quan els rebria perquè no hi ha cobertura en gairebé tot el recorregut però el fet de sentir-te seguit per algú ajuda molt a seguir endavant. Gràcies.
Ara m’he de replantejar els objectius que tenia fixats ja que pensava fer alguna ultra-trail i en aquests moments no em sembla factible i, a més a més, no tinc cap ganes d’anar a passar misèria per les muntanyes, hi vaig per a gaudir i, arrossegar-me muntanya amunt, de nit i plovent, està molt lluny de la meva idea de gaudir. No tinc intenció d’iniciar cap cursa que no pugui acabar en el dia, excepte alguna nocturna es clar, i potser la distància màxima serà la de marató de muntanya o de duresa similar, però encara ho he d’acabar de decidir.
Ja he acabat la meva relació amb l’sky-runner de la Carros de Foc, han estat quatre intents intensos que m’han servit per conèixer-me millor i conèixer uns paratges fantàstics, possiblement la part més maca dels Pirineus, o de les més maques.
Ara a cercar nous reptes al meu abast, que no vol dir fàcils....
Per fi el forfait complert. Resultat de quatre anys d'esforços


3 comentaris:

  1. Increíble Xavi, tanto el esfuerzo físico, como la manera en que lo has plasmado sobre el "papel". Una crónica fantástica!!

    Felicidades, y ahora sí puedes decir que eres un hombre LIBRE !! Has llegado al límite de tus posibilidades, que han sido muy grandes.

    Echaremos de menos tu crónica de CdF el año que viene....

    Nos veremos en alguna cursa trail más light!!
    Dennis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que si que nos encontremos en alguna cursa más light. De momento estoy pensando en la Vall del Congost, la buena he?. Tamién podría ser en Alpens.
      Gracias por tu comentario, si ya soy un hombre libre con anchos horizontes por delante, jejeje.

      Elimina
  2. Muy bien que CABR.N!!!!!!! Me das envidia sana !!!!

    Me gusta mucho eso de los mensajes a tu mujer, yo vine a hacer algo parecido en la CCC, la verdad que ayuda mucho hablar con alguien o pensar que alguien te escucha.

    FELICIDADES!!!!

    ResponElimina