divendres, 22 d’abril de 2016

La Ribalera - Marató de muntanya

 No era aquest el meu objectiu, la cursa que volia córrer era una marató de muntanya a Andorra però volia fer-me abans una prova d’esforç així que vaig posposar la meva inscripció a haver-la realitzat. Un cop feta la prova, ja no hi quedaven places així que vaig agafar el calendari i vaig investigar quines eren les maratons de muntanya que es feien aquell dia ja que tenia un forat al calendari que s’havia d’aprofitar.
“La Ribalera”, no em sonava de res però vaig entrar a la seva web i de seguida vaig veure que es tractava d’una cursa interessant, una marató de muntanya en alçada amb  un fort desnivell que, després d’haver acabat la Vall del Congost, estava segur que no em donaria especials dificultats, així que m’hi vaig inscriure i vaig començar a preparar-la.
La cursa sortia del poble de Tírvia, a on no hi havia estat mai, però ja no hi quedava allotjament, al final en vaig trobar a Llavorsí que està força a prop. Hi vaig anar sol i en arribar a Llavorsí vaig anar a buscar l’allotjament. Es tractava d’un hotel força còmode amb l’habitació a sobre del riu cosa que li donava una atractiu afegit, l’inconvenient és que feia molta calor i la cursa amenaçava ser complicada. A l’hora del briefing vaig pujar a Tírvia on ens van explicar en que consistia i per primer cop em va preocupar el fet de no poder acabar-la en el temps límit. Resulta que la cursa era de 38 km i l’havien fet de 43 km i, a més a més, per dificultats amb uns prats l’havien hagut d’allargar fins gairebé 45 km sense tocar el límit horari de 9 hores. Vaig començar a tenir dubtes i altres corredors del meu voltant també. 

Briefing.
Començava a creure que havia subestimat les seves dificultats i que demà no tot resultaria tant rodó com m’imaginava. Vaig recollir el dorsal i la bossa del corredor i vaig anar a sopar una pizza a Esterri d’Àneu, després un tomb per Llavorsí, una birreta a la terrassa de l’hotel i a dormir que a l’endemà s’ha de matinar. Vull recalcar la bona actitud de l’encarregada de l’hotel que ens va preparar l’esmorzar a quarts de sis del matí als que corríem a l’endemà i estàvem allotjats a l’hotel així com també deixar-nos dutxar a l’habitació un cop acabada la cursa, que havia de ser entrada la tarda, fora de l’horari d’estada a l’hotel.
De bon matí sona el despertador, baixo a esmorzar, recullo algunes coses i cap a Tírvia i falta gent. Hi arribo amb força temps i aprofito per recórrer el poble i relaxar-me una mica.

 



Quan arriba l’hora tots estem preparats amb una bona temperatura i moltes ganes d’assolir els objectius individuals. Sortim cadascú al seu ritme


i, en sortir del poble, enfilem una pujada no gaire vertical que ens permet guanyar alçada corrent fins que es comença a posar difícil i l’un darrere l’altre anem començant a caminar. La temperatura és agradable i el paisatge magnífic. 

 

Malgrat ser pujada podem gaudir d’uns ombrívols boscos de pins força alts que ens fan la pujada amena però fatigosa. Després d’uns 600m de desnivell positiu arribem a l’avituallament situat a sota de El Farro i agafem un corriol planer que corre a mitja vessant de la vall en direcció a Les Bordes de La Coma.

Avituallament a El Farro
Aquest corriol em permet estirar les cames i agafar ritme una altre cop. Després d’una breu pujada, arribem a Les Bordes i iniciem una llarga i fatigosa pujada en direcció al Coll de Màniga, situat a més de 2.300m la qual cosa significa un desnivell considerable. El paisatge és típicament pirinenc amb prats i boscos i envoltats de muntanyes i això fa que el cansament que, a poc a poc es va acumulant, sigui més fàcil de portar. Després de passar per la Font de Matamoixons comencem la darrera pujada fins al coll.

Font de Matamoixons
Coll de Màniga

Mirant el Pic de Màniga des del coll
Al darrere el Pic de Màniga
Al fons el Salòria el nostre proper destí, molt lluny
Un cop arribats allà agafem la carena de l’esquerra fins el Pic de Màniga a 2.500m d’altitud cosa que significa que em ascendit un desnivell positiu de 1.600m des de la sortida a Tírvia en poc més de 12 km.
Pujant al Pic de Màniga
 Ara per primera vegada en tota la cursa iniciem un descens fins el Coll de Covil.




Un ascens fins a Lo Covil i un altre descens fins al Portarró de Sabollera. 




Un altre ascens més i un descens fins el Coll de Finestres lloc on comencem l’atac al cim més alt del recorregut, El Salòria. La pujada no és massa llarga però si cada cop més vertical, ascendint un total de 230m en un tram molt curt.
Al cim del Salòria m’espera una estelada onejant i no puc estar-me de fer unes fotos d’aquest indret abans de començar una baixada força tècnica fins el Coll de Conflent. 

Pujant al Salòria


A dalt del Salòria. Vistes espectaculars




Arribant al Prat de Conflent
En aquest punt em sento realment cansat, tot el desnivell positiu fet fins el moment i la baixada tècnica m’està passant factura. He passat el tall horari del Coll de Màniga amb poc temps sobrant i cada cop aquest se m’està escurçant més. Segons el perfil ara ve una part plana que m’ha de permetre córrer una mica i anar recuperant ritme i temps per no arribar fora d’hora però a l’hora de la veritat aquesta part plana és una sèrie de corriols fets pel pas de les vaques, molt irregular fet que afegit al meu cansament fa que no pugui córrer gaire i camini la major part del trajecte perdent un temps preciós i difícil de recuperar a partir d’ara. Arribo al Coll de Laquell molt cansat. A partir d’allà seguim una pista amb una lleugera pujada que aquestes alçades sembla una paret i començo a baixar cap a les Bordes de Conflent per un corriol tècnic en companya d’una corredora que a la fi resulta un cotxe escombra una mica avançat. Parlant amb ella i un altre corredor també força apurat, en una pista en clar descens, me n’adono que fa estona que no veig cap marca de l’organització i així els hi faig saber. Remuntem la pista uns 500 extenuants metres i trobem el punt on ens hem equivocat i agafem un corriol que baixa directe cap a Les Bordes de Conflent. Abans d’arribar-hi m’encalça el veritable cotxe escombra i em pregunta que tal em trobo, cansat però bé, l’hi responc, i em diu que no pateixi que darrere meu arriben més corredors i, dit això, continua baixant ràpidament.
Al final arribo a Les Bordes, extenuat i deprimit després d’haver-me perdut i d’haver de fer encara més metres de desnivell dels marcats per l’organització, la calor s’està incrementant a un ritme alarmant. Allà em trobo una sèrie de corredors asseguts amb aspecte de zombie que havien abandonat en aquest punt. M’agafen ganes d’asseure’m també i esperar a que l’organització em reculli i em torni a Tírvia en cotxe. Llavors un voluntari em pregunta que vull fer i li responc que plego, ell em diu que en el següent avituallament hi ha menjar i que puc plegar allà, miro el tram que em queda i veig que només hi ha 100m de desnivell positiu i em diu que està a mitja pujada i, com que crec que encara puc fer 200m de desnivell positiu més decideixo continuar. Continuo per una pista descendent fins travessar un riu i després començo a pujar per pista i prats fins el següent avituallament. Quan arribo, resulta que es tracta de dos homes grans en mig d’un prat amb un avituallament no massa lluït, o sigui que decideixo continuar com pugui, és aleshores quan miro com és el següent tram i em trobo que no hi ha 100m de desnivell sinó  450 i el món em cau a sobre, vaig tan just de forces que no sé si podré arribar al coll, a la Font Negra. Cansat i amb un punt de moral molt baix començo a pujar per un corriol que va guanyant alçada a poc a poc. Vaig pujant tan ràpid com les meves maltractades cames em permeten, que no és molt, però esperonat per uns corredors que em segueixen a una certa distància, no m’han d’agafar, faltaria més.
Amb un esforç considerable arribo a dalt del coll i començo a trotar per la carena i a baixar per un corriol que m’ha de portar al Coll de So. Cada cop em sento millor i els corredors que m’empaiten cada cop els sento més lluny, em vaig animant lentament i crec que acabaré encara que fora de temps ja que el ritme de les 9 hores ja fa temps que l’he perdut.

Coll de So

Arribo al Coll de So i inicio una baixada per un corriol que, fent giragonses em porta fins el pintoresc poble de Ferrera. 
 

És un lloc molt maco i em reben amb una dutxa amb una mànega, fet que s’agraeix moltíssim ja que la temperatura està per sobre dels 30 graus i la calor és molt intensa, el poble de Tírvia ja es comença a veure al fons de la vall molt lluny encara.
El corriol continua baixant i en molts trams he de caminar, tinc els genolls adolorits, els peus també i la calor és intensa. 
Reventat a la Glorieta de Montesclado
Al final arribem a la Glorieta de Montesclado  al fons de la vall i el camí es torna agradable i ombrívol, fins i tot aconsegueixo avançar 3 corredors en aquests darrers  trams del recorregut. Anem pel costat del riu travessant-lo i al final d’una pujadeta arribem al poble de Tírvia on arribo reventat però molt content per haver-ho aconseguit. 


Arribada a Tírvia
Com que sóc dels darrers classificats, entre els que hem aconseguit finalitzar el recorregut, trobo l’avituallament de l’arribada molt desmantellat però encara i sóc  a temps de posar-me morat de síndria i meló que em saben a glòria. Una dutxeta a l’hotel i cap a casa.
Al final vaig fer un temps de 9h33’29” quedant en la 47a posició i 7é de la categoria. L’organització al final va decidir que tots entréssim en la classificació  malgrat arribar passades les 9 hores de temps límit amb bon criteri per les qüestions que ja he comentat al començament de la crònica.

La meva valoració de la cursa és molt bona tant a nivell de recorregut, paisatge, voluntaris i organització. Una de les coses que més em van agradar, a part del paisatge espectacular, va ser que en cada avituallament podies veure el recorregut fins el següent, distància i desnivell. Molt especial també l'amplíssim reportatge fotogràfic de la cursa.

3 comentaris:

  1. Ostras como he sufrido al leer que te ibas!!!! Pero al final has ganado a la mente!!!

    Un diez!!! Eres un crac!!! Felicidades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gracias Jorge, fue una cursa muy dura tanto por el recorrido como por la calor, muy recomendable.

      Suprimeix