10 km de Moja 2012

Avui tocava anar a córrer a prop de casa, a Moja, on, per primera vegada, s’organitzava una cursa de 10 km. El fet que el mateix dia es corregués la Jean Bouin va restar participació però la va convertir en una bona alternativa per als qui no ens agraden les multituds.

Jo correré la cursa de 10 km i el meu fill, farà la seva estrena atlètica en la cursa de 5 km. El circuit, prou pla, són dues voltes a un recorregut per les rodalies del poble i una part pels carrers. També hi ha un parell de trams de terra.

  

                      

La intenció és la d’acompanyar al meu fill en la primera volta i marcar-li un ritme de 5’/km per acabar en 25 minuts i després fer la segona volta a sac a veure com estic en aquests tipus de circuits plans. Espero arribar sobre 27’30” o sigui fer la segona volta a 4’30”/km.

La cursa surt a les 10h i arribem a Moja a les 9h amb temps suficient per anar a buscar el dorsal la bossa i canviar-nos  amb tranquil·litat. Després d’escalfar una mica estem en la línia de sortida i ens diuen que l’inici de la cursa es retardarà 15 minuts ja que hem de passar per davant del cementiri i en aquell moment hi havia un enterrament. 

Esperant la sortida.

El dia està ennuvolat i fa fresca. Abans de la sortida comença a plovisquejar i tots estem impacients.

                            

Per fi es dona el tret de sortida, bé això de tret és una metàfora ja que va ser algú de l’organització que va dir en veu baixa: ja podeu començar, això va provocar un cert desconcert entre els “figures” i uns van sortir i van tirar enrere per un moment i altres no. Els de la pila no vàrem tenir aquest problema i vàrem sortir al darrere dels de davant, com sempre.

 Surto de bastant endavant i prou ràpid seguit pel meu fill mentre anem esquivant corredors. Quan portem uns 300 m miro el garmin i em surt un promig de 4’30”/km, o sigui que afluixo el ritme després de veure la cara de l’Oriol, cosa que m’agraeix, anàvem massa ràpids i s’ha de controlar que és la seva primera cursa i no entrena per córrer. El primer km ens surt a 4’47” i el segon a 4’44”. Transcorren per una carretera dels afores, per terreny pla en lleuger descens i enmig d’una fina pluja que no molesta gens i no ens deixarà en tota la primera volta. Deixem la carretera i agafem una camí de terra enfangat, fins una altra carretera en la que comença una pujada que ens fa alentir el ritme que portàvem i fem el km en 5’03”. 

Entrem pels carrers del poble i entre els girs i el terreny ascendent fem el quart km a 4’57”. Ara l’Oriol vol “apretar” fins al final i li dic que endavant, accelera el ritme i jo el segueixo com puc. Aquest km final de la cursa de 5 km transcorre pels carrers del poble i al final esprinta fins arribar en un temps de 24’46” en la posició 26 i 3er de la seva categoria, força bé per la seva estrena, considerant que havia fet més de 5 km ja que la mesura de la cursa és més que dubtosa. 

Al fons, arribada de l'Oriol

 Uns segons després passo pel carril del costat, el de la cursa de 10km, i continuo amb el ritme en que havíem fet el darrer km, 4’20”.

Torno a la carretera i començo a avançar els corredors que m’havien avançat en la primera volta. Vaig incrementant el ritme a poc a poc i faig el 6e km en 4’11” i em quedo sorprès ja que és el temps en que feia les sèries de 1000 i ara l’he fet enmig d’una cursa, genial. El terreny continua en lleuger descens i el següent km em surt a 4’19”.

 Entre les bones sensacions de velocitat  i el fet d’anar avançant corredors contínuament, em sento pletòric com mai, fins i tot quan arribem a la zona de pujada, el km em surt a 4’35”. 

Al final em deixo anar del tot pels carrers el poble i em surten els km finals a 4’19” i 4’24”, esprinto una mica i els darrers 340 m, que el garmin em marca de més, em surten a 4’05”/km. Entro a l’arribada en un temps de 47’01” quedant 95é de 220 corredors i 5é de la categoria entre 17 participants.

No recordo haver corregut mai un 10km amb aquestes sensacions tan bones, el temps fresc, l’entorn del Penedès, i la progressió dels darrers temps han fet d’aquesta cursa una de les que m’han fet sentir millor atlèticament parlant i això em fa pensar que aquesta temporada pot ser fructífera en bones marques i, perquè no, potser alguna millor marca personal. No vull ser massa optimista ja que les eufòries em poden fer caure en lesions com ja m’ha succeït en el passat, o sigui que prudència.

En quant a la cursa, traient algun detall, estava força ben organitzada, la bossa del corredor sense ser cap meravella, estava bé i com a colofó final m’ha tocat una ampolla de cava en el sorteig final a l’igual que al meu fill. La distància no estava ben mesurada segons els garmins de diferents corredors, 340 m en el meu és excessiu ja que, traient el recorregut de dins del poble, la cursa transcorria per terreny descobert.

M’ha agradat i espero tornar-hi en posteriors ocasions. 
Per acabar només em queda agrair les fotos que ha penjat a la Web l'Associació Fotogràfica de Moja i, sobretot, a la meva assistència que em segueix per les curses carretejant roba, bosses i la càmera fotogràfica per immortalitzar les meves "gestes".  
Fins molt aviat.
http://connect.garmin.com/activity/244376930

Mitja Marató de Muntanya Sant Llorenç de Savall 2012

Un dels plaers més grans, després  d’una matinada  per anar a una cursa, és la de, entre badall i badall, anar veient com a l’horitzó és va dibuixant el perfil de les muntanyes sobre un cel d’un blau intens i veure com es va aclarint i, a poc a poc, la llum va inundant l’espai mostrant-nos un paisatge nou, un dia nou amb les il·lusions posades en el nou repte que estem a punt d’afrontar.

En aquesta ocasió el repte és la Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç de Savall.

No hi havia tornat des de l’any 2003 quan un desastrós incendi forestal va assolar la comarca i va reduir tot el fantàstic entorn a una pila de cendra. A mesura que ens acostem al poble veig que, després de 9 anys, el color verd s’ha tornat a fer l’amo de les muntanyes del voltant, quedant, però, les cicatrius en forma de clapes de matollar on hi hauria d’haver bosc. Avui no hi vinc a treballar sinó a gaudir d’una de les curses més antigues del calendari de curses de muntanya de Catalunya. Fa anys que hi volia venir però per diversos motius no n’havia tingut l’oportunitat.

Vinc carregat d’il·lusió de fer una bona cursa. Després de la patacada de l’Olla de Núria i d’un estiu molt dur per entrenar, degut a la calor i elevada humitat, havia anat recuperant la forma perduda i en aquests moments, gràcies també a una dieta que m’ha permès perdre 6 kg d’excés de pes, creia que em trobava a un bon nivell, almenys així ho indicaven els darrers entrenaments. L’objectiu, millorar les 2h39’ de la Cursa de Banyoles. Dic a la dóna que arribaré sobre les 11 del matí, o sigui en 2h30’, encara que no ho tinc molt clar.

Després de recollir el dorsal, canviar-me, buidar pes i buscar al Jorge (que no apareix per enlloc) i al Gerard (que si que trobo) arribo al calaix de sortida quan només manquen 2 minuts i, per tant, surto al furgó de cua amb tota la gent al davant.

Anant cap a la sortida

Amb el Gerard abans de sortir.

Entrant al calaix de sortida

Es dona el tret de sortida i comencem a córrer pels carrers de Sant Llorenç en lleuger descens i enmig d’un embús considerable que em fa anar gairebé caminant. A poc a poc anem sortint del poble i la densitat de corredors es va aclarint fins arribar a un camí ample on comença la pujada. Aquí començo a guanyar posicions ja que els corredors que m’envolten van força lents i les meves cames responen a la perfecció de moment. Ara iniciem el descens i perdo algunes posicions però el ritme és prou bo fins, que al final de la baixada, em trobo un tap enmig del corriol coincidint amb l’arribada al riu. Alguns corredors van amb moooolta prudència per unes pedres humides i tot es torna exasperantment lent. Tot el recorregut per la llera del riu transcorre molt a poc a poc i puc comprovar les excel·lències de les meves trabuco ja que, a diferència del que corria per davant meu que relliscava a cada moment, jo no he tingut cap ensurt i n’he sortit indemne. Ara tornem a pujar per un camí enmig de boscos i, contràriament al que pensava, puc pujar sense haver de caminar i avançant molts corredors. Torna el pla encara entre boscos i continuo guanyant posicions, em sento molt bé i continuo així quan torna la pujada.

Acabem de fer la pujada més llarga de tota la cursa i em sento exultant. Iniciem la baixada i, com en la baixada anterior, torno a perdre posicions ja que prefereixo baixar amb prudència per respectar les meves articulacions (no sóc el Kilian). Torna la pujada i recupero les posicions perdudes i alguna més i després torna la baixada per una pista que ens va portant cap el fons d’una vall envoltada de parets i, com que m’he estudiat el perfil sé que ara ve la pujada més difícil del recorregut cosa que es manifesta després d’un gir en el camí que ens permet veure una filera de colors pujant paret amunt fent ziga-zagues.

Arribo al peu de la pujada i, abans de començar, puc veure els esquelets del que anys abans eren arbres i ara només són un record, una resta de l’incendi del 2003. La pujada és dura i hi ha molts punts en que ens hem d’ajudar amb les mans per superar alguns trams de roca però al final també arribem a dalt. Fa un vent glaçat i em començo a penedir d’haver-me deixat el tallavents a la sortida. La vista és magnífica, podem contemplar una gran panoràmica sobre la Serra de l’Obac emmarcada al fons pels Pirineus amb els seus cims nevats. Com que el fred és intens no perdo el temps i continuo corrent pel camí carener. Aquest transcorre entre pujades i baixades enmig d’un matollar d’estepa blanca, una planta que sobreviu als incendis i els necessita per a la seva reproducció, mostra inequívoca del pas del foc per aquest paratge. Després de coronar un turonet amb les runes d’un antic castell, baixem per un corriol costerut amb força inclinació fins arribar a una masia on agafem una ampla pista que ens porta per un terreny ondulat amb pujades i baixades de poca inclinació però que van acabant amb les ja minvades forces que queden. Per acabar de rematar la jugada, quan ja sembla que arribem al final i tot és més fàcil, abandonem la pista per agafar un altre corriol que puja un turonet que a aquestes alçades sembla un 3.000.

D’aquí fins el final només queda una fàcil i ràpida baixada, uns metres de carretera, travessar el riu per un pont i pujar per un carrer fins l’arribada. El temps no me l’acabo de creure, fins i tot he millorat en gairebé 8 minuts les meves millors expectatives i el que és més important, tinc la sensació de que encara ho podria haver fet millor, no tinc la sensació d’haver arribat esgotat. Uns segons després arriba el meu amic Gerard que, després d’acabar la Cavalls de Vent 2012, es troba també en bona forma.

Recullo la bossa, l’entrepà i la birra i me’n vaig a buscar a la família, que encara no m’esperaven ja que he arribat molt abans del que em pensava i no estaven a punt .

A l'arribada

Cap a casa

Sant Llorenç de Savall

En resum, cursa molt atractiva pel territori que recorre, ràpida malgrat els gairebé 800 mts de desnivell i apta per a tots els públics ja que no hi ha gaires zones tècniques. He trobat els controls una mica rústics ja que tot era manual i el xip era gairebé inútil. Molt recomanable.

Resultat:

Temps: 2h22’23”. Classificació 251é de la General i 10é de la categoria.

Enllaç al recorregut amb garmin connect:

http://connect.garmin.com/activity/238099481