dimarts, 24 de gener del 2012

Romànic català

Ja fa molts anys que m’atrau el món de l’art, principalment el de la pintura. No va ser fins als 25 anys, però, que durant una època en la que vaig treballar a l’estació de Reus, que vaig matricular-me a l’Escola d’Arts i Oficis i vaig introduir-me més seriosament en els moviments pictòrics més importants i els seus artistes més representatius; els impressionistes, expressionistes, fauvistes i d’altres amb els meus pintors preferits com Monet, Derain, Matisse, Kandinsky, Cezanne i molts més que es faria llarg d’enumerar. Després vaig aprendre a pintar (sense gaire èxit) a l’estudi de Joan Matas, pintor vilanoví.
Hi ha una manifestació artística que també m’ha cridat poderosament l’atenció des de sempre, l’arquitectura antiga. Recordo amb gran plaer una excursió de l’Institut a la Tarraco romana i el meu viatge de noces a Menorca que, entre altres activitats, em va acostar a la cultura talaiòtica amb la seva arquitectura megalítica.
El que em té el cor robat, però, és un altre tipus d’arquitectura. En les meves excursions juvenils i posteriors m’he anat trobant unes construccions d’aspecte rústic i compacte, amb les seves parets gastades pel pas del temps i l’atac constant dels elements, disseminades per la geografia catalana (i d’altres llocs també, es clar), les esglésies romàniques.  La seva senzillesa sempre m’ha captivat i el desembre passat, durant un cap de setmana a Camprodon vaig pensar que estaria bé fer un recull fotogràfic de les esglésies romàniques catalanes. Vaig comunicar-li a la meva dóna que estava asseguda al meu costat dins del cotxe i la proposta va ser acceptada immediatament. No vull fer una obra enciclopèdica sinó tenir un motiu mer recórrer el meu “país petit” i poder-lo conèixer millor.
Amb aquest propòsit em vaig posar ràpidament a la feina i vaig començar per l’Església de Sant Joan de les Abadesses , l’església de Sant Joanipol.

dimarts, 3 de gener del 2012

Mitja de Vilanova 2011


M’aixeco del llit a les 7 del matí per esmorzar, avui no he de matinar gaire, avantatges de córrer a casa, i a les 8’30 vaig a recollir el dorsal i torno a casa a canviar-me. Fa fred i no tinc gaires ganes de córrer, el sopar amb amics d’ahir amb pizza, cervesa i cava no ajuda molt a la meva motivació. Uns minuts abans de la sortida arribo a les pistes d’atletisme i quan surto del cotxe decideixo que correré amb malles i samarreta curtes malgrat el fred ja que el dia és assolellat i ja anirem agafant calor.
L’objectiu inicial és el de baixar d’1h45’ a 5’/km ja que darrerament no he pogut entrenar gaire, malgrat que els de la darrera setmana em fan pensar que podria mantenir un ritme de 4’50” almenys durant els primers 15 km ja que la part més dura està al final.
A les 10 en punt es dona el tret de sortida, surto de bastant enrere ja que no m’agrada que m’empenyin i, malgrat que al principi em costa una mica trobar espais, em vaig col·locant bé i agafant un ritme prou bo per a mi. Els primers km transcorren per la Rda.Ibèrica i són pràcticament plans. Pel km 2 passo amb un ritme de 4’52” i vaig prou còmode  així que accelero una mica. El tercer km el faig a 4’42” i uns metres més endavant baixem per la Rbla. Sant Jordi i el ritme em surt a 4’35” . Ara toca pujar fins  al punt de sortida i torno als 4’42”. Ara comencem a baixar per la Rda. Europa, ampla i en constant descens, que ens portarà fins la façana marítima i els ritmes es disparen a 4’39” i 4’30”. Ja al Pg. Marítim, una de les meves pistes d’atletisme més habitual, continuo a un ritme superior al que volia portar al principi però és que em trobo bé i penso que aquests segons que vagi guanyant m’aniran bé al tram final. Recorrem la façana marítima entrant al Club Nàutic amb els seus iots i després a la Gran Marina amb uns vaixells realment impressionants. Els ritmes continuen per sota dels 4’40”. Passat el km 13 pugem rambla amunt i passem per sota de la via del tren al km 14. Començo a notar els isquios carregats i el ritme comença a reduir-se. Encarem la carretera en direcció a Cubelles i en les primeres pujades faig el pitjor ritme de tota la mitja 4’53” que, d’altra banda, tampoc està malament. La carretera, amb les seves pujades i baixades, em comença a passar factura però malgrat tot mantinc la velocitat per sota de 4’50”.
A partir del km 18’5entrem dins del casc urbà i em començo a ressentir d’una vella lesió que em provoca un dolor cada cop més intens a la part interior de la ròtula però que no esdevé prou fort com per haver d’afluixar el ritme. El darrer km és la pujada de la Rbla. Sant Jordi  que ja havíem fet al començament de la cursa. Ara, la pujada fins la Ronda se’m fa més llarga. Ja fa uns km que sé que no baixaré de l’1h40’  però encara en fa més que sé  que si ho faré, i molt, de l’1h45’. Un darrer esforç i ja estic a la Ronda baixant cap a les pistes d’atletisme on hi ha l’arribada. Al final aturo el cronòmetre en 1h40’21” que és la meva tercera millor marca a 6” de la segona que tinc des de l’any 2000 quan preparava la Marató de Barcelona, la única que he fet fins ara.
Aquest temps m’ha generat un optimisme moderat de fer alguna millor marca personal durant aquesta temporada, de moment ho provaré als 10km de Vilafranca. L’any passat per aquestes dates vaig fer 1h43’ a la mitja de Vilafranca, o sigui que la millora ha estat apreciable. 


Els coleòpters i jo


La meva relació amb el món dels coleòpters es remunta a quan era un adolescent de 14 anys i juntament amb el meu amic Josep Mª vàrem decidir començar una col·lecció d’aquestes petites meravelles.
Bé, de fet aquesta afició es remunta a molt abans, a quan anava per la muntanya amb els meus pares i els seus companys d’excursionisme o bé amb altres nens en els cicles d’excursions de l’agrupació excursionista a la que pertanyo des del dia del meu naixement, La Talaia. Sempre anava amb les butxaques plenes de pots i petites capces plenes d’insectes que anava trobant per allà on passava. La seva increïble varietat sempre ha despertat la meva imaginació i curiositat. Era fantàstic anar descobrint colors i formes noves, uns eren de colors brillants, d’altres de colors foscos, negres, críptics, n’hi havia amb llargues antenes, amb banyes espectaculars i d’altres amb punxes o sense res de particular però tots ells eren prou interessants com per ser recol·lectats i contemplats llargament.
He passat grans moments buscant, recollint i estudiant els moviments dels insectes, recordo particularment un dia al Refugi Baldrich, que era una casa de pagès, al poble de Nevà, que La Talaia tenia llogada i on passava, amb la meva família i d’altres, moltes vacances, no tindria més de 10 anys i era al migdia, després de dinar, quan vaig sentir una veu que em cridava, “Xavi mira quin bitxo”, vaig anar-hi corrent i em vaig quedar bocabadat, el bitxo era un espectacular insecte a franges d’un color blau i negre. Els seus brillants colors envellutats em varen fascinar des del primer moment, també tenia unes llargues antenes ratllades amb els mateixos colors i unes poderoses mandíbules de color negre. El vaig ficar en un pot i vaig estar molta estona mirant-lo embadalit, després em va fer llàstima i li vaig obrir el pot. Lentament en va sortir i va obrir les ales membranoses que tenia a sota de les endurides de brillants colors i lentament es va allunyar volant en la tarda d’estiu en direcció als prats propers. Amb la boca oberta vaig contemplar-lo mentre anava desapareixent entre la vegetació amb la satisfacció d’haver vist un animal únic que no sabia si tornaria a veure mai més. Amb el  temps vaig descobrir que es tractava d’un coleòpter de la família dels cerambícids anomenat Rosalia alpina i, malgrat que no era molt freqüent, sí que en vaig veure més però van haver de passar uns quants anys.


Rosalia alpina.
Així que sense saber ben bé com fer-ho, amb l’ajuda d’uns llibres que oferien uns consells prou útils per a començar vàrem iniciar una afició que en major o menor intensitat ha arribat fins avui. Han passat gairebé 40 anys des de que vàrem començar a preparar els primers coleòpters d’una forma prou matussera, enganxats en cartronets fins avui en dia on podem localitzar l’indret on hem trobat cada exemplar amb GPS, preparar una base de dades o una col·lecció virtual amb fotos extretes d’Internet o de collita pròpia.
En un primer moment varen ser uns pocs exemplars clavats en caixes de cartró amb “porespan” al fons i, a poc a poc, el seu nombre es va anar incrementant fins els gairebé 1.200 exemplars de 600 espècies diferents que tinc en l’actualitat. Ha estat un camí llarg ple de satisfaccions i també, perquè no dir-ho, d’algunes decepcions però que ha anat omplint una part important de la meva vida.
L’exemplar més antic que tinc és un Callinecmis latri que vaig recol·lectar a Formentera, en el viatge de final de curs del Batxillerat elemental (actualment ESO) als 14 anys. De fet no n’he vist cap més exemplar en tots aquests anys.

                                


 Callinecmis latri
La major part són exemplars recol·lectats  durant les meves excursions però també n’hi ha de comprats en un establiment del C/Urgell de Barcelona. Alguns són d’aquí però també hi ha una col·lecció notable de coleòpters tropicals, alguns també recollits en algun viatge i alguns encarregats directament a Xile.