Cursa de Muntanya La Talaia 2016

El 10 d’abril ja torna la Cursa de Muntanya de La Talaia ”la meva”. Aquest any vull córrer la distància Marató per haver fet totes les distàncies ofertes així que m’hi apunto amb molt de temps.

Pocs dies abans de la cursa m’arriba un correu que la distància marató s’ha anul·lat, el problema ha estat la negativa de la direcció del Parc a deixar passar la cursa per certs corriols imprescindibles per tal de poder aconseguir la distància. O sigui que canvio la meva inscripció per la de la cursa de 25 km molt a contracor perquè no entenc aquesta resolució ja que per aquests corriols corren amb total impunitat motos, boletaires que obren nous corriols i molts corredors i ciclistes cada dia. Ho trobo incomprensible i més quan normalment no es malmet l’entorn en una cursa ja que als corredors ens agrada trobar la natura el més intacta possible i majoritàriament respectem els indrets per on passem.

Com l’any anterior col·laboro amb la cursa fent de voluntari marcant i desmarcant un dels bucles juntament amb el Francesc Agulló. 

A marcar l'itinerari

Vam marcar el bucle de la pujada al Turó de les 3 Partions per la pista ja que no ens van deixar passar pel fantàstic Fondo del Teixidor, per a mi, un dels llocs emblemàtics de la cursa, i el dimarts el vaig desmarcar retirant també algunes escombraries del camí fruit de l’activitat humana.

El dia abans recullo el dorsal al càmping i, el dia de la cursa, la dóna m’hi acompanya amb el ciclomotor ja que surt no gaire lluny de casa. L’ambient és bo com sempre i el dia mig ennuvolat fa que no hi hagi previsions de passar massa calor.

Sortida amb el Santi i el Jaume

Jo mateix

El Carlos i els nois Xterra

A l’hora es dona la sortida neutralitzada fins creuar l’autopista i ja es comença a estirar el grup. No surto de molt endavant ja que no estic en una gran forma i vull passar-m’ho el millor possible sense patir gaire. Quan avancem la moto que ens ha acompanyat en aquest tram vaig aproximadament pel mig i corro còmode, agafem un corriol que planeja pel mig d’una pineda fins que agafem una pista que ens portarà a la primera ascensió de la cursa fins la carena de La Talaia. Abans passem pel primer avituallament i poc més endavant deixem la pista i agafem un corriol que puja prou vertical fins la carena. Allà agafem una pista cimentada a trams que pujant i baixant ens porta  fins el Pla de les Palmeres on, si tot hagués estat bé haguéssim agafat un corriol a la dreta que ens hagués portat al Fondo del Teixidó però, gràcies a la incongruència de directius intransigents, hem de continuar per la mateixa pista per la que estem que, després d’una pujada llarga ens porta al peu d’un corriolet que, després d’una curta pujada, ens du al Turó de les 3 Partions, el punt més alt de la cursa. La pujada s’ha fet llarga i fatigosa havent hagut de caminar alguns trams.

Un cop a dalt baixem per un corriol pedregós fins el Coll de Les Deus fem la pujada de l’esprint, curta i vertical, la baixem per l’altre costat on agafem una pista carenera que ens durà a la part de dalt de la botifarra per on baixem perdent alçària ràpidament fins arribar a l’avituallament del Fondo de Les Oliveres. Aquí em trobo el meu amic Jordi Massana i inverteixo  uns minuts menjant i hidratant-me. El camí fa un gir a l’esquerra i comencem un bucle que ens tornarà a aquest mateix avituallament d’aquí uns kilòmetres de contínues pujades i baixades. Aquest bucle no me’l conec gaire perquè no hi acostumo a córrer. Després d’uns desnivells suaus arribem al peu del tallafocs d’una línia elèctrica on comença una pujada força dura sobretot a aquestes alçades de la cursa. 

Arribo a dalt cansat, no vaig massa fi i a sobre les noves sabatilles Dynafit panther resulten ser un “trunyu”, em fan mal els peus i els genolls i em costa agafar ritme amb elles, enyoro les atrotinades ultraraptor, força més efectives. Ara comencem un tram de pujades i baixades contínues molt trencacames que no permet baixar la guàrdia, el terreny és pedregós i s’ha d’anar mirant a terra per no prendre mal. Al final arribem al fondo del Torrent de la Pastera, on trobem l’avituallament de l'Eloi i més endavant agafem el corriol cap el Mas de l’Artís amb la seva pujadeta sempre incòmoda i la següent baixada per la pista fins l’avituallament del Jordi on ja havíem estat abans. Ara seguim pel Fondo de Les Oliveres, un altre dels paratges idíl·lics per córrer a l’estiu per la seva frescor , i girem a l’esquerra per un corriol ascendent que ens porta fins a la Barraca d’en Bruno, 

un tram pla, una pujadeta i ens arriem pel Fondo de Les Perdius fins el camí dels Escalons. Un cop passada l’autopista girem a la dreta i agafem un corriol que passant pel Pas del Bou ens porta a l’inici de la darrera dificultat del dia, El Mortirolo, com li diem els corredors de la zona ja que és com una putada final abans d’arribar al càmping i creuar la línia d’arribada. 

Hi arribo amb un temps de 2h56’43”, força discret però per sota de les 3 hores que m’havia marcat al començament. La distància ha estat de 24’6km i el desnivell positiu de 831m. He quedat en la posició 120 de 208 participants finalitzats i 5é de la categoria màster.

La cursa ha estat guapa i ben organitzada com sempre però hagués pogut estar millor si haguéssim pogut fer el recorregut pensat inicialment, el canvi de corriols boscosos per pistes obertes no és precisament beneficiós per a la bellesa de la cursa, a veure si es pot solucionar alguna cosa per a properes edicions.

Fins l’any que ve !!!

La Ribalera - Marató de muntanya

 No era aquest el meu objectiu, la cursa que volia córrer era una marató de muntanya a Andorra però volia fer-me abans una prova d’esforç així que vaig posposar la meva inscripció a haver-la realitzat. Un cop feta la prova, ja no hi quedaven places així que vaig agafar el calendari i vaig investigar quines eren les maratons de muntanya que es feien aquell dia ja que tenia un forat al calendari que s’havia d’aprofitar.

“La Ribalera”, no em sonava de res però vaig entrar a la seva web i de seguida vaig veure que es tractava d’una cursa interessant, una marató de muntanya en alçada amb  un fort desnivell que, després d’haver acabat la Vall del Congost, estava segur que no em donaria especials dificultats, així que m’hi vaig inscriure i vaig començar a preparar-la.

La cursa sortia del poble de Tírvia, a on no hi havia estat mai, però ja no hi quedava allotjament, al final en vaig trobar a Llavorsí que està força a prop. Hi vaig anar sol i en arribar a Llavorsí vaig anar a buscar l’allotjament. Es tractava d’un hotel força còmode amb l’habitació a sobre del riu cosa que li donava una atractiu afegit, l’inconvenient és que feia molta calor i la cursa amenaçava ser complicada. A l’hora del briefing vaig pujar a Tírvia on ens van explicar en que consistia i per primer cop em va preocupar el fet de no poder acabar-la en el temps límit. Resulta que la cursa era de 38 km i l’havien fet de 43 km i, a més a més, per dificultats amb uns prats l’havien hagut d’allargar fins gairebé 45 km sense tocar el límit horari de 9 hores. Vaig començar a tenir dubtes i altres corredors del meu voltant també. 

Briefing.

Començava a creure que havia subestimat les seves dificultats i que demà no tot resultaria tant rodó com m’imaginava. Vaig recollir el dorsal i la bossa del corredor i vaig anar a sopar una pizza a Esterri d’Àneu, després un tomb per Llavorsí, una birreta a la terrassa de l’hotel i a dormir que a l’endemà s’ha de matinar. Vull recalcar la bona actitud de l’encarregada de l’hotel que ens va preparar l’esmorzar a quarts de sis del matí als que corríem a l’endemà i estàvem allotjats a l’hotel així com també deixar-nos dutxar a l’habitació un cop acabada la cursa, que havia de ser entrada la tarda, fora de l’horari d’estada a l’hotel.

De bon matí sona el despertador, baixo a esmorzar, recullo algunes coses i cap a Tírvia i falta gent. Hi arribo amb força temps i aprofito per recórrer el poble i relaxar-me una mica.

 

Quan arriba l’hora tots estem preparats amb una bona temperatura i moltes ganes d’assolir els objectius individuals. Sortim cadascú al seu ritme

i, en sortir del poble, enfilem una pujada no gaire vertical que ens permet guanyar alçada corrent fins que es comença a posar difícil i l’un darrere l’altre anem començant a caminar. La temperatura és agradable i el paisatge magnífic. 

 

Malgrat ser pujada podem gaudir d’uns ombrívols boscos de pins força alts que ens fan la pujada amena però fatigosa. Després d’uns 600m de desnivell positiu arribem a l’avituallament situat a sota de El Farro i agafem un corriol planer que corre a mitja vessant de la vall en direcció a Les Bordes de La Coma.

Avituallament a El Farro

Aquest corriol em permet estirar les cames i agafar ritme una altre cop. Després d’una breu pujada, arribem a Les Bordes i iniciem una llarga i fatigosa pujada en direcció al Coll de Màniga, situat a més de 2.300m la qual cosa significa un desnivell considerable. El paisatge és típicament pirinenc amb prats i boscos i envoltats de muntanyes i això fa que el cansament que, a poc a poc es va acumulant, sigui més fàcil de portar. Després de passar per la Font de Matamoixons comencem la darrera pujada fins al coll.

Font de Matamoixons

Coll de Màniga

Mirant el Pic de Màniga des del coll

Al darrere el Pic de Màniga

Al fons el Salòria el nostre proper destí, molt lluny

Un cop arribats allà agafem la carena de l’esquerra fins el Pic de Màniga a 2.500m d’altitud cosa que significa que em ascendit un desnivell positiu de 1.600m des de la sortida a Tírvia en poc més de 12 km.

Pujant al Pic de Màniga

 Ara per primera vegada en tota la cursa iniciem un descens fins el Coll de Covil.

Un ascens fins a Lo Covil i un altre descens fins al Portarró de Sabollera. 

Un altre ascens més i un descens fins el Coll de Finestres lloc on comencem l’atac al cim més alt del recorregut, El Salòria. La pujada no és massa llarga però si cada cop més vertical, ascendint un total de 230m en un tram molt curt.

Al cim del Salòria m’espera una estelada onejant i no puc estar-me de fer unes fotos d’aquest indret abans de començar una baixada força tècnica fins el Coll de Conflent. 

Pujant al Salòria

A dalt del Salòria. Vistes espectaculars

Arribant al Prat de Conflent

En aquest punt em sento realment cansat, tot el desnivell positiu fet fins el moment i la baixada tècnica m’està passant factura. He passat el tall horari del Coll de Màniga amb poc temps sobrant i cada cop aquest se m’està escurçant més. Segons el perfil ara ve una part plana que m’ha de permetre córrer una mica i anar recuperant ritme i temps per no arribar fora d’hora però a l’hora de la veritat aquesta part plana és una sèrie de corriols fets pel pas de les vaques, molt irregular fet que afegit al meu cansament fa que no pugui córrer gaire i camini la major part del trajecte perdent un temps preciós i difícil de recuperar a partir d’ara. Arribo al Coll de Laquell molt cansat. A partir d’allà seguim una pista amb una lleugera pujada que aquestes alçades sembla una paret i començo a baixar cap a les Bordes de Conflent per un corriol tècnic en companya d’una corredora que a la fi resulta un cotxe escombra una mica avançat. Parlant amb ella i un altre corredor també força apurat, en una pista en clar descens, me n’adono que fa estona que no veig cap marca de l’organització i així els hi faig saber. Remuntem la pista uns 500 extenuants metres i trobem el punt on ens hem equivocat i agafem un corriol que baixa directe cap a Les Bordes de Conflent. Abans d’arribar-hi m’encalça el veritable cotxe escombra i em pregunta que tal em trobo, cansat però bé, l’hi responc, i em diu que no pateixi que darrere meu arriben més corredors i, dit això, continua baixant ràpidament.

Al final arribo a Les Bordes, extenuat i deprimit després d’haver-me perdut i d’haver de fer encara més metres de desnivell dels marcats per l’organització, la calor s’està incrementant a un ritme alarmant. Allà em trobo una sèrie de corredors asseguts amb aspecte de zombie que havien abandonat en aquest punt. M’agafen ganes d’asseure’m també i esperar a que l’organització em reculli i em torni a Tírvia en cotxe. Llavors un voluntari em pregunta que vull fer i li responc que plego, ell em diu que en el següent avituallament hi ha menjar i que puc plegar allà, miro el tram que em queda i veig que només hi ha 100m de desnivell positiu i em diu que està a mitja pujada i, com que crec que encara puc fer 200m de desnivell positiu més decideixo continuar. Continuo per una pista descendent fins travessar un riu i després començo a pujar per pista i prats fins el següent avituallament. Quan arribo, resulta que es tracta de dos homes grans en mig d’un prat amb un avituallament no massa lluït, o sigui que decideixo continuar com pugui, és aleshores quan miro com és el següent tram i em trobo que no hi ha 100m de desnivell sinó  450 i el món em cau a sobre, vaig tan just de forces que no sé si podré arribar al coll, a la Font Negra. Cansat i amb un punt de moral molt baix començo a pujar per un corriol que va guanyant alçada a poc a poc. Vaig pujant tan ràpid com les meves maltractades cames em permeten, que no és molt, però esperonat per uns corredors que em segueixen a una certa distància, no m’han d’agafar, faltaria més.

Amb un esforç considerable arribo a dalt del coll i començo a trotar per la carena i a baixar per un corriol que m’ha de portar al Coll de So. Cada cop em sento millor i els corredors que m’empaiten cada cop els sento més lluny, em vaig animant lentament i crec que acabaré encara que fora de temps ja que el ritme de les 9 hores ja fa temps que l’he perdut.

Coll de So

Arribo al Coll de So i inicio una baixada per un corriol que, fent giragonses em porta fins el pintoresc poble de Ferrera. 

 

És un lloc molt maco i em reben amb una dutxa amb una mànega, fet que s’agraeix moltíssim ja que la temperatura està per sobre dels 30 graus i la calor és molt intensa, el poble de Tírvia ja es comença a veure al fons de la vall molt lluny encara.

El corriol continua baixant i en molts trams he de caminar, tinc els genolls adolorits, els peus també i la calor és intensa. 

Reventat a la Glorieta de Montesclado

Al final arribem a la Glorieta de Montesclado  al fons de la vall i el camí es torna agradable i ombrívol, fins i tot aconsegueixo avançar 3 corredors en aquests darrers  trams del recorregut. Anem pel costat del riu travessant-lo i al final d’una pujadeta arribem al poble de Tírvia on arribo reventat però molt content per haver-ho aconseguit. 

Arribada a Tírvia

Com que sóc dels darrers classificats, entre els que hem aconseguit finalitzar el recorregut, trobo l’avituallament de l’arribada molt desmantellat però encara i sóc  a temps de posar-me morat de síndria i meló que em saben a glòria. Una dutxeta a l’hotel i cap a casa.

Al final vaig fer un temps de 9h33’29” quedant en la 47a posició i 7é de la categoria. L’organització al final va decidir que tots entréssim en la classificació  malgrat arribar passades les 9 hores de temps límit amb bon criteri per les qüestions que ja he comentat al començament de la crònica.

La meva valoració de la cursa és molt bona tant a nivell de recorregut, paisatge, voluntaris i organització. Una de les coses que més em van agradar, a part del paisatge espectacular, va ser que en cada avituallament podies veure el recorregut fins el següent, distància i desnivell. Molt especial també l'amplíssim reportatge fotogràfic de la cursa.

Cursa Vall del Congost 2015

L’any 2012 m’hi vaig inscriure per primera vegada però un hivern amb poca càrrega d’entrenaments per motius diversos van fer que m’hi presentés en un baix estat de forma i a darrera hora canviés la inscripció per la mitja que ja va ser dura per sí mateixa.

L’any 2014, en un bon estat de forma, em vaig presentar en la sortida i tot anava perfectament fins que, en el km 12 aproximadament, una inoportuna torta de peu va provocar que em trenqués el 5é metatarsià del peu esquerre i hagués d’abandonar. Ja a l’arribada, filmant amb el mòbil l’arribada dels primers classificats i amb una estranya barreja de frustració i depressió, vaig decidir que a l’any següent hi havia de tornar així que, quan van obrir les inscripcions, no ho vaig dubtar i vaig reiniciar el repte d’acabar en el temps marcat una de les maratons de muntanya més dures amb els seus 43km i 3.200m+.

El repte està en acabar-la en menys de 8h 30’, o sigui que la mitjana que hauré de portar serà, com a molt lenta, a 5 km/h o 12’/km, ritme que en principi sembla assequible .

El dia de la cursa he de matinar força, recullo al Jaume Soler, company de La Talaia i de bombers, i anem cap a Aiguafreda. Arribem amb força temps i podem aparcar bé el cotxe, anem a recollir el dorsal i la bossa i anem cap el cotxe a canviar-nos i esperar l’hora de la sortida.

Per fi ha arribat el moment, després de fer cua per entrar a la zona de sortida degut al lent sistema de control d’entrada, ja estem a punt. 

Amb el Jaume Soler abans de la sortida

Amb un lleuger retard, a les 7h 5’ comença la cursa. Els primers 2 kilòmetres transcorren per una carretera en lleuger ascens que ens permet anar prou ràpid i anar guanyant minuts. Quan deixem la carretera per agafar un corriol ascendent em trobo enmig d’un embús considerable i anem pujant molt a poc a poc fet que aprofito per treure’m el tallavents que ja em comença a fer nosa  ja que la temperatura és prou alta i hi ha força humitat ambiental. Quan acabem de pujar, el corriol es torna ondulat i tornem a poder agafar ritme malgrat el fang que comencem a trobar, aquest fang es comença a tornar perillós quan el corriol baixa fins l’avituallament del km 5.

Una mica d’isotònica i continuo sense parar-me gaire. Ara, a diferència dels anys anteriors, no continuem per la pista per passar el riu sinó que hi baixem directament i el travessem pel mig amb aigua fins el turmell. 

Creuant el primer curs d'aigua

Penso que és una mica aviat per córrer amb els peus molls però no hi ha res més a fer. Després de creuar el riu pugem per una rampa fangosa fins una pista que fem de baixada fins agafar el corriol que ens ha de portar fins el següent avituallament. Ara iniciem una llarga i dura pujada, molt constant i que sembla no acabar-se mai. Al llarg de la pujada recordo el que em va arribar a costar els dos anys anteriors i vaig reservant forces pel que m’espera.

Pas a pas i fatigosament arribo a dalt i em dirigeixo cap a l’avituallament a menjar i repostar forces i líquids i començo a baixar per la barreja de corriols i pistes més amples que ens portaran fins el km 15. La baixada és llarga i vaig en compte ja que en aquest descens em vaig lesionar l’any anterior. Aquest any vaig més tranquil ja que he substituït les febles trabuco per les ultraraptor de La Esportiva que ja em van demostrar la seva qualitat a la Carros de Foc. En efecte, al llarg de tot el recorregut la seva estabilitat m’ha donat confiança i he pogut baixar ràpid per terrenys tècnics sense por de lesionar-me una altra vegada, només he de prendre les lògiques precaucions.

Arribo sense problemes al km 15, on em vaig retirar l’any passat, menjo una mica i continuo pel corriol que remunta un rierol que hem de creuar mullant-nos els peus en tres ocasions. 

La vegetació és espectacular en aquest tram força humit. Els troncs dels arbres estan completament coberts de molses i líquens que li donen un aspecte fantasmagòric. En un moment donat el corriol comença  a guanyar nivell i el recorregut s’endureix força ja que la pujada és dura. Pujo a poc a poc parant-me de tant en tant, les cames comencen a fer figa i encara no he arribat al punt en que se separen la marató i la mitja en el km 19. Quan hi arribo, després d’una baixada tècnica en la que em trobo el meu company Gerard Cuenca, amb qui vaig compartir un dels meus fracassos a la Carros de Foc, i després de comentar-li que estic tan cansat que tinc ganes de plegar, em paro a menjar i parlar amb altres corredors. Em marejo una mica i menjo cacauets i ametlles salades per pujar la tensió. Mentre tant passa un corredor com una fletxa per darrere meu i resulta que és el primer de la mitja que ja està a punt d’acabar la cursa seguit a pocs segons del segon classificat.

Un cop recuperat continuo per un corriol pedregós que s’eleva ràpidament fent-se dur per moments. És molt vertical i costa avançar i, a més a més, amb les cames que tinc en aquest moment ho passo força malament. La pujada se’m fa llarga fins que arribem a un punt en que comencem a baixar. Segons el perfil ara tenim una baixada fins l’inici del Purgatori que, segons molts corredors, és la part més dura de la cursa, però en realitat no hi ha tal baixada sinó un continu de terreny ascendent i descendent per mig d’un alzinar ombrívol i agradable que no dóna treva fins arribar a l’inici de la pujada que ens ha de portar fins al Pla de la Calma.

La pujada del Purgatori és tan dura com m’havien dit i se’m fa realment difícil, les forces ja estan molt justes i encara falten molts kilòmetres per acabar. Realment esgotat arribo al Pla de la Calma i no puc córrer per un terreny més o menys pla, he de caminar i anar recuperant-me de la sensació de rigidesa i encarcarament que sento a les cames. Passats uns minuts arribo trotant a l’avituallament i després comença una curta i vertical pujada fins el Castell del Tagamanent, el punt més alt de la cursa. Ara comença una llarguíssima baixada per corriols tècnics i pistes més amples fins el riu, punt més baix de tota la cursa. Tot plegat són molts metres de desnivell negatiu que s’assoleixen en molt pocs kilòmetres i representen una dura prova per a uns genolls que també comencen a estar al límit.

Arribem a la carretera i, després de seguir-la uns metres baixem fins al riu i el creuem amb aigua fins més amunt dels genolls seguint una corda de seguretat perquè no se’ns emporti el corrent que baixa prou fort. A l’altra banda del riu hem de pujar una curta i difícil rampa de fang fins arribar a una pista que, pujant lleugerament, ens ha de dur fins a dalt dels cingles, a la zona de la Trona, una gran roca molts metres més amunt d’on ara som. Tot i que la pujada és lleugera no em queden forces per córrer i em limito a caminar ràpid. Un parell de kilòmetres abans hi havia un punt de tall al que havia arribat amb mitja hora d’avantatge per evitar la meva eliminació de la cursa i per això tinc confiança en assolir el repte. El camí que ara segueixo es va endinsant per una vall força atractiva envoltada de boscos i  cingles, vaig parlant amb un corredor de la zona que em comenta que amb el ritme que portem podríem plantejar-nos baixar de les 8 hores i jo vaig pensant que només m’interessa baixar de les 8 hores i mitja. 

Al fons de la vall que anem seguint i trobem un altre avituallament i tot seguit el camí s’enfila per una de les vessants en direcció a la trona a la que arribo uns minuts més tard, molt cansat i amb unes ganes d’acabar terribles. Ja queda poc, el paisatge és fantàstic però no puc badar perquè vaig bastant al límit. Tot seguit tornem a baixar i sé que quan arribi a baix només em quedarà la darrera pujada que no sembla gaire dura si ens deixem guiar pel perfil de la cursa.

Tot baixant arribem a una masia on trobem un altre avituallament i continuem pujant per una pista amb certa comoditat fins que en un punt determinat la pujada es torna a endurir enfilant-se per un corriol que, fent ziga-zagues, es torna a enfilar fins a dalt dels cingles. M’avança un corredor que va maleint el dissenyador del recorregut, jo vaig arrossegant-me com un llimac corriol amunt i penso que aquesta darrera pujada és la que m’està costant més de totes, mentalment no me l’esperava.

Quan arribo a dalt se m’ofereix una vista excepcional de les cingleres amb la vall al fons que fa que la pujada hagi valgut la pena, realment aquesta cursa visita tots els punts realment interessants dels voltants i ho fa sense concessions als constants desnivells que hem de superar.

Ara estem en un corriol pla apte per córrer còmodament però no puc fer-ho perquè tinc les cames totalment adolorides. Arribem al darrer avituallament i em diuen que només falten 4 km cosa que és com música per a les meves orelles. Quan surto de l’avituallament comença a ploure i m’he d’aturar aposar-me el tallavents per no acabar completament xop. A la fi arribo al punt que s’ha d’agafar el corriol per a l’última baixada a Aiguafreda i el voluntari que hi ha al lloc em diu que manquen 4 km i penso que algú m’enganya, en fi, ara és igual. La baixada és tècnica i, me la prenc amb molta prudència ja que l’aigua, que ara cau en abundància, la fa molt relliscosa i, ja que he arribat fins aquí amb un cert marge de temps, no voldria haver de plegar per una caiguda inoportuna. Baixo lentament i perdo molt de temps. En un moment donat començo a tenir dubtes de si arribaré a l’hora i accelero tan com les meves cames em permeten. Un cop acabat el corriol tècnic, que baixava com un riu ple d’aigua, puc començar a córrer al meu ritme, sembla que el cansament a desaparegut i agafo un ritme sorprenentment ràpid per la alçada de la cursa en la que me trobo i el “tute” que porto a sobre.

En mig de la pluja i els ànims dels pocs espectadors que hi ha pels carrers, entro al poble i enfilo la recta d’arribada realment emocionat. Allà està el Jaume fent un parell de fotos amb el mòbil a sota de la pluja. 

Arribada enmig de la pluja

Creuo la línia d’arribada i una nena em posa la medalla de finisher, estic realment feliç i esgotat del tot. El Jaume i jo ens mirem amb una mirada de complicitat pensant que ens n’hem sortit d’una cursa d’una duresa aclaparadora. Ara a menjar botifarra i a prendre’m un parell de Voll Dam per acabar d’hidratar-me com està manat.

Al final he quedat en la posició 408, 33é de la meva categoria amb un temps de 8h 21’21”.

Tornem a casa amb una gran experiència al darrere i el meu darrer repte pendent aconseguit. Ara em puc dedicar a buscar curses noves i noves experiències, nous reptes que em mantinguin la il·lusió per córrer plenament activa. 

Cursa dels Colls 2015

El dia 1 de Març vaig tornar a participar en la Cursa dels Colls que, juntament amb un canicrós, s’està refermant en el calendari atlètic vilanoví.

Cursa que transcorre per corriols i pistes a la vora del mar, malgrat que no sempre estigui a la vista, enmig d’un ambient netament mediterrani. Pins i vegetació arbustiva adaptats a la salabror ambiental ens envoltaran des del començament fins al final i fantàstics paisatges costaners se’ns obriran davant la nostra mirada quan menys ens ho esperem. Els seus desnivells no gaire exigents ens deixaran portar un bon ritme malgrat d’haver de controlar les pedres garrafenques que ens trobarem en abundància per tot el recorregut amenaçant-nos constantment amb un bon aterratge descontrolat.

Amb la meva dona arribo a la sortida amb molta antelació per anar a fer unes fotos a la sortida del canicrós que arrenca mitja hora abans. Després de retratar a tots els participants unes fotos amb els companys de "Xterra" i de "La Talaia" i cap a la sortida.

Representació de La Talaia

Amb Xterra

Cap a la sortida

Surto pel mig del grup amb un ritme prou ràpid per esbufegar ja a la primera pujada. Vaig una estona amb el Dani de "Correm per la terra" fins que ja no el puc seguir i continuo al meu ritme.

Empaitat pel Daniel Arroyo

Després d’un primer tram una mica urbà entrem en la zona de corriols dels Colls i la fila es comença a estirar. El terreny és ondulat i pujades i baixades sense massa desnivell es succeeixen constantment fent el recorregut força entretingut. 

El ritme que porto em sembla prou bo fins que arribo a la pujada al Miralpeix, la màxima dificultat de tota la cursa, on he d’alentir la marxa fins que, en un punt a mitja pujada, he de caminar. Un cop a dalt la vista sobre la Mediterrània és esplèndida però no ens hi podem recrear gaire perquè de seguida comencem a baixar en direcció al mar per un corriol pedregós que ens obliga a mirar a terra per no prendre mal.

Cal controlar les pedres del terra

Ara anem en direcció al mar i seguint per corriols i algun tram de pista ens anem acostant a l’arribada. 

Els trams de pista són més avorrits

Alguns punts ens ofereixen unes fantàstiques vistes sobre la costa i això i la proximitat de l’arribada  fan que el cansament que es comença a fer palès sigui més fàcil de portar. 

Un darrer esforç i creuo la línia d’arribada amb un temps d’ 1h 6’ 33” quedant 84é de la general i 27é de la categoria de veterans ja que no hi havia categoria master.

Un cop acabada la cursa només queda la botifarra amb birra i una mica de vida social amb gent de Xterra, Correm per la terra i Talaia. A esperar l’any que ve per tornar-hi.

La botifarra sempre és d'agrair

Amb els companys de Correm per la terra

Com sempre agrair la tasca de fotògrafa de la meva dona Fina Lòpez sense la qual les cròniques quedarien molt més pobres.