De vegades ens
dominen les nostres obsessions i la millor manera de superar-les és vèncer-les
definitivament.
La meva obsessió
per superar la Carros de Foc ja ve des del 2006 després del meu primer fracàs i
aquest any 2013 ha de ser el meu darrer intent i per tant el definitiu.
Ha de
ser el meu darrer intent ja que els entrenaments i els dies de la prova en sí,
hipotequen tan el meu estiu com, més important, el de la família i això fa que
no es pugui allargar eternament. Això ha fet que aquest any l’hagi preparat
molt meticulosament. De fet la preparació va començar l’Octubre passat quan,
després d’alguna decepció amb el meu rendiment, vaig decidir perdre uns quilets
i, després de 3 setmanes de dieta, ho vaig aconseguir i el meu rendiment
esportiu va incrementar-se notablement de manera que al Desembre vaig millorar
àmpliament les meves marques de mitja marató i deu mil. La participació a la
meva 1a marató de muntanya, la Trail del Cap de Creus i les bones sensacions
rebudes, em confirmen que el camí és el correcte i començo un pla de preparació
per arribar al millor nivell pocs dies abans de la prova.
Aquesta preparació
em té entretingut tot l’estiu i, malgrat algunes interrupcions, la puc seguir
amb força fidelitat. Quan arriba el moment estic en la millor forma de la meva
vida per córrer per la muntanya.
La part tàctica la
tinc més que pensada ja que, després de l’intent de fa dos anys, n’he tingut
força temps. Tornaré a sortir de La Restanca, a primera hora del matí, i miraré
d’avançar el més ràpid possible per reduir al màxim les hores de córrer de nit.
Aquest any si que
correré amb bastons, com m’han aconsellat, i portaré la roba de recanvi en
bosses amb tanca hermètica perquè no es mulli si plou i em pugui canviar.
Portaré una motxilla més petita, una salomon de 10l de la que trauré la bossa
d’hidratació per a deixar més espai a la roba. En lloc de la bossa portaré dos
bidons a les xarxes laterals, un amb aigua i un amb isotònica. El pols per a
fer la isotònica el portaré en bosses hermètiques individuals, una bossa per
bidó. També portaré petites malles amb barretes, gels i pols per a la isotònica
i una altra bosseta hermètica amb el mòbil que serà al mateix temps càmera
fotogràfica i el forfait. També m’he comprat un frontal nou, un Led lenser, amb
un resultat fantàstic.
Després dels nervis
dels darrers dies arriba l’hora i el dia 5 m’aixeco d’hora i agafo el cotxe i
el material i surto en direcció cap a Viella a recollir el forfait i la bossa.
Com que no tinc
ganes d’alimentar els “xupons” d’Abertis agafo la C-15 direcció Igualada i
després l’A-2, és una mica més lent però em fa sentir millor.
Abans del migdia
arribo a Viella i un cop recollida la bossa vaig cap a Arties on he de deixar
el cotxe ja que les pluges de la primavera han malmès el camí fins el parking i
he de fer tot el camí a peu, fet que implica un desnivell positiu afegit de
gairebé 900m, o sigui, que abans de començar la climatologia ja m’ha jugat la
primera mala passada. De fet, durant tota la setmana les previsions han estat
anunciant pluja pel dia 6, dia de la prova, però les darreres anaven ajornant
l’arribada de la pluja fins dissabte.
Quan arribo a
Arties el dia és assolellat i res fa pensar en un canvi de temps. Dino al
parking i començo a caminar cap a La Restanca. El camí és agradable i fa calor.
El parking de cotxes que hi ha a l’entrada del Parc no existeix hi ara és
cobert per més d’un metre de roques d’una esllavissada. És impressionant, només
he reconegut l’indret pel pont que travessa el riu que encara resta intacte.
Després de tres
hores de caminar sense presses arribo al refugi, m’inscric i vaig a fer alguna
foto dels voltants.
A l’hora de sopar,
les típiques converses d’sky-runners, comentant curses, plans i parlant de les
previsions per a demà que sembla que indiquen pluja cap a les 17h. Els meus
companys de taula parlen de sortir a les 6 del matí, o abans, ja que aquest any
així ho permeten, per tal d’arribar en 12 hores i així evitar l’aigua. Com que
les meves previsions són de més de 20h, i si plou em mullaré de totes totes, sortiré a les 7h amb la primera llum del dia i
a veure si hi ha sort amb el temps ja que sembla que la Carros, el temps i jo
no anem mai a l’hora.
A l’endemà em
desperto a les 6 del matí i, després d’esmorzar i acabar d’equipar-me, a les 7
en punt començo a caminar. El matí és fresc i sembla que, de moment, farà bon
temps.
La primera pujada
sempre es fa dura degut a la inclinació i a que encara vaig mig adormit. Arribo
a l’estany on corro una mica i, mentre començo a pujar cap el coll per les
roques de la tartera final, puc contemplar com s’il·luminen les muntanyes del
voltant.
En 50 minuts arribo al Coll de La Crestada i a l’altra banda començo a
córrer, després d’uns petits problemes d’orientació, per un corriol de terra en
terreny herbós que va perden alçària entre estanys, prats i roques.
Tot plegat
és un tram força agradable que finalitzo en 1h 40minuts, o sigui 20’ més ràpid
del temps previst. De moment va bé. Arribo al refugi Ventosa i Calvell i
després de segellar em dirigeixo cap el Port de Contraix.
Arribant al Refugi Ventosa i Calvell |
De moment el camí va
en lleuger descens entre pedres fins al riu i continua fins l’Estany Gran de
Colieto des d’on comença l’ascensió entre grans blocs granítics.
Ja l’he pujat
en tres ocasions i mai ho he fet pel mateix lloc. Hi ha fites per tot arreu i
totes t’indiquen un bon lloc per pujar però la millor opció, per a mi, és
fer-ho per la part central i així estalviar-se alguns desnivells innecessaris. Al
final arribo al Port de Contraix després de superar el sempre difícil tram
final ple de pedres soltes i, gairebé sense descans, començo el descens més
llarg de tota la prova fins el refugi de l’Estany Llong.
A dalt del Contraix |
Mirant enrrere |
Estany de Contraix. |
Són més de 900 metres
de desnivell negatiu. Al començament es baixa per una tartera de blocs de
granit fins l’Estany de Contraix que voregem, creuem el desguàs i baixem per un
corriol que surt al darrera d’un turonet que hem de pujar i que va a buscar el
torrent que baixa de l’estany. En aquest punt s’ha d’anar en compte ja que tot
és ple d’aigua i fang i les pedres són relliscoses i el descens es torna
perillós fins arribar a un tram en que el camí ja no passa pel mig del torrent
sinó pel costat i ens permet gaudir d’uns racons idíl·lics.
A la fi del descens
arribem al Riu de Sant Nicolau i després d’un curt però dur ascens arribem a la
pista que ens portarà al refugi en pocs minuts. El descens ha estat ràpid i he pogut
córrer en molts trams i al final he aconseguit acabar el tram en 3h i 30’, 30’
més ràpid del temps previst.
Refugi Estany Llong |
Riu Sant Nicolau |
Després de menjar i
beure una mica deixo el refugi i començo a pujar pel camí que m’ha de portar al
refugi de La Colomina. Es tracta d’un ample corriol empedrat que va ascendint
sense pressa però sense pausa. Als pocs minuts em trobo un dels meus companys
de sopar que fa el camí de tornada ja que li han dit que plouria a les 19h i
com que no tenia temps d’acabar abans de la pluja preferia deixar-ho. Després
de parlar un moment i de dubtar si continuava amb mi o no decideix tornar cap a
La Restanca, sincerament no l’entenc però cadascú sap el que busca en aquestes
experiències.
Després de la
llarga pujada i en un revolt del camí ens apareix al fons de la vall la Collada
de Dellui que és el meu proper objectiu.
Coll de Dellui a la llunyania |
Fins arribar-hi em queda un llarg
recorregut força pla que travessa tarteres i prats fins iniciar la pujada final
que emportarà al segon port més alt del recorregut.
Mirant enrrere des del Coll de Dellui |
A l’altra banda del
coll el paisatge està farcit de llacs i prats pedregosos.
Estany de Cubieso |
Inicio el descens per
un corriol de terra amb trams pedregosos fins arribar als estanys de Cubieso i
Mariolo que anem rodejant passant per ponts i preses i pujant un parell de
turonets fins arribar al final de l’Estany Tort on trobem unes antigues vies
que ens portaran fins el GR que ens conduirà, després d’una pujada, fins el
Refugi de La Colomina al que arribo després de 3h25’ de trajecte, 35’ més ràpid
del previst.
Estany Tort |
Refugi de La Colomina |
Fins aquí tot va
bé, les forces em responen i el temps m’està respectant molt. Ara fa sol i
aprofito per menjar i beure ja que el tram que ve ara, malgrat que no sembla
massa llarg, té un parell de pujades dures i ja porto unes hores caminant i
corrent per les alçades.
Deixo el refugi
enrere tot reculant pel camí que m’ha portat fins aquí i seguint després el
camí empedrat que envolta l’Estany de la Colomina i el de Mar i que m’ha de
portar fins el Pas de l’Ós, una pujada molt vertical i afortunadament no massa
llarga. Abans d’arribar-hi, però, una part del camí ha quedat inundada per
l’excés d’aigua que s’acumulat a l’estany i s’ha de fer una volta pujant un
turó que no entrava en els plans i afegeix més desnivell al total.
Estany de Mar i Pas de l'Ós, al fons Coll de Saburó |
Estany de Mar. Al fons Refugi de La Colomina |
En arribar
al peu del Pas de l’Ós m’avancen dos corredors joves que tot i anar ràpid
semblen tenir dificultats per l’esgotament.
Pas de l'Ós |
Després de la feixuga pujada,
arribo al peu de la presa de l’Estany de Saburó i començo l’ascensió del port
per la tartera que penosament hauré de pujar.
Coll de Saburó |
A meitat de la pujada em trobo
els dos corredors d’abans que sembla que no tinguin ganes de continuar, el
cansament es visible en les seves cares.
Estany del Cap de Port |
Estany de la Llastra |
Arribo al port i començo a descendir per un camí de
terra i pedres que, després de anar pujant i baixant pel mig de prats i llacs,
em porta a un collet des del que ja es pot albirar el refugi Josep Mª Blanch
envoltat per l’Estany Tort de Peguera, la vista és magnífica, l’estany amb el
refugi gairebé al mig i tot envoltat de muntanyes fantàstiques. Aquestes vistes,
que es poden veure gairebé per tot el recorregut de la cursa, fan que pagui la
pena fer l’esforç que això implica. Aquesta vista, però, potser és la millor de
tot el camí, si es pot valorar una cosa com aquesta.
Estany Tort de Peguera |
Refugi Josep Mª Blanch |
He trigat 2h40’ en
fer aquest trajecte, 40’ més del previst i això em fa pensar que, o bé ja vaig
tocat, que hi vaig, o bé que les 2h que pensava són massa optimistes, cosa que
també és veritat. Fa dos anys també em va passar el mateix en aquest tram i
vaig trigar més del previst. S’està repetint la història?...
Després de menjar i
veure i quan ja marxava em vaig trobar a dos corredors de Terol i un d’ells
s’havia fet mal en un genoll i volien baixar a Espot però el taxi els costava
120€ així que m’ofereixo a guiar-los fins Espot, be fins el trencall que
separarà els nostres camins ja que d’allà en endavant el seu camí no té pèrdua.
Comencem a baixar tots tres i quan arribem a l’Estany de Lladres, els indico el
camí a seguir i jo continua per la pista dels túnels. Vaig corrent i caminant
com les forces em permeten. Passo pel primer túnel i la pujada de després em
costa més del que voldria. Ara començo a baixar per la pista en direcció al
dipòsit d’aigua d’Espot.
Darrere meu començo a sentir tronar i, amb preocupació,
veig com el cel es va tapant cada vegada més amb uns núvols negres i
amenaçadors. Són a prop de les 19:30h, o sigui, l’hora prevista perquè comenci
a ploure.
Arribo al dipòsit i
agafo la pista herbosa que m’ha de portar al refugi després de passar pels
túnels restants i fer els desviaments corresponents. Passats pocs minuts
comença a ploure, primer fluixet i després de forma torrencial. M’he posat el
gorotex i ara camino lleuger sota una cortina d’aigua que no sembla voler
parar. Quan arribo al segon túnel ja ha afluixat i el passo arribant al tercer
on he d’agafar un desviament ja que es troba esfondrat.
Baixo pel desviament amb molta cura ja que està totalment enfangat i les pedres rellisquen moltíssim, el corriol és molt vertical i perillós. Després d’uns minuts tensos retrobo el camí a l’altra banda del túnel i continuo fins el darrer. M’he de posar el frontal ja que s’ha fet molt fosc, exactament al mateix lloc que fa dos anys, o sigui que no vaig tan bé com voldria. Ara he de desviar-me per un altre corriol ple d’herba humida i fang per rodejar el túnel i arribar a l’altra banda.
Primer vaig seguint uns senyals fluorescents que algú, amb bon criteri, ha anat posant i també fites. El tram es torna confús i perdo totalment tot tipus de senyal, tot i així sembla que segueixo pel camí bo ja que trobo trams amb les herbes aixafades com si algú hagués passat abans i continuo endavant. Arriba un punt en que penso que he de pujar cap amunt per a retrobar el camí i així ho faig. Ara pujo ja sense corriol ni senyals ni res, completament perdut, però amb la intuïció que el camí ha d’estar una mica més amunt. Quan he pujat més del que creia convenient me n’adono que he hagut de travessar el camí en algun punt sense veure’l ja que el tram final està molt tapat de vegetació i de nit és fàcil passar de llarg. Ara comencen uns llargs i desesperants minuts anat amunt i avall pel mig del bosc, en una nit fosca i sense cap punt de referència buscant un camí ja de per si difícil de veure. No se sent ningú, només m’orienta el so del riu que passa més avall. Després d’uns llarguíssims 45’ trobo per fi el camí que no estava més amunt sinó més avall i més enrere d’on estava buscant i alleugerit però tens i cansat en pocs minuts arribo al refugi Ernest Mallafré. Segello el forfait i després de parlar amb alguns dels corredors que m’he trobat anteriorment i que estaven convenientment entaulats i sopant surto cap el refugi d’Amitges enmig de la foscor més absoluta. A la porta un anglès em pregunta en la seva llengua que com podem seguir el camí de nit i, aprofitant per practicar una mica, li responc que el camí ja me’l conec prou be, sort que no m’ha vist desesperat uns minuts abans.
Baixo pel desviament amb molta cura ja que està totalment enfangat i les pedres rellisquen moltíssim, el corriol és molt vertical i perillós. Després d’uns minuts tensos retrobo el camí a l’altra banda del túnel i continuo fins el darrer. M’he de posar el frontal ja que s’ha fet molt fosc, exactament al mateix lloc que fa dos anys, o sigui que no vaig tan bé com voldria. Ara he de desviar-me per un altre corriol ple d’herba humida i fang per rodejar el túnel i arribar a l’altra banda.
Primer vaig seguint uns senyals fluorescents que algú, amb bon criteri, ha anat posant i també fites. El tram es torna confús i perdo totalment tot tipus de senyal, tot i així sembla que segueixo pel camí bo ja que trobo trams amb les herbes aixafades com si algú hagués passat abans i continuo endavant. Arriba un punt en que penso que he de pujar cap amunt per a retrobar el camí i així ho faig. Ara pujo ja sense corriol ni senyals ni res, completament perdut, però amb la intuïció que el camí ha d’estar una mica més amunt. Quan he pujat més del que creia convenient me n’adono que he hagut de travessar el camí en algun punt sense veure’l ja que el tram final està molt tapat de vegetació i de nit és fàcil passar de llarg. Ara comencen uns llargs i desesperants minuts anat amunt i avall pel mig del bosc, en una nit fosca i sense cap punt de referència buscant un camí ja de per si difícil de veure. No se sent ningú, només m’orienta el so del riu que passa més avall. Després d’uns llarguíssims 45’ trobo per fi el camí que no estava més amunt sinó més avall i més enrere d’on estava buscant i alleugerit però tens i cansat en pocs minuts arribo al refugi Ernest Mallafré. Segello el forfait i després de parlar amb alguns dels corredors que m’he trobat anteriorment i que estaven convenientment entaulats i sopant surto cap el refugi d’Amitges enmig de la foscor més absoluta. A la porta un anglès em pregunta en la seva llengua que com podem seguir el camí de nit i, aprofitant per practicar una mica, li responc que el camí ja me’l conec prou be, sort que no m’ha vist desesperat uns minuts abans.
Tot plegat m’ha
costat 3h06’ arribar fins el refugi i això significa que porto el temps molt
malament estant encara dins de l’horari previst, però no hem puc permetre més
retards.
Arribo a la caseta
d’informació i agafo la pista cap el refugi. Vaig pujant prou ràpid, molt més
que fa dos anys on ja anava arrossegant-me, i em creuo amb corredors que van de
baixada en sentit contrari.
A mesura que vaig pujant noto que les forces
m’abandonen, cada cop em costa més avançar i he de parar a respirar més sovint,
fins i tot el gest de beure se’m fa difícil.
Vaig avançant penosament i comença a ploure una altra vegada, no tan fort com abans però va plovent. La pujada final fins el refugi se’m fa particularment difícil, crec que ho he de deixar però alguna cosa dintre meu no vol, recordo aquells que confien en que acabi, els missatges de no deixar-ho, de continuar, els consells que jo mateix m’atreveixo a donar als altres quan abandonen perquè no poden més, la decisió de no tornar-hi més sigui quin sigui el resultat, els tres fracassos anteriors em persegueixen i no vull tornar amb les mans buides una altra vegada, no, no vull.
Continua plovent i el refugi s’acosta, amb prou feines puc pensar d’esgotat que estic. Entro al refugi i vaig a segellar, una noia del refugi m’indica com ho he de fer i gairebé sense adonar-me’n li dic que no continuo, que em quedo aquí. He trigat 1h40’ per a fer un recorregut que hagués hagut de fer en menys d’1h i em trobo física i anímicament en un estat lamentable, impossible acabar en menys de 24h en aquest estat. Demano un lloc per a dormir i m’ofereixen un bol de brou i també demano una cervesa, la necessito. La noia m’indica quin serà el meu llit, em pregunta si vull sopar, si vull un pícnic per a demà i jo només entenc la primera pregunta i després em perdo en la confusió i vaig dient que no, que no vull res més, ara només necessito uns moments de tranquil·litat i el brou calent, be la cervesa també, i posar les meves idees en ordre. A poc a poc vaig recuperant la claredat mental i penso que faig ara. Acabar d’una tirada en menys de 24h està fora del meu abast però crec que després de dormir potser seré capaç d’acabar fins i tot en menys de les 24 h ja que me’n queden 8 i el tram que em queda, estant en bon estat, el puc fer en menys de 7, tot depèn de com em recuperi aquesta nit. Pregunto si puc esmorzar a les 6 del matí i així podré sortir abans de les 7 i me’n vaig a dormir. Baixo a posar-me roba seca i mentre em canvio em tremola tot, no fa fred però jo en tinc. Em poso a la llitera i m’he de tapar perquè estic tremolant. A poc a poc em vaig trobant millor i fins i tot puc dormir unes hores, malament però dormint.
Vaig avançant penosament i comença a ploure una altra vegada, no tan fort com abans però va plovent. La pujada final fins el refugi se’m fa particularment difícil, crec que ho he de deixar però alguna cosa dintre meu no vol, recordo aquells que confien en que acabi, els missatges de no deixar-ho, de continuar, els consells que jo mateix m’atreveixo a donar als altres quan abandonen perquè no poden més, la decisió de no tornar-hi més sigui quin sigui el resultat, els tres fracassos anteriors em persegueixen i no vull tornar amb les mans buides una altra vegada, no, no vull.
Continua plovent i el refugi s’acosta, amb prou feines puc pensar d’esgotat que estic. Entro al refugi i vaig a segellar, una noia del refugi m’indica com ho he de fer i gairebé sense adonar-me’n li dic que no continuo, que em quedo aquí. He trigat 1h40’ per a fer un recorregut que hagués hagut de fer en menys d’1h i em trobo física i anímicament en un estat lamentable, impossible acabar en menys de 24h en aquest estat. Demano un lloc per a dormir i m’ofereixen un bol de brou i també demano una cervesa, la necessito. La noia m’indica quin serà el meu llit, em pregunta si vull sopar, si vull un pícnic per a demà i jo només entenc la primera pregunta i després em perdo en la confusió i vaig dient que no, que no vull res més, ara només necessito uns moments de tranquil·litat i el brou calent, be la cervesa també, i posar les meves idees en ordre. A poc a poc vaig recuperant la claredat mental i penso que faig ara. Acabar d’una tirada en menys de 24h està fora del meu abast però crec que després de dormir potser seré capaç d’acabar fins i tot en menys de les 24 h ja que me’n queden 8 i el tram que em queda, estant en bon estat, el puc fer en menys de 7, tot depèn de com em recuperi aquesta nit. Pregunto si puc esmorzar a les 6 del matí i així podré sortir abans de les 7 i me’n vaig a dormir. Baixo a posar-me roba seca i mentre em canvio em tremola tot, no fa fred però jo en tinc. Em poso a la llitera i m’he de tapar perquè estic tremolant. A poc a poc em vaig trobant millor i fins i tot puc dormir unes hores, malament però dormint.
A les 6 em toca el
despertador, m’aixeco i vaig a esmorzar. Menjo tan com puc i baixo a canviar-me
per a continuar. La roba que em poso és seca excepte les sabatilles que estan
completament molles. A fora a deixat de ploure i, encara de nit, em dirigeixo
al Port de Ratera.
Inicio la primera pujada i tinc la sensació que no m’he recuperat gaire bé, que patiré per arribar a La Restanca i que potser no podré tancar el cercle. Quan arribi al Port de Ratera segons el meu estat, o bé aniré cap a Saboredo i així completaré tot el recorregut, o bé aniré cap a Colomers i em saltaré un refugi no acabant així tota la Carros. La meva gran intenció és, sense cap dubte, acabar-la tota però tot depèn de com em respongui el cos.
Inicio la primera pujada i tinc la sensació que no m’he recuperat gaire bé, que patiré per arribar a La Restanca i que potser no podré tancar el cercle. Quan arribi al Port de Ratera segons el meu estat, o bé aniré cap a Saboredo i així completaré tot el recorregut, o bé aniré cap a Colomers i em saltaré un refugi no acabant així tota la Carros. La meva gran intenció és, sense cap dubte, acabar-la tota però tot depèn de com em respongui el cos.
Al final de la
primera pujada agafo un corriol que travessa la tartera que baixa dels cims
veïns en direcció a l’Estany del Port de Ratera, abans d’arribar a l’estany el
camí canvia de direcció i s’enfila cap el Port.
Quan hi arribo em
trobo bé, crec que podré completar el recorregut en el temps previst així que
envio un missatge a la meva dona per tranquil·litzar-la i em dirigeixo cap al
refugi de Saboredo per una vall fantàstica, sempre m’ha agradat particularment
i, no sé ben bé perquè però m’atrau la seva composició.
Vall de Saboredo |
La baixada la faig
ràpidament i arribo al refugi en 1h40’, 20’ més ràpid de l’horari previst.
Refugi de Saboredo |
Després de reposar
líquids surto cap al refugi de Colomers sota un cel que torna a ser amenaçador.
Creuo el riu i agafo un corriol que va ascendint fins arribar a l’entrada de la
vall coronada pel coll de La Sendrosa.
El corriol s’enfila pel vessant esquerre
de la vall fins el coll i a l’altra banda descendeixo per un corriol fangós i
ple de pedres brutes del fang dels que han passat abans i l’han tornat realment
relliscós. Al final de la baixada giro a l’esquerra i agafo un altre corriol
que em porta al cercle de Colomers.
Abans per això s’ha de pujar una bona estona
fins poder veure el refugi vell de Colomers al costat de la presa uns metres
més avall.
Baixo pel corriol,
travesso la presa i després de passar pel refugi vell arribo al nou que està
una mica més endavant. Quan entro al refugi comença a ploure amb intensitat i
agraeixo que aquesta vegada m’enxampi la pluja a cobert, el problema és que no
sé quanta estona m’hauré d’esperar aquí. Tinc temps de recarregar líquids,
menjar un parell de barretes i prendre’m un gel ja que ara m’espera el Port de
Caldes que, per a mi, és el segon port més dur del recorregut.
Coll de La Sendrosa |
Lac Cloto de Baish |
Lac Cloto de Baish |
Lac Gran de Colomers |
Refugi de Colomers |
També he d’esmentar
la desagradable impressió que m’emporto del refugi de Colomers ja que quan hi
entres trobes una saleta amb el tampó per segellar el forfait, un pot
d’escombraries i un cartell que avisa als sky-runners que no molestin i res
més, cap tipus d’atenció vers uns esportistes que portem el nom de la zona allà
on anem i promovem una de les fonts econòmiques mes importants de la zona com
és la Carros de Foc. No he vist ni la cara dels guardes. Trist. Res a veure amb
altres guardes que et reben i t’animen.
Al final només m’he
hagut d’esperar quinze minuts a que parés de ploure i poder sortir cap el port.
És el darrer tram i vaig bé de temps per acabar en menys de 24h. Ara inicio la
pujada al Port de Caldes i de tant en tant va plovisquejant una mica però
sembla que de moment aguanta.
La pujada es va fent dura i penso que si l’hagués
hagut de fer de nit enmig de la pluja no sé com hagués acabat. Ara de dia el
paisatge és magnífic i tot sembla més fàcil malgrat el pendent implacable que
no m’abandona. Quan arribo al final de la primera part del port, aquest apareix
al final d’una gran explanada amb alguns estanys que a l’any 2006 estaven
completament secs. En aquest punt començo a sentir algun tro que no em fa cap
mena de gràcia en aquestes alçàries. Premo l’accelerador i arribo a dalt del
port i començo la baixada enmig d’una atmosfera cada cop més amenaçadora.
Passo
entremig dels estanys del Port de Caldes i el de Mangades i enfilo la pujada al
Coll de la Crestada, una pujada no gaire llarga però força vertical i que en
ocasions requereix utilitzar també les mans.
Quan hi arribo la tempesta està a
punt de començar i quan començo el descens cap a La Restanca comença a ploure
amb intensitat mentre la tronada i els llamps són cada cop més freqüents i
violents. Per acabar-ho d’adobar comença a pedregar. Cauen amb gran força
petites boles de gel que em van colpejant a través del gorotex i el corriol de
baixada es converteix en un riu que baixa amb força. Em sorprèn trobar-me
sky-runners que pugen pel camí lleugers d’equipatge malgrat el mal temps, és
increïble fins on arriba la tenacitat d’alguns.
Apropant-se al Port de Caldes |
Baixant el Port de Caldes |
Apropant-se al Coll de La Crestada |
Enmig de llamps,
trons, pluja, gel i amb l’aigua fins els turmells arribo per fi al refugi de La
Restanca, punt i final de la meva participació a l’Sky-runner de la Carros de
Foc. Em trec la motxilla i el gorotex i pujo les escales a segellar la darrera
casella buida del forfait.
Al final,
descomptant el descans d’Amitges, he acabat en 22h 45’ i això em deixa una
sensació agredolça ja que d’una banda estic més que satisfet d’haver acabat i
en el temps que ho he fet i per altra em sap greu no haver pogut acabar d’una
tirada.
De moment, però,
encara he de tornar a Arties i està plovent així que guardo les coses dins de
la motxilla gran, em tapo amb una capelina i començo un llarg descens de més de
2h 30’ fins el parking on tinc el cotxe. Quan hi arribo trobo que la meva
germana i el Jose m’estan esperant ja que estaven a Pont de Suert i m’han
vingut a rebre, cosa que em dona una alegria.
Parlo amb la meva dona per
telèfon i explico tot allò que puc explicar a uns i altres atropelladament,
encara estic excitat per l’experiència. Ara toca tornar cap a casa rapidet que
demà he d’anar a treballar.
Arties amb la meva germana |
Durant la setmana
de descans he tingut temps per reflexionar sobre les sensacions que he anat tenint
durant la cursa i els dies posteriors.
He llegit una frase
atribuïda a T.S. Eliot amb la que m’identifico plenament que diu: “Només els
que s’arrisquen a anar massa lluny poden descobrir fins on poden arribar”.
Això és exactament
el que m’ha passat a mi. M’he encaparrat en una cursa fora de les meves
possibilitats i he arribat a conèixer quin és el meu límit. He arribat a
aquesta conclusió perquè he arribat a la Carros en la millor forma de la meva
vida, molt millor que fa dos anys i he hagut de parar al mateix lloc i a la
mateixa hora. No crec que pugui fer-ho millor, no crec que pugui superar el meu
nivell actual i, per tant, les 16 hores d’esforç intens marquen el meu límit de
resistència, almenys en curses d’aquest nivell.
A diferència d’altres anys, almenys aquest he estat capaç de continuar després d’un descans i acabar el recorregut la qual cosa ja és una millora substancial, a més a més, en menys de les 24 hores. No em vull enganyar i cercar excuses, ni el temps, ni el fet d’haver-me perdut han canviat res, com a molt han estat uns obstacles que han endurit encara més la cursa però no han estat una barrera definitiva, només han estat un entrebanc que dona més valor al resultat obtingut.
A diferència d’altres anys, almenys aquest he estat capaç de continuar després d’un descans i acabar el recorregut la qual cosa ja és una millora substancial, a més a més, en menys de les 24 hores. No em vull enganyar i cercar excuses, ni el temps, ni el fet d’haver-me perdut han canviat res, com a molt han estat uns obstacles que han endurit encara més la cursa però no han estat una barrera definitiva, només han estat un entrebanc que dona més valor al resultat obtingut.
El fet d’anar sol
té els seus avantatges i els seus inconvenients. D’una banda pots anar al teu
ritme sense interferències i tens temps per reflexionar sobre el que estàs
fent, el que vols i el que no, però d’altra banda, la solitud del camí,
sobretot en els moments difícils, pot arribar a ser intensa. Per pal·liar-ho
una mica, a cada refugi enviava un missatge a la meva dóna amb l’hora de pas i
algun petit comentari. No sabia quan els rebria perquè no hi ha cobertura en
gairebé tot el recorregut però el fet de sentir-te seguit per algú ajuda molt a
seguir endavant. Gràcies.
Ara m’he de
replantejar els objectius que tenia fixats ja que pensava fer alguna
ultra-trail i en aquests moments no em sembla factible i, a més a més, no tinc
cap ganes d’anar a passar misèria per les muntanyes, hi vaig per a gaudir i,
arrossegar-me muntanya amunt, de nit i plovent, està molt lluny de la meva idea
de gaudir. No tinc intenció d’iniciar cap cursa que no pugui acabar en el dia,
excepte alguna nocturna es clar, i potser la distància màxima serà la de marató
de muntanya o de duresa similar, però encara ho he d’acabar de decidir.
Ja he acabat la
meva relació amb l’sky-runner de la Carros de Foc, han estat quatre intents
intensos que m’han servit per conèixer-me millor i conèixer uns paratges
fantàstics, possiblement la part més maca dels Pirineus, o de les més maques.
Ara a cercar nous
reptes al meu abast, que no vol dir fàcils....
Per fi el forfait complert. Resultat de quatre anys d'esforços |