dimarts, 3 de setembre de 2013

Carros de foc

Carros de foc

La meva història amb la Carros de Foc va començar fa uns quants anys, més exactament el 2005. Des de llavors he tingut una relació molt especial amb aquesta cursa que s'ha transformat en el repte, fins ara, més important de la meva vida esportiva.
Els meus tres intents anteriors han estat un cúmul d'experiències i sensacions que mai m'han deixat indiferent. La decepció i la frustració que els meus fracassos m'han produït queden compensats per la incomparable experiència de córrer per aquells camins i travessar aquells paratges únics i incomparables. Tanta bellesa es fa difícil de descriure i només d'una forma molt aproximada sóc capaç de transmetre les vivències que el camí produeix.
Aquest any serà el meu darrer intent. Motius personals i familiars fan que hagi pres la decisió que tant, si l'acabo com si no, ja no tornaré a intentar la Sky-runner.
Publico les cròniques dels meus intents anteriors per a qui tingui interès a esbrinar la naturalesa de la meva relació amb la prova i les experiències viscudes.

Carros de foc 2006
La tarda és esplèndida i vaig saltant de roca en roca com un cabirol tot esbufegant com un senglar. Allà dalt sembla que el coll es mofi de mi i cada cop sembla més amunt. Després de passar per una zona de grans blocs de pedra, semblava que la resta seria més agradable, però, immediatament hem entrat en una altra zona igual i la pujada esdevé més dura encara. Mentre lentament guanyo alçària  vaig maleint aquell dia de gener del 2005 en que, en una revista de corredors, vaig llegir un article de la Carros de Foc en la modalitat Sky runner, és a dir, en menys de 24 hores. Ja n’havia sentit a parlar d’aquest repte però sempre havia pensat que només era apte per a superdotats o per a gent molt preparada i que, per tant, quedava fora del meu abast. Aquell article, però, va despertar la meva curiositat i vaig animar-me a intentar-ho. El primer problema amb  que em vaig trobar va ser el meu desconeixement de la major part del recorregut, ja que només coneixia Sant Maurici i Aigües Tortes i això va implicar un procés de documentació mitjançant llibres, mapes, Internet i parlant amb un parell de companys de feina  que ja ho havien intentat. L’any 2005, per motius laborals i físics, no vaig poder entrenar suficient i vaig decidir posposar-ho. Aquest any 2006  les coses van diferents, estic entrenant sense interrupcions, gairebé sempre per muntanya, i la meva forma física millora més que mai, així que amb la informació que he reunit començo a preparar l’estratègia. En un primer moment penso sortir del refugi Ventosa i Calvell i fer la primera part de nit. Aquest sistema semblava bo perquè es feia la part final de dia, amb els avantatges psicològics que això implica, es feia la part més dura al començament i  pel fet que els dos primers trajectes fins la collada de Dellui no semblaven tenir gaires problemes d’orientació i es podien fer de nit, presumiblement sense massa dificultats, i sortint a les 12 de la nit arribaríem a la collada de Dellui al voltant de les 6 del matí, gairebé a punta d’alba. Més endavant vaig canviar d’idea i vaig decidir apuntar-me a la tònica general i sortir del refugi d’Amitges, estalviant-me d’aquesta manera l’aproximació.
Ara només faltava trobar algun company d’aventura, cosa bastant difícil ja que tots els coneguts a qui vaig “convidar” a acompanyar-me tenien alguna excusa prou convincent per refusar la meva invitació. Bé, tots no,  ja que l’ incombustible Sergi Nolla no sap dir que no a una bona “patejada” i s’hi va apuntar encantat.
El primer contratemps va aparèixer a l’hora de fer la inscripció ja que en trucar a l’organització em van comunicar que ja no hi havia places ni a Amitges ni al Mallafré la qual cosa em va obligar a recuperar la primera idea i sortir del Ventosa i Calvell.
El projecte definitiu era sortir de casa el dia 1 de setembre pel matí cap el refugi, dinar allà, descansar tota la tarda i començar la cursa a les 12 de la nit acabant a l’endemà a l’hora de sopar. Teníem un horari per acabar en 23 hores tret d’Internet, que esperàvem poder mantenir.
Arribat, doncs, el gran dia, sortim de Vilanova a les 9 del matí amb la “Nissan” nova del Sergi i després d’esmorzar a Tremp, arribem a la presa de Cavallers a la 1 del migdia, i una  hora i quart més tard arribem al refugi. 

Arribant al Ventosa i  Calvell  amb el Contraix al fons.

Refugi Ventosa i Calvell.
La pujada ha estat ràpida i fatigosa ja que anàvem carregats amb la motxilla gran i la de raids amb el material necessari tant per la cursa com per l’estada al refugi.
En acabar de dinar examinem visualment la pujada fins el coll de Contraix i el seu aspecte no ens sembla gens tranquil·litzador, sembla força dret i escarpat. 
Coll de Contraix des del Ventosa i Calvell.
Parlant amb el guarda del refugi, aquest ens aconsella que si no el coneixem seria millor pujar-lo de dia i que se’ns faci de nit arribant al Llong. Després d’això i veient l’aspecte feréstec del coll, decidim avançar la sortida. Mentre estem en plenes cavil·lacions arriba un sky runner que havia sortit a les 7 del matí del refugi Josep mª Blanc i ens deixa garratibats degut al seu aspecte preocupant: cara demacrada, extrema pal·lidesa i expressió de patiment. Parlant amb ell ens tranquil·litzem una mica ja que ens comenta que ha tingut molèsties estomacals, d’aquí la seva expressió, i que és albí i d’aquí el seu color de cara. Degut als seus problemes físics decideix quedar-se aquí i donar per finalitzada la seva participació d’aquest any.
Com nosaltres no volem plegar abans de començar, a les 5 de la tarda segellem el forfait i comencem el recorregut amb l’excitació i els nervis del desconegut.
L’ itinerari s’inicia en descens, enmig de blocs, al costat del riu fins arribar 20 minuts després a l’Estany Gran de Colieto des d’el que comença l’ascensió enmig dels grans blocs que descric al començament de l’article. 
Estany Gran de Colieto amb el Contraix al fons.
L’estany el deixem a la dreta i anem en direcció a un salt d’aigua al final del llac i a la dreta de la vall. És important anar en aquella direcció ja que si anem cap a l’esquerra aniríem al Coll de Colomers.A les 17.50h arribem al final del primer tram de blocs i trobem un estanyet i uns petits prats que  deixem enrere tot enfilant-nos per un altre tram de blocs al final del qual trobem les darreres rampes, més dretes i amb pedres soltes fins al coll.
Arribant al Coll de Contraix.
Arribem al Coll de Contraix a les 18.50 després d’una dura pujada i a sota nostre apareix l’Estany de Contraix que en aquesta època i després de tanta sequera es troba mig buit. Davant nostre veiem la serralada de l’altra banda de la vall a la que haurem de pujar aquesta nit. En uns pocs minuts, saltant de roca en roca, arribem a l’estany,creuem el desguàs que es troba totalment sec, pugem un turonet i comencem a baixar per un fort pendent, on el Sergi, pateix la primera torçada de turmell. Més avall el corriol passa per prats i boscos fins que  arribem al Riu de Sant Nicolau. El creuem per dos ponts de fusta i arribem al refugi de La Centraleta; aquí agafem un caminet que puja fortament fins la pista que ens duu fins el refugi de L’Estany Llong  on arribem a les 20.30h just quan la nit ens cau a sobre.
El temps que teníem previst era de 4 hores  i n’hem trigat 3.30, o sigui, mitja hora més ràpid de l’ esperat.
Després de segellar el forfait i beure una mica comentem la jugada i davant la perspectiva de caminar tota la nit per terreny desconegut, varem decidir quedar-nos a dormir aquí i deixar la sky runner per millor ocasió. Tot sopant decidim que a l’endemà aniríem fins a Amitges pel Portarró d’Espot i faríem la resta del recorregut. Això ens permetrà conèixer la major part de l’ itinerari per a un hipotètic posterior intent.
Després de donar molts tombs pel llit, i fins i tot dormir una mica, ens llevem a les 7 h, esmorzem i a les 8h sortim cap el Portarró on arribem a les 9h i comencem a baixar.

Estany Llong pujant al Portarró d'Espot.
Durant la baixada ens anem trobant grups de marmotes que s’amaguen ràpidament en veure’ns i algun isard que no ens fa ni cas. El camí baixa primer entre prats i després entre boscos fins arribar a la bifurcació que ens porta o bé cap a Amitges o bé cap el Mallafré. Aquí tornem a canviar d’opinió i ens dirigim cap el Mallafré per un bonic camí, enmig de boscos plens de vegetació, on fins i tot podem contemplar un grup de trencapinyes cercant l’esmorzar. 
Baixant del Portarró cap el Mallafré.
A les 10.05h arribem  al refugi i després de 10 minuts per canviar-nos de roba, ja que comença a fer calor, i beure una mica, sortim cap a Amitges. Arribem a l’oficina d’informació i, en lloc d’agafar la pista, pugem pel camí de la cascada. Aquest camí és recomanable només si no tenim problemes d’horari, ja que és més atractiu però més lent. És un corriolet que passa entre boscos i prats i s’enfila posteriorment fins la cascada, que és el desguàs de l’Estany de Ratera, i arriba fins la pista que ens porta a l’estany. Hi arribem a les 10.50h deixant-lo a la dreta en un paratge esplèndid. 
Estany de Ratera.
La pista es comença a enfilar primer tímidament i després de manera decidida fins al refugi que veiem al final del camí.
Arribem a Amitges a les 11.20h i trobem una gran taula plena de vitualles (barretes energètiques, aquarius, xocolata, fruita…). Repostem energia i líquids i evacuem el que ens sobra iniciant la marxa a les 11.30h.
Sortim en direcció als Estanys de la Munyidera i dels Barbs i passant entremig d’ells ens enfilem amunt, per un corriol, seguint les estaques grogues fins arribar a un collet a uns 2.500 mts d’alçada. 

Estany dels barbs.

Estany dels barbs i de la Munyidera.
Hi arribem a les 11.55h  i a partir d’aquí fem un llarg flanqueig perfectament visible que parteix pel mig la tartera de la dreta que baixa de la carena. A baix a l’esquerra deixem l’Estany del Port de Ratera. 
Estany del Port de Ratera i Port deRatera al fons.
A les 12.24h arribem al coll i allà, aprofitem la bona cobertura telefònica de l’ indret parlant amb la família. Comencem el descens per una de les valls més maques que he vist mai. Baixem per un corriol seguint les marques de GR. 

Lac de Naut de Saboredo.


A mitja baixada ens creuem amb un sky runner de Sabiñànigo que varem conèixer al Llong i que feia tot el recorregut corrent i que segons ell anava “sufriendo pero bien” però la veritat és que ahir feia millor cara.



En pocs minuts, a les 13.10h arribem al refugi de Saboredo. Des d’aquí contemplem aquesta magnífica vall glaciar amb els seus llacs, rius, prats i grans roques polides pel gel que antany les cobria. Davant aquest espectacle natural em pregunto com pot ser que no estigui inclosa, aquesta vall, dins del Parc Nacional tot i que sembla que és una incongruència que es resoldrà aviat.
Sortim del refugi a les 13.20h seguint fites, passem pel costat del Lac de Baish que deixem a l’esquerra i anem a buscar la vall coronada pel Coll de la Sendrosa. Un cop arribats al començament de la vall agafem un corriol que puja per la part esquerra ascendint enmig de vegetació baixa fins el coll al què arribem a les 14h. Des del coll podem veure perfectament el refugi de Colomers i al darrere, molt lluny i molt amunt el Port de Caldes que serà la nostra propera gran dificultat.
Montardo des del Coll de la Sendrosa.
Iniciem la davallada per un corriol de terra i a mitja baixada trobem un corriol fresat que continua perpendicularment cap a l’esquerra mentre que el que anem seguint sembla dirigir-se  cap a la Pletiu dera Montanheta. Davant del dubte decidim agafar el corriol de l’esquerra i després de fer un flanqueig per bosc i alguna tartera arribem a una zona de torberes amb uns racons veritablement agradables i bucòlics fins arribar al Lac Clòto de Baish, amb la seva illa al mig, que voregem per la dreta seguint el corriol, ara més ample, que enllaça amb el GR-11 que baixa del Port de Ratera.


Lac Clòto de Baish.

Un cop al GR, fem una pujada fins el Coll de Clòto i després d’una baixada arribem a l’extrem de la presa a l’altra banda de la qual trobem el refugi de Colomers on arribem a les 15.05h.
Refugi de Colomers.
Tot plegat, en menys de 5h, contant les parades, hem arribat des d’el Mallafré fins aquí. El ritme és bo i anem més ràpid que el promig que teníem previst per baixar de 23h i això ens motiva força per provar-ho en una altra ocasió.
Aquí decidim descansar una mica i mengem fruita ja que portem molt camí fet des d’el Llong i hem menjat molt poc i el Port de Caldes ens ha semblat força dur vist des del Coll de la Sendrosa.Al refugi troben un sky runner que ja ha abandonat i ens confirma la duresa del Port de Caldes i el calor que fa per allà dalt, però després de passar-me l’estiu corrent per les muntanyes del voltant de Vilanova i d’ haver fet la ruta dels tres Puigs en ple mes d’agost (abans de les pluges), penso que no n’hi ha per tant.
Sortim del darrera del refugi a les 15.20h remuntant el torrent, al principi de forma suau i després iniciant una dura pujada entre roques i prats mentre deixem enrere l’Estanh Mort i alguna marmota encuriosida que semblava que se’n rigués de nosaltres i la nostra cara desencaixada. 


Lac Mort. Pujant el Port de Caldes.
A mesura que pugem, el port va passant factura i quan ens acostem a un coll, el Sergi diu – mira, ja hi arribem -, jo miro l’altímetre que marca gairebé 2.300 mts i m’adono que aquest coll al que ens acostem està encara molt lluny del nostre objectiu immediat. Efectivament, quan arribem al collet veiem que el camí continua pujant i bastant més amunt en veiem un altre que tampoc sembla el desitjat.
Pujant el Port de Caldes.
Baixant d’aquest coll ens trobem un personatge que ve trotant pel corriol i quan arriba a la nostra alçada veiem que és un home, més proper dels 60 que dels 50, amb pantalon curt, samarreta de tirants, sabatilles esportives i una petita motxilla d’hidratació. El seu aspecte, alt, prim i fibrós em sorprèn. Es para a parlar un moment amb nosaltres i ens explica que ha sortit d’Amitges fa 12 hores i que espera acabar en unes 14 hores aproximadament cosa que,  veient la marxa que porta, no dubtem que aconseguirà. Pensava que a la meva edat ho estava fent genial (47 anys), però això em fa dubtar i em trenca els esquemes.
Quan arribem al collet veiem amb desolació que el Port de Caldes està allà dalt al final de la vall, lluny, amb el seu pal indicador al mig. Davant nostre tenim el Lac deth Pòrt de Caldes, sec com un bacallà, que voregem per la dreta en direcció al port al que arribem a les 16.25h. La pujada ha estat dura i m’ha agafat una bona “pàjara”, arribant a dalt en un estat lamentable. El Sergi, tot i que tampoc fa molt bona cara, està en millors condicions. A baix està l’Estany del Port de Caldes i l’Estany de Mangades amb el camí que passa entre ells enfilant-se tot seguit cap el Coll de Crestada.


Des del Port de Caldes. El Montardo i el Coll de la Crestada
Com em trobo bastant cansat, baixem fins els estanys i allà mengem, bevem una mica i em prenc un gel recuperador a veure com funciona. Després de descansar uns 15 minuts ens dirigim al Coll de  Crestada. A mesura que pugem em vaig trobant millor. Arribem al coll a les 17.25h i veiem l’Estanh deth Cap deth Pòrt.
Coll de la Crestada.

Estanh deth Cap deth Pòrt.

Coll de la Crestada arribant des de la Restanca.

Decidim estalviar-nos la baixada cap a la Restanca i la pujada posterior, autèntic punt feble de la prova, i tornem cap el Ventosa vorejant l’Estany de Monges i més endavant el de Travessani seguint un corriol indicat amb estaques grogues, massa separades pel meu gust, i sovint ocupat per vaques i cavalls on el Sergi es torça el turmell per 4ª vegada. El corriol és còmode i agradable i ens porta fins el refugi, on arribem a les 18.35h.

Estany de Monges.
Estem cansats però contents pel que hem fet. El Sergi amb el turmell inflat com una pilota i jo amb les cames adolorides. Prenem una dutxa glaçada i una cervesa calenta i ens quedem com a nous. Després d’un sopar prou bo, malgrat que una mica escàs per a la gana que portem, anem a dormir. Dormim millor que la darrera nit malgrat els roncs del Sergi i d’ algú altre que em desperten de tant en tant. De bon matí i després de baixar les escales amb molt esforç, fem un bon esmorzar i cap a casa. Baixem a Cavallers a poc a poc ja que el peu inflat del Sergi i les meves cames de suro no ens permeten gaires alegries i posem rumb a Vilanova.







Dos dies després, amb el cap fred i el cos recuperat, faig algunes reflexions sobre la prova i penso en les coses que varem fer bé i les que varem fer malament.
En Primer lloc el factor físic no va ser un aspecte limitant ja que el ritme que varem portar va ser suficient per complir l’horari previst holgadament, malgrat això una mica més d’entrenament en alta muntanya no ens hagués anat malament. Potser a nivell físic, el que més ens va limitar va ser el fet de no ingerir aliments amb la freqüència necessària pel intens desgast físic que teníem, no així la ingesta de líquids ja que va ser generosa i sempre d’aigua amb sals o begudes isotòniques. Seria desitjable prendre aliments cada hora com a mínim, preferentment barretes energètiques i quan sigui necessari algun gel recuperador que funciona realment bé.
L’equipament també era correcte excepte el calçat del Sergi, unes sabatilles de trail Salomon, principal sospitós de les seves tortes de peu; d’altra banda, jo calçava unes Asics gel Kayano que van funcionar a la perfecció, còmodes i estables. A més a més, portava malles curtes i llargues, samarretes tècniques de màniga curta i llarga, motxilla de raids amb bossa d’hidratació, gorra, ulleres de sol i un tallavents que no varem necessitar. Els bastons els varem deixar al refugi perquè feien més nosa que servei. Com a material d’orientació portàvem 2 mapes de l’ Editorial Alpina, El llibre “Travessa dels refugis Carros de Foc” de Sua Edizioak, brúixola i altímetre (res de GPS).
El que sí sembla que no va ser el millor, va ser l’estratègia. Ara penso que tenia raó el guarda del refugi de l’Estany Llong quan ens va dir que aquesta prova s’havia de fer 2 o 3 cops fins que trobaves l’estratègia correcta, això si no ets un “matxaca” que baixa de 15h. En primer lloc, el refugi Ventosa i Calvell no és el millor punt per sortir ja que a la duresa de la prova se l’hi ha d’afegir la pujada de més de 400 mts des de Cavallers carregats amb la motxilla; és millor sortir des d’un refugi amb un accés més còmode. Trobar-se el port més dur al principi, quan les forces estan intactes, pot semblar una bona idea, però, un coll com el de Contraix ens pot deixar tocats per a la resta del recorregut. El fet de pujar-lo de nit tampoc és assenyat si no es coneix la pujada com la palma de la mà, ja que si bé l’orientació no sembla complicada, trobar el millor camí pel mig dels blocs seguint les fites, no ha de ser fàcil amb la llum d’un frontal.
Pensant-ho fredament, crec que una possible bona estratègia seria sortir d’Amitges de nit i que es fes de dia sortint de la Restanca per fer de nit el recorregut que ja coneixem.
En definitiva, la sky runner és una experiència duríssima, la més dura de la meva vida (marató de Barcelona inclosa), però és altament estimulant. T’obliga a anar més enllà dels límits coneguts de la teva capacitat física i mental i tot això en un entorn esplèndid i grandiós.
Ens hem quedat amb les ganes d’acabar-la amb èxit però ja hi hauran altres anys.
Continuarà????

Carros de Foc 2010
La cursa va començar fa 4 anys amb el meu primer intent que va acabar en fracàs. La idea de finalitzar la prova no em va marxar del cap i he estat esperant fins ara per tornar-hi.
Aquest any per fi m’ho he pogut programar i portar a terme un entrenament de certa qualitat (o almenys així ho crec). La decisió és d’anar-hi sol i sortint de nit del refugi d’Amitges per poder fer de nit la part que ja conec de l’altra vegada. A darrera hora s’afegeix el meu company Jordi Riba que acaba de començar a participar en triatlons i està ple d’entusiasme i ganes de fer coses noves.
Aprofito l’ocasió i anem tota la família a passar una setmaneta de vacances a Espot ja que no havíem pogut sortir durant l’estiu. Aprofito l’ocasió per fer algun entrenament,una excursió, ràfting....
 El dia de la sortida cap el migdia arriba el Jordi des de Cubelles i després d’aconseguir trobar un taxi pugem cap a Amitges. 
Agulles d'Amitges.

Els Encantats.



La idea és sortir a les 23h i fins llavors ens dediquem a passejar per la zona dels Estanys i parlar amb altres participants. Cadascú té la seva estratègia i surt a una hora diferent, es pot dir que hi ha gairebé tantes estratègies com participants. Després de sopar al refugi em costa Déu i ajuda contenir al Jordi que volia sortir immediatament. A la fi el puc retenir fins a l’hora de la sortida i a les 23h en punt sortim. La nit és clara i la lluna quasi plena ens permet veure les muntanyes força bé. Iniciem el recorregut amb moltes ganes en direcció al Port de Ratera. En la primera pujada anem seguint unes estaques grogues que ens indiquen el corriol i en un moment donat, encara no sé perquè, ens trobem seguint unes fites que ens porten cap a un cim. Després de pujar una estona me n’adono del nostre error i descendim cap el coll que hem sobrepassat. Mes avall, en la foscor veiem el corriol que hem de seguir i travessa la tartera que baixa dels cims propers, també veiem unes llumetes d’altres participants que van en sentit contrari al nostre i ens confirmen que aquell és el camí correcte. Un cop en la bona ruta arribem a l’estany del Port de Ratera i després d’una pujada arribem al Port. El descens fins el refugi de Saboredo és fàcil i ràpid, està marcat amb senyals de GR que de tant en tant es perden. En pocs minuts hi arribem i veiem que en el trajecte hem invertit 1h34’, o sigui que portem un molt bon ritme malgrat la despistada inicial.
Sortim de Saboredo en direcció al riu que travessem tot seguit cometent un altre errada que consisteix en sortir més a la dreta d’on tocava i no trobem el camí que ens portarà al Coll de la Sendrosa. Anem travessant prats cercant el corriol perdut i no hi ha manera així que parem, trec el mapa i l’altímetre i mirem de solucionar-ho. El problema és que el camí passa uns 50 m de desnivell més amunt i, per tant, hem de pujar fins trobar-lo. Al cap d’uns minuts el trobem per fi i ens dirigim cap el coll. Un cop arribats comencem el descens fins al refugi de Colomers. La baixada transcorre per un corriol amb força pendent però fàcil de seguir fins arribar a una bifurcació en la que la vegada anterior vaig girar a l’esquerra i el camí, malgrat portar-me al final al refugi, passava per una zona de torberes de difícil orientació per la nit, així que agafo la branca de la dreta que en principi hauria de ser la correcta segons la guia. Efectivament, arribem a uns prats on el camí gira cap a l’esquerra i recupera alçada per encarar el GR que ens portarà al refugi. Aquest trajecte ens ha portat una mica més temps de l’esperat però encara portem un promig adequat.
Ara sortim en direcció al Port de Caldes, de nefast record per a mi. Encara és nit tancada i la lluna ens il·lumina les muntanyes, el port es veu molt amunt i com que no tenim massa temps comencem a pujar. Tal i com recordava la pujada és dura i no deixa anar gaire ràpid però anem ascendint a ritme bastant constant. Al cap del que sembla una eternitat arribem al Port amb les forces una mica tocades. Baixem cap els Estanys del Port de Caldes  i l’Estany de Mangades i iniciem la pujada al Coll de la Crestada. La pujada és curta però molt dreta i hi arribem en pocs minuts. Ara toca baixar fins el refugi de la Restanca. El descens comença amb un corriol que passa enmig de blocs de pedra que fan que la baixada sigui incòmoda i lenta. A mitja baixada em faig la primera torta de peu. Arribem a l’Estany deth Cap deth Pòrt i, després de vorejar-lo, comencem un altre descens, on em torno a torçar el peu, fins el refugi al que arribo molt cansat i amb el turmell dret adolorit. En aquest punt estic en plena crisi, entre el cansament i el turmell només tinc pensaments negatius respecte a les meves possibilitats d’èxit, així que decideixo parar una estona, descansar i repostar energies amb l’avituallament que el refugi ens ofereix. Menjo dos plàtans,  bec tres gots de taronjada i dos trossos de pastis de xocolata i descanso uns minuts fins que crec que ja puc tornar a la lluita. Sortint de la Restanca ens espera tornar a pujar el camí que acabem de baixar i no sé com em respondran les forces ja que és força dur i ja no estic per gaires alegries. A poc a poc anem guanyant alçada  i en una hora arribem al coll en millors condicions de les que em pensava i, per un corriol sense dificultats, anem baixant cap a el Ventosa i Calvell.
Ara començarem el port més dur de tots, El Contraix, que representa una autèntica prova de foc per veure amb quines forces comptava. El trajecte comença baixant cap el riu i vorejant el seu curs va pujant a poc a poc fins arribar a l’Estany de Colieto des d’on comença l’ascensió pròpiament dita. Es comença pujant per un corriol que va pel costat de la tartera que baixa del coll fins que no queda més remei que pujar-hi pel mig entre grans blocs de pedra que fan la pujada més dura però també més distreta. Anem guanyant alçada pujant amb peus i mans i a poc a poc els blocs es van fent més petits fins que la part alta la pujada va per un corriol de sauló que la fa molt incòmoda i de vegades frustrant. A la fi però arribem al coll en un estat millor del que esperava i comencem el descens en direcció a l’estany de Contraix que contràriament a l’altre any està ple fins a dalt de tot i fa goig de veure. Baixem per una tartera de blocs que fan el descens fatigós i lent. 
Al Coll de Contraix.

Estany de Contraix.
Arribem a l’estany i comencem a baixar per un corriol que perd alçada ràpidament seguint el torrent. Baixant per aquest corriol no sé que em passa però començo a estar molt cansat, les cames em pesen i no veig gens clara la continuïtat de l’aventura. El ritme que portem comença a ser més lent del que caldria si volem acabar en menys de 24 hores. En aquest punt li dic al Jordi d’arribar al Llong i deixar-ho perquè no crec que acabem a temps. El Jordi està molt millor que jo i m’anima a que continuem però jo estic fos, decideixo parar i li dic que continuï. Ell així ho fa i comença a córrer corriol a baix. Ja deslliurat del compromís horari baixo relaxadament fins al refugi on dono per acabada la cursa. En total han estat 13 hores de caminar i 6 refugis trepitjats, ha estat un esforç considerable que m’ha deixat un regust agredolç. Ara torno fins el refugi d’Amitges pel Portarró d’Espot saltant-me els tres refugis que hem quedaven i allà espero que arribi el Jordi descansant i prenent-me unes cerveses.
Després de l’èxit decideixo que ja no tornaré més a provar la sky-runner perquè potser sí que és massa per a mi. Quan passaven 22h i 45 minuts de la sortida arriba el Jordi, porta la cara desencaixada, els ulls vermells i el frontal marcat al front. La seva imatge és lamentable i esbufegant em diu que és el més dur que ha fet mai i jo me’l crec.
A l’endemà agafem un taxi fins Espot on jo em quedo amb la família i ell agafa el cotxe de tornada a casa amb la samarreta de finisher que jo no m’he pogut guanyar. Tots els que anem arribant a Espot amb els taxis caminem encarcarats com autòmats després del gran esforç realitzat. La venedora de bitllets de taxi pensa en veu alta que l’any que ve posarà un saló de massatges per fer la primera pela.
Amb el pas de les hores i dels dies he anat recapacitant sobre el perquè del fracàs i en vaig traient conclusions cara a millorar l’entrenament i el recorregut cara l’any proper, ja que, com segur que haureu endevinat, la meva decisió de no tornar-hi se n’ha anat en orris. O sigui que si tot va com voldria l’any que ve hauré d’escriure una altra crònica i espero que tingui un final diferent.

Carros de Foc 2011. Crònica d’un fracàs?

L’interrogant l’he posat perquè encara no sé si ha estat un fracàs o no. Si prenem per un fracàs el no haver arribat als resultats desitjats hauria de dir que sí amb contundència, però en aquest tipus de cursa hi entren en joc molts condicionants que fan que aquest concepte sigui molt relatiu.
Què ha pogut passar? Cóm és possible que allò que va tan bé de cop i volta vagi tan malament?
Hi ha diferents motius que ho poden explicar i porto dies pensant-ho a veure que és el que puc corregir per a altres edicions. L’entrenament era correcte, la forma molt bona, la tàctica la millor, la motivació altíssima, tot semblava preparat per a un final feliç. Si mesurem el valor d’un objectiu per l’esforç invertit, aquesta Carros tindria un valor enorme. He hagut de lluitar contra les pujades i les pedrotes de les muntanyes vilanovines, contra una calor i humitat tot sovint sufocants, contra els llençols que cada matí intentaven, sense aconseguir-ho, retenir-me al llit, en fi, ha estat un estiu dur de veritat però, això sí, molt motivador.
Després d’haver abandonat l’any passat a les 13 hores de cursa, he canviat els plantejaments i  he adoptat la tàctica que la majoria adoptava. Sortiria del Refugi de La Restanca a les 7 del matí i faria la darrera part de nit, això m’anava bé perquè ja l’havia feta i me la coneixia bé.
Amb la millor de les intencions sortim de Vilanova la meva família i jo cap a Arties on havíem llogat un apartament. 


Un cop instal·lats anem a Viella a recollir el forfait i els regalets, aquest any més magres que el passat, a les oficines de la cursa.


Un cop recollit tot faig la motxilla i m’acompanyen amb cotxe al parking d’on surt el camí que puja al refugi, bé, de fet fins a la parada dels taxis des d’on s’ha de caminar una bona estona abans de començar a pujar.


El camí puja bastant però hi arribo en poc temps i sense gaire esforç, les cames responen perfectament i el dia assolellat, fantàstic.

Després d’un sopar abundant i conversa amb altres participants vaig a dormir aviat perquè porto son endarrerida i s’ha de descansar. Al matí següent m’aixeco, després d’haver descansat prou bé per ser un refugi, a les 6 del matí per tenir temps d’esmorzar i acabar de preparar-ho tot. Els nervis es repiren a l’ambient tothom té pressa i ningú es pot estar quiet. A les 6’45 hi ha una gran cua per segellar el forfait I decideixo que ja sortiré a les 7’30, mai m’han agradat les cues. Passades les 7’30 surto carregat de nervis i il·lusions cap el Coll de la Crestada. El dia està ennuvolat i bufa un vent càlid que no fa pressagiar res de bó però, com que no tinc més dies, he de sortir. Mentres pujo per un corriol que avança fent giragonces m’enrecordo de perquè no volia tornar-hi, l’alçada es fa notar i el pendent et tira enrrere però els metres van caient a poc a poc i en uns minuts arribo al Lac deth Cap deth Port des d’on es veu el coll, al final d’una incòmoda tartera.

Arribo al Coll de la Crestada i començo a baixar per un corriolet molt agradable que va perdent alçada enmig de llacs, aprofito per córrer una mica ja que el terreny ho permet. 
Deixant enrere el Coll de la Crestada.




10 minuts abans del temps previst arribo al Ventosa i Calvell on he d’ajudar als del refugi a recollir l’avituallament que el vent havia tirat per terra, no és massa temps però ja està bé per començar.
Ara encaro ja la pujada del Contraix enmig d’una ventada considerable.

Al principi el camí passa pel fons de la vall, a la vora del riu. 



A poc a poc va guanyant alçada fins que arribem a l’Estany de Colieto on comença la veritable pujada que ens durà, després d’una sempre cansada ascensió, al port més dur i alt del recorregut.
Estany Gran de Colieto amb el Congraix al fons.


El camí comença vorejant els grans blocs de la tartera que baixa del coll però no triga gaire en ficar-s’hi de ple i de cop em veig envoltat d’un caos de grans blocs de granit que em fan pujar amb peus i mans.

Estany Gran de Colieto des del començament de l'ascensió.
Al començament de la pujada, la gorra em surt volant del vent i he de córrer una mica per recollir-la, només em faltava això, i per acabar-ho d’adobar m’avança un participant que sembla que no avanci però que en pocs minuts em treu un gran avantatge. Aquest participant havia sortit un refugi abans que jo, o sigui de Colomers, i me l’havia creuat pujant La Crestada gairebé dalt de tot, al·lucino com van alguns. A la fi arribo al Contraix i hem sento bé, per tant, sense descansar començo a baixar cap l’Estany de Contraix per una altra muntanya de pedrotes que fan la baixada prou penosa. Vorejo l’estany i al desguàs paro i perdo uns minuts menjant dues barretes, un gel i bevent una mica d’isotònica ja que recordo perfectament que en aquesta baixada em vaig enfonsar l’any passat.
Estany de Contraix des del Coll.
Estany de Contraix des del desguàs amb el Coll al fons.

Mentre baixo vaig avançant alguns corredors i em sento molt millor que l’any anterior (també és cert que porto molt menys recorregut a les cames). A la part inferior de la baixada m’agafen ganes d’estirar-me a l’herba i quedar-me contemplant l’increïble paisatge que forma el riu amb els seus nombrosos salts d’aigua i racons d’una bellesa difícil d’explicar, hi he de tornar amb més tranquil·litat. Arribo a baix i travesso el Riu de Sant Nicolau pels seus dos ponts de fusta.


 Després d’una curta però dura pujada arribo a la pista i ràpidament al refugi de l’Estany Llong. Allà miro el rellotge i no m’ho puc creure, he arribat en 3h15’ quan tenia previst fer-ho en quatre hores, i el que és més important, amb la sensació d’anar a un ritme no gaire forçat que podia continuar mantenint. Al refugi em trobo una colla d’atletes d’Altafulla que havien sortit uns minuts abans que jo i després arriba un home una mica més gran que jo al que havia avançat a la baixada. Després de beure i menjar el que vàrem creure necessari vàrem sortir tots plegats cap a la Collada de Dellui. L’home gran, al que els d’Altafulla anomenaven el sherpa perquè es coneixia el recorregut, es va posar a tirar al davant marcant un ritme prou ràpid. Vaig pensar en deixar-los marxar i anar al meu ritme però com vaig veure que els aguantava bé vaig continuar amb ells al darrera del grup. 


Al final d’una pujada llarga però no excessivament dura vàrem encarar la Vall de Dellui i vàrem veure el coll al fons massa lluny pel nostre gust.
Coll de Dellui i els estanyets.


El camí passava per zones de blocs i per zones de corriols herbosos que permetien portar un ritme prou fluid i distret. Amb els d’Altafulla anava un maratonià sub.3h que passava un autèntic calvari cada cop que entràvem en una tartera quedant-se enrere i recuperant després la seva posició quan arribava el tram d’herba, realment em va comentar que no sabia que estava fent allà i que tenia ganes d’abandonar, que aquell no era el seu territori. Realment no es pot comparar la dificultat d’una cursa de muntanya amb la d’una marató, són molt diferents, cadascuna de les proves requereix un esforç i un tipus d’entrenament molt diferent, totes dues són dures i exigents.

Arribats dalt del Coll podem comprovar que el temps a l’altra banda és encara més amenaçador. Núvols negres ens envolten i el camí és encara molt llarg.
Estanys d'Eixerolo i Cubieso, al fons el gran Estany Tort des de Dellui.

Amb tot, el “sherpa” se’ns ha escapat i ja gairebé és al final de la baixada a prop dels estanys, o sigui que ens hem d’orientar solets. Baixem ràpidament cap els estanys i ,travessant torrents i preses, arribem a l’Estany Tort. Tenim un dubte d’orientació ja que hem de superar un turonet i no sabem per on i això ens fa perdre uns minuts. Per fi trobem el camí i continuem per un corriol que voreja el llac i passa tocant les preses fins que al final del llac trobem una via abandonada que hem de seguir fins trobar el GR que ens durà fins al refugi de la Colomina després d’una pujada.


Estany Tort.

Refugi de La Colomina.

Un cop al refugi torno a mirar l’hora i m’emporto una altra sorpresa ja que només he trigat 3h15’ sobre les 4h que tenia previstes en aquest trajecte. En aquest refugi a més a més de l’avituallament habitual, també ens ofereixen un plat de macarrons que a aquestes alçades de la cursa em senten de meravella. A fora del refugi, però, el temps empitjora i comença a ploure i el vent bufa amb més força cada vegada. Aquí hi ha cobertura de mòbil i aprofito per enviar un missatge a la meva dóna per explicar-l’hi com vaig i em trobo que me n’ha enviat uns quants. Ha estat seguint el meu recorregut segons l’horari previst que li havia deixat dies abans, m’emocionen aquestes coses, que tingui tan interès amb les meves obsessions, m’anima a seguir endavant malgrat el mal temps i els dubtes que em comencen a aparèixer sobre la possibilitat de finalitzar amb èxit.
Quan para de ploure sortim en direcció al Blanch. Hem de desfer una part del camí i rodejar l’Estany de Colomina i l’Estany de Mar per un camí empedrat. Mirant enrere veiem unes magnífiques vistes del refugi a l’altre costat de l’estany, emmarcat per un cel de plom.


El camí que anem seguint és lleugerament ascendent i ens porta al Peu del Pas de l’ós que és una rampa esgraonada amb un pendent considerable que ens porta al peu de la presa de l’Estany de Saburó.




Pas de l'ós.
Estany de Mar pujant el Pas de l'ós.
Arribats dalt, passem per sota de la presa i voregem l’Estany de Saburó i comencem a pujar per la tartera que ens ha de dur al Coll de Saburó. En aquest punt, la climatologia deixa de ser benvolent amb nosaltres i comença a ploure cada cop amb més intensitat. Això ens obliga a aturar-nos i a posar-nos els paravents, ara tinc l’oportunitat d’estrenar el gore-tex que em vaig comprar després de l’Olla de Núria i m’ha donat un molt bon resultat, tan de bo, però, hagués tornat sense estrenar-se.
Pujant el Coll de Saburó.
Ara hem de continuar pujant cap el Coll per una tartera de blocs de pedra però amb la diferència que hem d’anar amb molta cura ja que els rocs estan mullats i rellisquen. La pujada  es va fent dura per moments, entre la pluja, el cansament que ja es comença a notar, la verticalitat i el perill de relliscades. Arribem dalt i el vent es fa notar així que comencem a baixar tot el ràpid que podem ja que el corriol de baixada és de terra i està tot enfangat. Això ens obliga a baixar més lentament del que voldríem. Mentre anem baixant, la pluja i el vent van afluixant i ens anem acostant al següent refugi que sembla que no vulgui arribar mai.


 Per fi arribem a un coll i veiem el Refugi Josep Mª Blanc en un entorn magnífic, envoltat per l’Estany Tort de Peguera. La vista és espectacular i ens donem presa per arribar-hi ja que estem mullats i ens volem canviar de roba.
Refugi Josep Mª Blanch i Estany Tort de Peguera.

Per fi hi arribem i quan miro l’hora veig el resultat del mal temps. Entre el temps que hem perdut a La Colomina i les precaucions que hem hagut de prendre al coll, el recorregut s’ha allargat gairebé 3h, 1 hora més del previst.
En aquest punt els núvols escampen i surt un sol brillant que ens permet escalfar-nos una mica. Només una mica perquè són gairebé les 7 del vespre. Quan vaig a canviar-me de roba m’adono que no he posat el protector a la motxilla i tota la roba és molla, o sigui que no em puc canviar i he de continuar amb la mateixa roba. Entre l’avituallament i el secat d’alguna peça de roba, com el buf i guants, perdem 1h i tot l’avantatge que havia aconseguit se’n va en orris.
A partir d’aquest punt, per anar al següent refugi, el Mallafré, hi ha tres itineraris diferents i agafem el que no té pràcticament cap pujada malgrat que és bastant més llarg. Agafem la pista per on pugen els taxis d’Espot i anem baixant fins l’Estany dels Lladres i allà agafem una pista que surt cap a l’esquerre en direcció a una central hidroelèctrica. La pista és plana i ens permet avançar a bon pas. Passem per un túnel, una pujada, una baixada i arribem a la central des d’on agafem una pista herbosa que no és altra cosa que el canal de desguàs de l’Estany de Sant Maurici cobert. El canal és llarg i lleugerament ascendent. Passem un túnel i el següent està enderrocat i hem de passar per un corriol que baixa i després puja cap a l’altre costat. Aquesta operació ens porta un bon grapat de minuts. Abans d’arribar a un segon túnel de les mateixes característiques ens cau la nit i ens hem de posar els frontals. Rodegem el segon túnel i en pocs minuts arribem al Mallafré.
El refugi està ple de gom a gom, és l’hora de sopar i les taules són a vessar. Quan entrem ens reben una colla de mirades curioses i una temperatura sufocant. Segellem el forfait i quan preguntem per l’avituallament ens assenyalen una taula en un racó plena de gent, que no corria, ocupant-la. Ens hi acostem i amb desgana ens deixen un raconet perquè descansem i agafem una mica d’avituallament que consistia en unes restes de barretes i uns trossets de plàtans bastant trinxats. Hem trigat unes 3h en arribar-hi (1h més del previst degut a la parada del Blanch) i començo a trobar-me una mica destemplat, el canvi de temperatura tampoc m’ha anat massa bé, mengo una barreta i m’agafen nàusees. Després de recuperar forces durant uns minuts sortim del refugi amb direcció a Amitges. La bufetada al sortir va ser monumental, la temperatura havia descendit uns quants graus i feia un fred prou important (a l’endemà vaig esbrinar, gràcies a la meva dóna que ho havia estat seguint per Internet, que la temperatura a aquella hora era de 2 graus). Vàrem començar a pujar lentament i em vaig quedant enrere, em costa avançar i tinc fred, els dic que continuïn, que no m’esperin però no em fan ni cas i lentament arribem a Amitges. Quan arribem els d’Altafulla i un noi de La Roca que també s’ha afegit al grup, em diuen que ho deixen, que fa molt fred i estan cansats. Jo els dic que continuaré i m’assento amb ells a menjar unes barretes. Quan em poso la primera barreta a la boca em venen unes ganes de treure terribles i sento que el cos em tremola i en aquest moment decideixo que ja en tinc prou, que no puc continuar en aquestes condicions i que també plego. És un pal terrible, tantes hores d’entrenament i tantes il·lusions ficades en aquesta cursa i haver-ho de deixar a només dos refugis del final, però penso en que si continuo el camí aniré en unes condicions físiques deplorables per unes muntanyes fredes i de nit.
Truco a la meva dóna per donar-l’hi la notícia i que em vingui a buscar a Espot en lloc de a la parada de taxis on em va deixar i, després de intentar menjar una mica, anem a dormir.
A l’endemà el dia és molt fred però assolellat, a fora del refugi bufa un vent glaçat. Els d’Altafulla continuen el camí fins a La Restanca saltant-se el refugi de Saboredo i, el noi de la Roca i jo baixem en taxi fins a Espot, on ens espera la meva família, i anem en el meu cotxe fins a la parada de taxis des d’on pugem a La Restanca a recollir la motxilla amb les coses que vàrem deixar ahir.





Ja han passat molts dies des de llavors i, després d’una setmaneta de relax total a Mallorca, he pensat molt en tot plegat. Hi ha diferents circumstàncies que han fet que no assolís l’objectiu. La primera i, crec jo, principal, va ser el mal temps, també penso que anava una mica, només una mica, curt de forma, estava millor unes setmanes abans de la cursa, hauria de millorar la planificació. Una altra circumstància important va ser que no vaig continuar amb la tàctica prevista i em vaig afegir a un grup que anaven a un ritme diferent al meu, anaven molt ràpid entre refugis i després perdien molt temps en els descansos, no anaven amb la regularitat que crec que era necessària. El darrer factor, i segurament el més important, va ser el psicològic. No vaig poder superar els punts crítics i vaig plegar quan potser hagués pogut continuar. El factor mental és summament crític en aquestes curses i és molt important haver-lo treballat molt bé i em sembla que no ho he fet prou. Clar, tot això des del sofà de casa es veu molt diferent que al mig de la muntanya. De totes maneres són uns punts a treballar cara a l’any que bé, ja que malgrat que vaig dir que aquest any seria el darrer intent, la meva dóna em va convèncer el mateix dia de tornar a provar-ho, o sigui, que si no passa res anirem a passar dos dies al refugi Josep Maria Blanch (em penso que està en l’entorn més espectacular de tots) i ho aprofitaré per fer un altre intent. De moment, ja estic començant a preparar la temporada.


3 comentaris:

  1. Bueno Xavi,

    Siendo tu última (¿no se dice penúltima en esta tierra?) oportunidad, estarás más que motivado para acabar exitoso este fin de semana.

    Espero que los elementos os respeten este finde, porque las previsiones no son del todo optimistas.

    Estamos aquí pendientes de tu hazaña (ya te he dicho varias veces que tras hacerlo en 2 días, destrozado, que tengo un respeto tremendo para los que os atrevéis a hacer semejante esfuerzo), y te deseamos todo lo mejor!!

    ¿Ya sabes cuándo (a qué hora) vas a salir, y desde dónde y en qué dirección?

    Suerte campeón..
    Tú como bombero podrás con los Carros de FOC!!

    ResponSuprimeix
  2. Espero que les condicions et respectin i puguis assolir l'objectiu, si més no tornar a gaudir de l'aventura.

    Esperem crònica!

    ResponSuprimeix
  3. Vaya super repaso nen!!!! Queremos la crónica YAAAAAAAAAAAA

    ResponSuprimeix