Mitja de lEspirall 2012

La de Vilafranca no és la millor Mitja per fer una millor marca personal. El seu recorregut ondulat amb llargues pujades i baixades i una pujada prou dura entre els km 10 i 12’5 no la fan idònia per anar ràpid. El calendari laboral de vegades condiciona el calendari atlètic i aquesta ha estat una d’aquelles ocasions en que això ha succeït.

Volia treure partit del meu bon moment de forma i només ho podia provar aquest diumenge, o sigui que m’hi apunto i a veure el que surt. Dijous vaig fer un test sobre 12 km per decidir si atacava l’1h 40’, que no havia pogut aconseguir en les darreres mitges, o si de manera decidida atacava la meva vella millor marca personal d’1h 38’04”. Només ho faria si aguantava els 12 km a un ritme més ràpid de 4’40”/km. El resultat va ser més que satisfactori ja que vaig acabar el test amb un promig de 4’32”/km (fins i tot vaig fer els primers 10 km amb la meva millor marca sobre la distància, 44’48”, que també té uns anys) i per tant sortiria sense especular, a per totes, o ara o mai.

Dissabte tenia guàrdia a bombers i, per tant, podia ser que la cosa anés malament però afortunadament va ser una guàrdia tranquil·la i vaig poder descansar i recarregar hidrats de carboni amb una “fideuà” que els vaig cuinar als del torn. A l’endemà em vaig despertar a les 7h, hora de plegar, i cap a casa a recollir a la dona, esmorzar una mica i preparar la bossa.

Vilafranca ens rep amb un matí molt fred i assolellat i, després de recollir el dorsal i fer una visita als companys del parc de bombers, que està al costat mateix de la sortida, em canvio i em situo en una posició prou avançada en el grup per poder sortir ràpid.  

 

Es dona el tret de sortida i anem en direcció al centre per un carrer en lleuger descens fins al km 2 +ó-, i porto un ritme més ràpid del previst, però ja em va bé, ja tindré temps de perdre segons si les coses es posen difícils més endavant.

 Donem la volta per una rotonda i tornem per on hem vingut. Ara el recorregut puja una mica però segueixo anat a bon ritme. Sortim del nucli urbà i agafem la carretera que ens portarà fins a Guardiola de Font-rubí que és el punt més alt del recorregut i es troba en el km 12’5. Allà hi he d’arribar, per anar bé, amb un promig de 4’40”/km per no tenir sorpreses al final. La carretera és prou plana i arribant a Les Cabanyes comença una llarga baixada de 2 km que al final haurem de pujar.

Al km 8 comença la pujada i el ritme se’n veu afectat però no tant com m’esperava. A l’inici em passa el Xavi Bonastre que anava de menys a més i molt abrigat, costava de reconèixer. Arribo al punt més alt amb un promig de 4’33”, o sigui, molt més ràpid del que tenia previst com a límit per a poder assolir els meus objectius. Durant la baixada el ritme es va incrementant i cada cop tinc més clar que la millor marca la tinc a la butxaca a menys que hi hagi un daltabaix important.

Quan arribo al km 17 ja vaig molt cansat i aquí comença una llarga pujada de més de 2 km que va acabant amb les poques reserves que em queden i, per acabar-ho d’adobar, es pot veure gairebé tota la pujada des de l’inici, fet que desmoralitza una mica. Faig els meus càlculs mentals i veig que encara que acabés els darrers km a 5’/km també assoliria el meu objectiu. El ritme es va alentint i la respiració s’agita més a cada passa, tots els que tinc al meu costat van igual que jo, amb les cares crispades per l’esforç i sense gaires ganes de parlar. A poc a poc ens anem acostant al final de la pujada i comença una baixada de poc més d’1 km fins a l’arribada. Al final d’una recta es pot veure que el cronòmetre marca 1h 36’ i premo l’accelerador encara més amb les poques forces que em queden.

Creuant l'arribada

Bon temps!!!

Estic fet pols. Ufff!!!!

 Al final 1h 36’40”, 1h 36”29” segons el xip, 1’35” més ràpid que la meva millor marca personal que data de l’any 2000 en plena preparació per a la marató de Barcelona del mateix any.

He quedat el 244 de 700 i 25é de la meva categoria, crec que mai havia quedat tan endavant en una mitja.

 El fet d’assolir la meva millor marca la meva edat vol dir que vaig millorant amb el temps, però també que la meva marca anterior tampoc no era gran cosa, però de totes maneres, al final, estic pletòric i cofoi per l’aconseguit. Ara a per la de 10km a la cursa dels nassos si la multitud i les forces m’ho permeten.

En quan a la cursa només dir que estava molt ben organitzada i transcorria per uns paisatges molt atractius, les vinyes del Penedés, que transmeten sensació de calma i repòs, això pels que no corren es clar. El problema del recorregut són les llargues pujades que van minvant les forces a poc a poc sobretot si vols anar ràpid. La bossa del corredor estava prou bé amb samarreta, malles (de poca qualitat) i, com no, una ampolla de cava, també un porta cd’s ara que ja no es fan servir. 

http://connect.garmin.com/activity/250438351

10 km de Moja 2012

Avui tocava anar a córrer a prop de casa, a Moja, on, per primera vegada, s’organitzava una cursa de 10 km. El fet que el mateix dia es corregués la Jean Bouin va restar participació però la va convertir en una bona alternativa per als qui no ens agraden les multituds.

Jo correré la cursa de 10 km i el meu fill, farà la seva estrena atlètica en la cursa de 5 km. El circuit, prou pla, són dues voltes a un recorregut per les rodalies del poble i una part pels carrers. També hi ha un parell de trams de terra.

  

                      

La intenció és la d’acompanyar al meu fill en la primera volta i marcar-li un ritme de 5’/km per acabar en 25 minuts i després fer la segona volta a sac a veure com estic en aquests tipus de circuits plans. Espero arribar sobre 27’30” o sigui fer la segona volta a 4’30”/km.

La cursa surt a les 10h i arribem a Moja a les 9h amb temps suficient per anar a buscar el dorsal la bossa i canviar-nos  amb tranquil·litat. Després d’escalfar una mica estem en la línia de sortida i ens diuen que l’inici de la cursa es retardarà 15 minuts ja que hem de passar per davant del cementiri i en aquell moment hi havia un enterrament. 

Esperant la sortida.

El dia està ennuvolat i fa fresca. Abans de la sortida comença a plovisquejar i tots estem impacients.

                            

Per fi es dona el tret de sortida, bé això de tret és una metàfora ja que va ser algú de l’organització que va dir en veu baixa: ja podeu començar, això va provocar un cert desconcert entre els “figures” i uns van sortir i van tirar enrere per un moment i altres no. Els de la pila no vàrem tenir aquest problema i vàrem sortir al darrere dels de davant, com sempre.

 Surto de bastant endavant i prou ràpid seguit pel meu fill mentre anem esquivant corredors. Quan portem uns 300 m miro el garmin i em surt un promig de 4’30”/km, o sigui que afluixo el ritme després de veure la cara de l’Oriol, cosa que m’agraeix, anàvem massa ràpids i s’ha de controlar que és la seva primera cursa i no entrena per córrer. El primer km ens surt a 4’47” i el segon a 4’44”. Transcorren per una carretera dels afores, per terreny pla en lleuger descens i enmig d’una fina pluja que no molesta gens i no ens deixarà en tota la primera volta. Deixem la carretera i agafem una camí de terra enfangat, fins una altra carretera en la que comença una pujada que ens fa alentir el ritme que portàvem i fem el km en 5’03”. 

Entrem pels carrers del poble i entre els girs i el terreny ascendent fem el quart km a 4’57”. Ara l’Oriol vol “apretar” fins al final i li dic que endavant, accelera el ritme i jo el segueixo com puc. Aquest km final de la cursa de 5 km transcorre pels carrers del poble i al final esprinta fins arribar en un temps de 24’46” en la posició 26 i 3er de la seva categoria, força bé per la seva estrena, considerant que havia fet més de 5 km ja que la mesura de la cursa és més que dubtosa. 

Al fons, arribada de l'Oriol

 Uns segons després passo pel carril del costat, el de la cursa de 10km, i continuo amb el ritme en que havíem fet el darrer km, 4’20”.

Torno a la carretera i començo a avançar els corredors que m’havien avançat en la primera volta. Vaig incrementant el ritme a poc a poc i faig el 6e km en 4’11” i em quedo sorprès ja que és el temps en que feia les sèries de 1000 i ara l’he fet enmig d’una cursa, genial. El terreny continua en lleuger descens i el següent km em surt a 4’19”.

 Entre les bones sensacions de velocitat  i el fet d’anar avançant corredors contínuament, em sento pletòric com mai, fins i tot quan arribem a la zona de pujada, el km em surt a 4’35”. 

Al final em deixo anar del tot pels carrers el poble i em surten els km finals a 4’19” i 4’24”, esprinto una mica i els darrers 340 m, que el garmin em marca de més, em surten a 4’05”/km. Entro a l’arribada en un temps de 47’01” quedant 95é de 220 corredors i 5é de la categoria entre 17 participants.

No recordo haver corregut mai un 10km amb aquestes sensacions tan bones, el temps fresc, l’entorn del Penedès, i la progressió dels darrers temps han fet d’aquesta cursa una de les que m’han fet sentir millor atlèticament parlant i això em fa pensar que aquesta temporada pot ser fructífera en bones marques i, perquè no, potser alguna millor marca personal. No vull ser massa optimista ja que les eufòries em poden fer caure en lesions com ja m’ha succeït en el passat, o sigui que prudència.

En quant a la cursa, traient algun detall, estava força ben organitzada, la bossa del corredor sense ser cap meravella, estava bé i com a colofó final m’ha tocat una ampolla de cava en el sorteig final a l’igual que al meu fill. La distància no estava ben mesurada segons els garmins de diferents corredors, 340 m en el meu és excessiu ja que, traient el recorregut de dins del poble, la cursa transcorria per terreny descobert.

M’ha agradat i espero tornar-hi en posteriors ocasions. 
Per acabar només em queda agrair les fotos que ha penjat a la Web l'Associació Fotogràfica de Moja i, sobretot, a la meva assistència que em segueix per les curses carretejant roba, bosses i la càmera fotogràfica per immortalitzar les meves "gestes".  
Fins molt aviat.
http://connect.garmin.com/activity/244376930

Mitja Marató de Muntanya Sant Llorenç de Savall 2012

Un dels plaers més grans, després  d’una matinada  per anar a una cursa, és la de, entre badall i badall, anar veient com a l’horitzó és va dibuixant el perfil de les muntanyes sobre un cel d’un blau intens i veure com es va aclarint i, a poc a poc, la llum va inundant l’espai mostrant-nos un paisatge nou, un dia nou amb les il·lusions posades en el nou repte que estem a punt d’afrontar.

En aquesta ocasió el repte és la Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç de Savall.

No hi havia tornat des de l’any 2003 quan un desastrós incendi forestal va assolar la comarca i va reduir tot el fantàstic entorn a una pila de cendra. A mesura que ens acostem al poble veig que, després de 9 anys, el color verd s’ha tornat a fer l’amo de les muntanyes del voltant, quedant, però, les cicatrius en forma de clapes de matollar on hi hauria d’haver bosc. Avui no hi vinc a treballar sinó a gaudir d’una de les curses més antigues del calendari de curses de muntanya de Catalunya. Fa anys que hi volia venir però per diversos motius no n’havia tingut l’oportunitat.

Vinc carregat d’il·lusió de fer una bona cursa. Després de la patacada de l’Olla de Núria i d’un estiu molt dur per entrenar, degut a la calor i elevada humitat, havia anat recuperant la forma perduda i en aquests moments, gràcies també a una dieta que m’ha permès perdre 6 kg d’excés de pes, creia que em trobava a un bon nivell, almenys així ho indicaven els darrers entrenaments. L’objectiu, millorar les 2h39’ de la Cursa de Banyoles. Dic a la dóna que arribaré sobre les 11 del matí, o sigui en 2h30’, encara que no ho tinc molt clar.

Després de recollir el dorsal, canviar-me, buidar pes i buscar al Jorge (que no apareix per enlloc) i al Gerard (que si que trobo) arribo al calaix de sortida quan només manquen 2 minuts i, per tant, surto al furgó de cua amb tota la gent al davant.

Anant cap a la sortida

Amb el Gerard abans de sortir.

Entrant al calaix de sortida

Es dona el tret de sortida i comencem a córrer pels carrers de Sant Llorenç en lleuger descens i enmig d’un embús considerable que em fa anar gairebé caminant. A poc a poc anem sortint del poble i la densitat de corredors es va aclarint fins arribar a un camí ample on comença la pujada. Aquí començo a guanyar posicions ja que els corredors que m’envolten van força lents i les meves cames responen a la perfecció de moment. Ara iniciem el descens i perdo algunes posicions però el ritme és prou bo fins, que al final de la baixada, em trobo un tap enmig del corriol coincidint amb l’arribada al riu. Alguns corredors van amb moooolta prudència per unes pedres humides i tot es torna exasperantment lent. Tot el recorregut per la llera del riu transcorre molt a poc a poc i puc comprovar les excel·lències de les meves trabuco ja que, a diferència del que corria per davant meu que relliscava a cada moment, jo no he tingut cap ensurt i n’he sortit indemne. Ara tornem a pujar per un camí enmig de boscos i, contràriament al que pensava, puc pujar sense haver de caminar i avançant molts corredors. Torna el pla encara entre boscos i continuo guanyant posicions, em sento molt bé i continuo així quan torna la pujada.

Acabem de fer la pujada més llarga de tota la cursa i em sento exultant. Iniciem la baixada i, com en la baixada anterior, torno a perdre posicions ja que prefereixo baixar amb prudència per respectar les meves articulacions (no sóc el Kilian). Torna la pujada i recupero les posicions perdudes i alguna més i després torna la baixada per una pista que ens va portant cap el fons d’una vall envoltada de parets i, com que m’he estudiat el perfil sé que ara ve la pujada més difícil del recorregut cosa que es manifesta després d’un gir en el camí que ens permet veure una filera de colors pujant paret amunt fent ziga-zagues.

Arribo al peu de la pujada i, abans de començar, puc veure els esquelets del que anys abans eren arbres i ara només són un record, una resta de l’incendi del 2003. La pujada és dura i hi ha molts punts en que ens hem d’ajudar amb les mans per superar alguns trams de roca però al final també arribem a dalt. Fa un vent glaçat i em començo a penedir d’haver-me deixat el tallavents a la sortida. La vista és magnífica, podem contemplar una gran panoràmica sobre la Serra de l’Obac emmarcada al fons pels Pirineus amb els seus cims nevats. Com que el fred és intens no perdo el temps i continuo corrent pel camí carener. Aquest transcorre entre pujades i baixades enmig d’un matollar d’estepa blanca, una planta que sobreviu als incendis i els necessita per a la seva reproducció, mostra inequívoca del pas del foc per aquest paratge. Després de coronar un turonet amb les runes d’un antic castell, baixem per un corriol costerut amb força inclinació fins arribar a una masia on agafem una ampla pista que ens porta per un terreny ondulat amb pujades i baixades de poca inclinació però que van acabant amb les ja minvades forces que queden. Per acabar de rematar la jugada, quan ja sembla que arribem al final i tot és més fàcil, abandonem la pista per agafar un altre corriol que puja un turonet que a aquestes alçades sembla un 3.000.

D’aquí fins el final només queda una fàcil i ràpida baixada, uns metres de carretera, travessar el riu per un pont i pujar per un carrer fins l’arribada. El temps no me l’acabo de creure, fins i tot he millorat en gairebé 8 minuts les meves millors expectatives i el que és més important, tinc la sensació de que encara ho podria haver fet millor, no tinc la sensació d’haver arribat esgotat. Uns segons després arriba el meu amic Gerard que, després d’acabar la Cavalls de Vent 2012, es troba també en bona forma.

Recullo la bossa, l’entrepà i la birra i me’n vaig a buscar a la família, que encara no m’esperaven ja que he arribat molt abans del que em pensava i no estaven a punt .

A l'arribada

Cap a casa

Sant Llorenç de Savall

En resum, cursa molt atractiva pel territori que recorre, ràpida malgrat els gairebé 800 mts de desnivell i apta per a tots els públics ja que no hi ha gaires zones tècniques. He trobat els controls una mica rústics ja que tot era manual i el xip era gairebé inútil. Molt recomanable.

Resultat:

Temps: 2h22’23”. Classificació 251é de la General i 10é de la categoria.

Enllaç al recorregut amb garmin connect:

http://connect.garmin.com/activity/238099481

Olla de Núria 2012

Obro la finestra i el cel és blau, són les 7 del matí i em trobo a l’hotel de Núria per córrer una nova edició de L’Olla. La cursa surt del davant mateix de la meva finestra i per això no m’ha calgut matinar.

L’any passat em vaig allotjar a un hotel a Ribes de Fresser i la matinada va ser considerable per poder agafar el cremallera posat a disposició dels corredors.

Ahir tot era diferent, vaig arribar a Núria amb la meva dóna i la meva filla en tren per una avaria del cotxe, arribava amb un estat de forma més que dubtós degut a la manca d’entrenament, feia un vent fred i les boires anaven cobrint el monestir contínuament, tot feia presagiar una cursa difícil.

 Ara, pel matí, l’aire és fresc i net i, malgrat el meu escàs estat de forma, tot m’anima a córrer.

 Saludo als coneguts que també han vingut a córrer, el Xavier Salvador a qui trobo en moltes curses, al Gerard Cuenca amb qui vaig fer un tram de la Carros l’any passat i vàrem plegar junts i els meus companys bombers el Manel, el Jordi i el Marc tots ells uns craks que varen acabar entre 3h20’ i 3h 30’.

Passant el control de material.

Es dóna el tret de sortida i comencem la volta al monestir com és tradició i començo a veure que hi ha alguna cosa que no rutlla, em marejo una mica i veig com m’avancen molts corredors.

En la primera pujadeta, fins arribar al començament de la pujada de debò, ja he de caminar quan l’any passat no ho vaig haver de fer fins uns 100 m pujada amunt. Mentre ens enfilem cap el Puigmal no em sento en condicions, vaig envoltat de corredors que en una altra ocasió hauria de portar molt al darrere meu i el fotut del cas és que no els puc deixar perquè les cames no em responen ni els pulmons tampoc.

Arribo al pluviòmetre en 56 minuts, o sigui, 4 minuts més que l’any passat i 6 més del màxim temps aconsellat per aquest punt. Mentre fai la pujada final al Puigmal les cames em cremen i els pulmons no poden agafar més aire, el cor em batega amb violència i començo a tenir obscurs pensaments.

 Què fai aquí corrent en aquesta cursa tan dura?

 No seré ja massa gran per aquest tipus de curses?

 Potser millor dedicar-me a curses més curtes i més fàcils.

 Perquè sacrificar-me tan amb entrenaments durs lluitant contra les pujades i la calor xafogosa de les muntanyes properes a casa meva en lloc de dedicar-me a fer rodatges més tranquils pel Passeig Marítim?

Penso en donar mitja volta i tornar al monestir donant per acabat el meu camí en les curses de muntanya però, entre plego i no plego, arribo al Puigmal en 1h 30’, o sigui, 10 minuts més que l’any passat i just en el temps màxim recomanat per l’organització. 

Ara comença la baixada i a poc a poc vaig recuperant l’alè i l’aire glaçat a la cara em fa recuperar l’optimisme i les ganes de córrer. Les pujades al Puigmal petit del Segre i al Pic del Segre són més fàcils i em fan pensar per un moment que tot rutlla bé. M’he de posar el Gorotex ja que el fred és intens.

 Arribo al Coll de Finestrelles, on hi ha un punt de tall horari, amb 10 minuts de marge, temps completament insuficient per arribar bé al Noufonts on hi ha el segon punt de tall, molt més exigent que el de Finestrelles. Amb poques esperances reinicio la cursa pujant al Pic de Finetrelles, la pujada se’m torna a posar més dura del que voldria però vaig avançant tan ràpid com puc a veure si aconsegueixo el miracle. Baixant el Coll d’Eina ensopego i vaig per terra sense conseqüències greus, només unes rascades de poca importància.

 Ara tinc al davant el Pic de Noufonts i al darrere hi ha el punt de tall, miro el rellotge i manquen només 10 minuts perquè el tanquin, o sigui, que no hi sóc a temps i començo a córrer sense presses gaudint del paisatge espectacular. Quan arribo el Coll de Noufonts em comuniquen que ja tenien el control tancat i que he de baixar per la pista fins a Núria i anar a fitxar a l’arribada cosa que faig sense problemes, la baixada és llarga i el dia calorós, anímicament estic tocat i això fa que es faci més llarga encara.

Quan arribo passo corrent per la línia d’arribada i fitxo. Ara a refrescar-se que fa calor i estic esgotat. La meva dóna em ve a felicitar, evidentment no sap que no ho he aconseguit.

Amb una decepció mal dissimulada tornem cap a casa, no crec que l’any que bé hi torni.

A l’endemà amb més calma em torno a fer les preguntes que em feia mentre pujava al Puigmal i la resposta és clara i contundent “Sí que penso continuar fent curses de muntanya”, han passat 24 hores i encara tinc els ulls saturats de verd, encara sento el vent fred fuetejant-me la cara i l’aire net dins dels pulmons. Com puc renunciar a això si és el que m’agrada fer?

 No em sento massa gran, sé que no guanyaré mai cap cursa ni falta que em fa, només vull sentir-me viu, sentir com el cor s’accelera i després recupera la normalitat, sentir la suor lliscant i la respiració agitant-se, sentir l’aire que m’envolta, les seves olors i el batec de la natura al meu voltant. Només amb això i la gent que estimo en tinc prou. Com podria deixar-ho? De cap manera mentre el físic ho permeti.

La meva filla de 11 anys diu que l’any proper vol córrer l’Olleta, o sigui, que tornarem a Núria un altre cop a fer cadascú la seva cursa i tan se val la posició i el temps final, el més important és viure-la.