Obro la finestra i el
cel és blau, són les 7 del matí i em trobo
a l’hotel de Núria per córrer una nova edició de L’Olla. La cursa surt del
davant mateix de la meva finestra i per això no m’ha calgut matinar.
L’any passat em vaig allotjar a un hotel a
Ribes de Fresser i la matinada va ser considerable per poder agafar el
cremallera posat a disposició dels corredors.
Ahir tot era
diferent, vaig arribar a Núria amb la meva dóna i la meva filla en tren per una
avaria del cotxe, arribava amb un estat de forma més que dubtós degut a la
manca d’entrenament, feia un vent fred i les boires anaven cobrint el monestir
contínuament, tot feia presagiar una cursa difícil.
Ara, pel matí, l’aire és
fresc i net i, malgrat el meu escàs estat de forma, tot m’anima a córrer.
Saludo als coneguts que també han vingut a córrer, el Xavier Salvador a qui
trobo en moltes curses, al Gerard Cuenca amb qui vaig fer un tram de la Carros
l’any passat i vàrem plegar junts i els meus companys bombers el Manel, el
Jordi i el Marc tots ells uns craks que varen acabar entre 3h20’ i 3h 30’.
Passant el control de material. |
Es dóna el tret de
sortida i comencem la volta al monestir com és tradició i començo a veure que
hi ha alguna cosa que no rutlla, em marejo una mica i veig com m’avancen molts
corredors.
Arribo al
pluviòmetre en 56 minuts, o sigui, 4 minuts més que l’any passat i 6 més del
màxim temps aconsellat per aquest punt. Mentre fai la pujada final al Puigmal
les cames em cremen i els pulmons no poden agafar més aire, el cor em batega
amb violència i començo a tenir obscurs pensaments.
Què fai aquí corrent en
aquesta cursa tan dura?
No seré ja massa gran per aquest tipus de curses?
Potser millor dedicar-me a curses més curtes i més fàcils.
Perquè sacrificar-me
tan amb entrenaments durs lluitant contra les pujades i la calor xafogosa de
les muntanyes properes a casa meva en lloc de dedicar-me a fer rodatges més
tranquils pel Passeig Marítim?
Penso en donar
mitja volta i tornar al monestir donant per acabat el meu camí en les curses de
muntanya però, entre plego i no plego, arribo al Puigmal en 1h 30’, o sigui, 10
minuts més que l’any passat i just en el temps màxim recomanat per
l’organització.
Ara comença la baixada i a poc a poc vaig recuperant l’alè i
l’aire glaçat a la cara em fa recuperar l’optimisme i les ganes de córrer. Les
pujades al Puigmal petit del Segre i al Pic del Segre són més fàcils i em fan
pensar per un moment que tot rutlla bé. M’he de posar el Gorotex ja que el fred
és intens.
Arribo al Coll de Finestrelles, on hi ha un punt de tall horari, amb
10 minuts de marge, temps completament insuficient per arribar bé al Noufonts
on hi ha el segon punt de tall, molt més exigent que el de Finestrelles. Amb
poques esperances reinicio la cursa pujant al Pic de Finetrelles, la pujada
se’m torna a posar més dura del que voldria però vaig avançant tan ràpid com
puc a veure si aconsegueixo el miracle. Baixant el Coll d’Eina ensopego i vaig
per terra sense conseqüències greus, només unes rascades de poca importància.
Ara tinc al davant el Pic de Noufonts i al
darrere hi ha el punt de tall, miro el rellotge i manquen només 10 minuts
perquè el tanquin, o sigui, que no hi sóc a temps i començo a córrer sense
presses gaudint del paisatge espectacular. Quan arribo el Coll de Noufonts em
comuniquen que ja tenien el control tancat i que he de baixar per la pista fins
a Núria i anar a fitxar a l’arribada cosa que faig sense problemes, la baixada
és llarga i el dia calorós, anímicament estic tocat i això fa que es faci més
llarga encara.
Quan arribo passo
corrent per la línia d’arribada i fitxo. Ara a refrescar-se que fa calor i
estic esgotat. La meva dóna em ve a felicitar, evidentment no sap que no ho he
aconseguit.
Amb una decepció
mal dissimulada tornem cap a casa, no crec que l’any que bé hi torni.
A l’endemà amb més
calma em torno a fer les preguntes que em feia mentre pujava al Puigmal i la resposta
és clara i contundent “Sí que penso continuar fent curses de muntanya”, han
passat 24 hores i encara tinc els ulls saturats de verd, encara sento el vent
fred fuetejant-me la cara i l’aire net dins dels pulmons. Com puc renunciar a
això si és el que m’agrada fer?
No em sento massa gran, sé que no guanyaré mai
cap cursa ni falta que em fa, només vull sentir-me viu, sentir com el cor
s’accelera i després recupera la normalitat, sentir la suor lliscant i la
respiració agitant-se, sentir l’aire que m’envolta, les seves olors i el batec
de la natura al meu voltant. Només amb això i la gent que estimo en tinc prou. Com
podria deixar-ho? De cap manera mentre el físic ho permeti.
La meva filla de 11
anys diu que l’any proper vol córrer l’Olleta, o sigui, que tornarem a Núria un
altre cop a fer cadascú la seva cursa i tan se val la posició i el temps final,
el més important és viure-la.
Sempre al teu costat ...
ResponEliminaHo sé, sort en tinc, no vull altra cosa.
EliminaBona crònica i bona reflexió final Xavi !!
ResponEliminaLlàstima del tall, però l'any vinent ho faràs bé.. vull dir, ho fareu bé, tu i la teva filla!!
Gràcies Dennis,de vegades fa falta una sotregada per poder valorar el que fas el que vols i el que tens.
EliminaL'any que ve serà una altra cursa diferent i caldrà gaudir-la.Que corri la meva filla serà un alicient nou, amés caldrà entrenar-la una mica.
Xavi !!!!!! Son normales todos esos pensamientos en carrera a mi me pasa siempre, pero el gustazo de después quien te lo quita??? No ganaremos ninguna cursa, pero nuestra victoria es disfrutar del día!!!!! Venga ánimo y a por la próxima!!!
ResponEliminaXAVI, jo aquest dissabte vaig fer Queralbs-Núria-Queralbs amb gent infinitament més forts que jo, i un cop acceptada la diferència de nivells, els vaig dir que tiréssin sense mi, i vam acabar tots gaudint cadascú al seu ritme. No necessitem demostrar res, ho fem per gaudir, per salut, per desintoxicació, etc. Parlo per mi, que sóc molt dolent corrent, però crec que cadascú amb el seu nivell, ha de saber perdre a vegades, forma part de la vida.
ResponEliminaDit això, et felicito per haver-hi estat, i per sobre de tot, perquè l'any vinent hi tornaràs.