divendres, 22 de maig del 2015

10 Km Ciutat de Vilanova

El passat 17 de Maig es va celebrar a Vilanova la segona edició dels 5 i 10 km Ciutat de Vilanova. En principi no és un tipus de cursa del meu gust però un seguit de caps de setmana farcits de guàrdies em van fer prendre la decisió de participar-hi per no perdre el ritme i mantenir una mica de motivació.
Els quinze dies previs a la cursa els dedico a fer rodatges ràpids amb alguns canvis de ritme i alguna sèrie ,pràcticament de forma exclusiva pel Passeig Marítim, per recuperar la velocitat perduda en els entrenaments per la Vall del Congost. El meu objectiu, una mica ambiciós, és el d’acostar-me i, si pot ser superar, els 43’18” que tinc com a millor marca des de l’any 2012.
Els ritmes que aconsegueixo portar durant els darrers dies no em fan ser massa optimista però tot és possible, s’ha de provar.
El dia en qüestió surto de guàrdia i me’n vaig a casa ja esmorzat. A les 9 vaig, amb el cotxe i la meva dona, a aparcar a la platja del far que està a 500 m de la sortida. El dia és assolellat i calorós. La cursa de 5 km ja ha acabat i es veu la cara de satisfacció d’aquells que ja han acabat i la de preocupació dels que encara hem de començar.
A les 10 en punt som tots a la sortida i jo em situo en les primeres files per poder portar un bon ritme al començament i no veure'm tancat per corredors més lents.
Quan sona el tret surto ràpid amb el grup capdavanter perdent posicions lentament. 


Quan no porto més d’un kilòmetre començo a sentir la gola seca i les cames pesades i, a poc a poc, el meu ritme va cedint. Quan arribo al km 1 em dono compte que vaig excessivament ràpid i afluixo una mica el ritme però no massa. 





Al km 2 em sento molt incòmode amb la temperatura, massa alta pel meu gust, i la boca resseca i decideixo intentar mantenir el ritme que porto tot i ser una mica més ràpid del previst. Pel km 3 encara hi passo amb un ritme prou decent però a partir d’aquí em costa mantenir-me, la temperatura m’afecta molt i la gola seca no em deixa respirar amb comoditat. Passo pel km 4 i penso a retirar-me quan passi per la sortida abans de començar la segona volta. El globus dels 45 minuts ja m’ha avançat fa estona i no l’he pogut seguir en cap moment, també m’ha avançat el Ricard Montané, un il·lustre veterà de l’atletisme vilanoví al que creia que potser podria seguir i no ha estat possible, encara corre massa per a mi.

Quan creuo la línia de sortida bec una mica d’aigua, em refresco i decideixo continuar la cursa a un ritme còmode, el meu amor propi no em permet abandonar en una cursa de 10 km totalment plana per molta calor que faci, ara continuo en cursa amb l’únic objectiu de gaudir el màxim possible d’un rodatge pel passeig en un dia magnífic de primavera.

Al final creuo la línia d’arribada amb un temps de 47’13”, molt més enllà del que hagués desitjat però bé no sempre s’assoleixen els objectius fixats. En la classificació he quedat el 137 de la general i 4art de la meva categoria el que no està gens malament.

Ara toca deixar els rodatges plans i ràpids i tornar a la muntanya a preparar una nova campanya amb objectius ambiciosos encara a mig determinar.


divendres, 1 de maig del 2015

Cursa Vall del Congost 2015

L’any 2012 m’hi vaig inscriure per primera vegada però un hivern amb poca càrrega d’entrenaments per motius diversos van fer que m’hi presentés en un baix estat de forma i a darrera hora canviés la inscripció per la mitja que ja va ser dura per sí mateixa.
L’any 2014, en un bon estat de forma, em vaig presentar en la sortida i tot anava perfectament fins que, en el km 12 aproximadament, una inoportuna torta de peu va provocar que em trenqués el 5é metatarsià del peu esquerre i hagués d’abandonar. Ja a l’arribada, filmant amb el mòbil l’arribada dels primers classificats i amb una estranya barreja de frustració i depressió, vaig decidir que a l’any següent hi havia de tornar així que, quan van obrir les inscripcions, no ho vaig dubtar i vaig reiniciar el repte d’acabar en el temps marcat una de les maratons de muntanya més dures amb els seus 43km i 3.200m+.
El repte està en acabar-la en menys de 8h 30’, o sigui que la mitjana que hauré de portar serà, com a molt lenta, a 5 km/h o 12’/km, ritme que en principi sembla assequible .
El dia de la cursa he de matinar força, recullo al Jaume Soler, company de La Talaia i de bombers, i anem cap a Aiguafreda. Arribem amb força temps i podem aparcar bé el cotxe, anem a recollir el dorsal i la bossa i anem cap el cotxe a canviar-nos i esperar l’hora de la sortida.
Per fi ha arribat el moment, després de fer cua per entrar a la zona de sortida degut al lent sistema de control d’entrada, ja estem a punt. 
Amb el Jaume Soler abans de la sortida
Amb un lleuger retard, a les 7h 5’ comença la cursa. Els primers 2 kilòmetres transcorren per una carretera en lleuger ascens que ens permet anar prou ràpid i anar guanyant minuts. Quan deixem la carretera per agafar un corriol ascendent em trobo enmig d’un embús considerable i anem pujant molt a poc a poc fet que aprofito per treure’m el tallavents que ja em comença a fer nosa  ja que la temperatura és prou alta i hi ha força humitat ambiental. Quan acabem de pujar, el corriol es torna ondulat i tornem a poder agafar ritme malgrat el fang que comencem a trobar, aquest fang es comença a tornar perillós quan el corriol baixa fins l’avituallament del km 5.
Una mica d’isotònica i continuo sense parar-me gaire. Ara, a diferència dels anys anteriors, no continuem per la pista per passar el riu sinó que hi baixem directament i el travessem pel mig amb aigua fins el turmell. 
Creuant el primer curs d'aigua
Penso que és una mica aviat per córrer amb els peus molls però no hi ha res més a fer. Després de creuar el riu pugem per una rampa fangosa fins una pista que fem de baixada fins agafar el corriol que ens ha de portar fins el següent avituallament. Ara iniciem una llarga i dura pujada, molt constant i que sembla no acabar-se mai. Al llarg de la pujada recordo el que em va arribar a costar els dos anys anteriors i vaig reservant forces pel que m’espera.
Pas a pas i fatigosament arribo a dalt i em dirigeixo cap a l’avituallament a menjar i repostar forces i líquids i començo a baixar per la barreja de corriols i pistes més amples que ens portaran fins el km 15. La baixada és llarga i vaig en compte ja que en aquest descens em vaig lesionar l’any anterior. Aquest any vaig més tranquil ja que he substituït les febles trabuco per les ultraraptor de La Esportiva que ja em van demostrar la seva qualitat a la Carros de Foc. En efecte, al llarg de tot el recorregut la seva estabilitat m’ha donat confiança i he pogut baixar ràpid per terrenys tècnics sense por de lesionar-me una altra vegada, només he de prendre les lògiques precaucions.
Arribo sense problemes al km 15, on em vaig retirar l’any passat, menjo una mica i continuo pel corriol que remunta un rierol que hem de creuar mullant-nos els peus en tres ocasions. 

La vegetació és espectacular en aquest tram força humit. Els troncs dels arbres estan completament coberts de molses i líquens que li donen un aspecte fantasmagòric. En un moment donat el corriol comença  a guanyar nivell i el recorregut s’endureix força ja que la pujada és dura. Pujo a poc a poc parant-me de tant en tant, les cames comencen a fer figa i encara no he arribat al punt en que se separen la marató i la mitja en el km 19. Quan hi arribo, després d’una baixada tècnica en la que em trobo el meu company Gerard Cuenca, amb qui vaig compartir un dels meus fracassos a la Carros de Foc, i després de comentar-li que estic tan cansat que tinc ganes de plegar, em paro a menjar i parlar amb altres corredors. Em marejo una mica i menjo cacauets i ametlles salades per pujar la tensió. Mentre tant passa un corredor com una fletxa per darrere meu i resulta que és el primer de la mitja que ja està a punt d’acabar la cursa seguit a pocs segons del segon classificat.
Un cop recuperat continuo per un corriol pedregós que s’eleva ràpidament fent-se dur per moments. És molt vertical i costa avançar i, a més a més, amb les cames que tinc en aquest moment ho passo força malament. La pujada se’m fa llarga fins que arribem a un punt en que comencem a baixar. Segons el perfil ara tenim una baixada fins l’inici del Purgatori que, segons molts corredors, és la part més dura de la cursa, però en realitat no hi ha tal baixada sinó un continu de terreny ascendent i descendent per mig d’un alzinar ombrívol i agradable que no dóna treva fins arribar a l’inici de la pujada que ens ha de portar fins al Pla de la Calma.
La pujada del Purgatori és tan dura com m’havien dit i se’m fa realment difícil, les forces ja estan molt justes i encara falten molts kilòmetres per acabar. Realment esgotat arribo al Pla de la Calma i no puc córrer per un terreny més o menys pla, he de caminar i anar recuperant-me de la sensació de rigidesa i encarcarament que sento a les cames. Passats uns minuts arribo trotant a l’avituallament i després comença una curta i vertical pujada fins el Castell del Tagamanent, el punt més alt de la cursa. Ara comença una llarguíssima baixada per corriols tècnics i pistes més amples fins el riu, punt més baix de tota la cursa. Tot plegat són molts metres de desnivell negatiu que s’assoleixen en molt pocs kilòmetres i representen una dura prova per a uns genolls que també comencen a estar al límit.
Arribem a la carretera i, després de seguir-la uns metres baixem fins al riu i el creuem amb aigua fins més amunt dels genolls seguint una corda de seguretat perquè no se’ns emporti el corrent que baixa prou fort. A l’altra banda del riu hem de pujar una curta i difícil rampa de fang fins arribar a una pista que, pujant lleugerament, ens ha de dur fins a dalt dels cingles, a la zona de la Trona, una gran roca molts metres més amunt d’on ara som. Tot i que la pujada és lleugera no em queden forces per córrer i em limito a caminar ràpid. Un parell de kilòmetres abans hi havia un punt de tall al que havia arribat amb mitja hora d’avantatge per evitar la meva eliminació de la cursa i per això tinc confiança en assolir el repte. El camí que ara segueixo es va endinsant per una vall força atractiva envoltada de boscos i  cingles, vaig parlant amb un corredor de la zona que em comenta que amb el ritme que portem podríem plantejar-nos baixar de les 8 hores i jo vaig pensant que només m’interessa baixar de les 8 hores i mitja. 
Al fons de la vall que anem seguint i trobem un altre avituallament i tot seguit el camí s’enfila per una de les vessants en direcció a la trona a la que arribo uns minuts més tard, molt cansat i amb unes ganes d’acabar terribles. Ja queda poc, el paisatge és fantàstic però no puc badar perquè vaig bastant al límit. Tot seguit tornem a baixar i sé que quan arribi a baix només em quedarà la darrera pujada que no sembla gaire dura si ens deixem guiar pel perfil de la cursa.
Tot baixant arribem a una masia on trobem un altre avituallament i continuem pujant per una pista amb certa comoditat fins que en un punt determinat la pujada es torna a endurir enfilant-se per un corriol que, fent ziga-zagues, es torna a enfilar fins a dalt dels cingles. M’avança un corredor que va maleint el dissenyador del recorregut, jo vaig arrossegant-me com un llimac corriol amunt i penso que aquesta darrera pujada és la que m’està costant més de totes, mentalment no me l’esperava.
Quan arribo a dalt se m’ofereix una vista excepcional de les cingleres amb la vall al fons que fa que la pujada hagi valgut la pena, realment aquesta cursa visita tots els punts realment interessants dels voltants i ho fa sense concessions als constants desnivells que hem de superar.
Ara estem en un corriol pla apte per córrer còmodament però no puc fer-ho perquè tinc les cames totalment adolorides. Arribem al darrer avituallament i em diuen que només falten 4 km cosa que és com música per a les meves orelles. Quan surto de l’avituallament comença a ploure i m’he d’aturar aposar-me el tallavents per no acabar completament xop. A la fi arribo al punt que s’ha d’agafar el corriol per a l’última baixada a Aiguafreda i el voluntari que hi ha al lloc em diu que manquen 4 km i penso que algú m’enganya, en fi, ara és igual. La baixada és tècnica i, me la prenc amb molta prudència ja que l’aigua, que ara cau en abundància, la fa molt relliscosa i, ja que he arribat fins aquí amb un cert marge de temps, no voldria haver de plegar per una caiguda inoportuna. Baixo lentament i perdo molt de temps. En un moment donat començo a tenir dubtes de si arribaré a l’hora i accelero tan com les meves cames em permeten. Un cop acabat el corriol tècnic, que baixava com un riu ple d’aigua, puc començar a córrer al meu ritme, sembla que el cansament a desaparegut i agafo un ritme sorprenentment ràpid per la alçada de la cursa en la que me trobo i el “tute” que porto a sobre.
En mig de la pluja i els ànims dels pocs espectadors que hi ha pels carrers, entro al poble i enfilo la recta d’arribada realment emocionat. Allà està el Jaume fent un parell de fotos amb el mòbil a sota de la pluja. 
Arribada enmig de la pluja
Creuo la línia d’arribada i una nena em posa la medalla de finisher, estic realment feliç i esgotat del tot. El Jaume i jo ens mirem amb una mirada de complicitat pensant que ens n’hem sortit d’una cursa d’una duresa aclaparadora. Ara a menjar botifarra i a prendre’m un parell de Voll Dam per acabar d’hidratar-me com està manat.
Al final he quedat en la posició 408, 33é de la meva categoria amb un temps de 8h 21’21”.

Tornem a casa amb una gran experiència al darrere i el meu darrer repte pendent aconseguit. Ara em puc dedicar a buscar curses noves i noves experiències, nous reptes que em mantinguin la il·lusió per córrer plenament activa. 

dijous, 30 d’abril del 2015

Cursa dels Colls 2015

El dia 1 de Març vaig tornar a participar en la Cursa dels Colls que, juntament amb un canicrós, s’està refermant en el calendari atlètic vilanoví.
Cursa que transcorre per corriols i pistes a la vora del mar, malgrat que no sempre estigui a la vista, enmig d’un ambient netament mediterrani. Pins i vegetació arbustiva adaptats a la salabror ambiental ens envoltaran des del començament fins al final i fantàstics paisatges costaners se’ns obriran davant la nostra mirada quan menys ens ho esperem. Els seus desnivells no gaire exigents ens deixaran portar un bon ritme malgrat d’haver de controlar les pedres garrafenques que ens trobarem en abundància per tot el recorregut amenaçant-nos constantment amb un bon aterratge descontrolat.
Amb la meva dona arribo a la sortida amb molta antelació per anar a fer unes fotos a la sortida del canicrós que arrenca mitja hora abans. Després de retratar a tots els participants unes fotos amb els companys de "Xterra" i de "La Talaia" i cap a la sortida.
Representació de La Talaia

Amb Xterra
Cap a la sortida
Surto pel mig del grup amb un ritme prou ràpid per esbufegar ja a la primera pujada. Vaig una estona amb el Dani de "Correm per la terra" fins que ja no el puc seguir i continuo al meu ritme.
Empaitat pel Daniel Arroyo


Després d’un primer tram una mica urbà entrem en la zona de corriols dels Colls i la fila es comença a estirar. El terreny és ondulat i pujades i baixades sense massa desnivell es succeeixen constantment fent el recorregut força entretingut. 

El ritme que porto em sembla prou bo fins que arribo a la pujada al Miralpeix, la màxima dificultat de tota la cursa, on he d’alentir la marxa fins que, en un punt a mitja pujada, he de caminar. Un cop a dalt la vista sobre la Mediterrània és esplèndida però no ens hi podem recrear gaire perquè de seguida comencem a baixar en direcció al mar per un corriol pedregós que ens obliga a mirar a terra per no prendre mal.
Cal controlar les pedres del terra
Ara anem en direcció al mar i seguint per corriols i algun tram de pista ens anem acostant a l’arribada. 
Els trams de pista són més avorrits
Alguns punts ens ofereixen unes fantàstiques vistes sobre la costa i això i la proximitat de l’arribada  fan que el cansament que es comença a fer palès sigui més fàcil de portar. 

Un darrer esforç i creuo la línia d’arribada amb un temps d’ 1h 6’ 33” quedant 84é de la general i 27é de la categoria de veterans ja que no hi havia categoria master.




Un cop acabada la cursa només queda la botifarra amb birra i una mica de vida social amb gent de Xterra, Correm per la terra i Talaia. A esperar l’any que ve per tornar-hi.
La botifarra sempre és d'agrair

Amb els companys de Correm per la terra
Com sempre agrair la tasca de fotògrafa de la meva dona Fina Lòpez sense la qual les cròniques quedarien molt més pobres.

diumenge, 26 d’abril del 2015

Botifarunner 2015

Ja fa uns anys que vull córrer la Botifarunner una de les curses que va agafant més anomenada de les nostres terres. Fa dos anys vaig ser a punt d’aconseguir-ho però una inoportuna nevada dos dies abans va deixar els camins gairebé impracticables i, enmig de certa controvèrsia, l’organització va decidir posposar-la. El nou dia assignat tenia guàrdia i no vaig poder-la córrer.
Ara, dos anys després, per fi aconsegueixo tenir lliure el diumenge de la cursa i m’hi apunto sense dubtar-ho gens ni mica. La sort de vegades es capriciosa i dos dies abans de la cursa torna a nevar per la zona i torno a veure perillar la meva participació, a més a més, un inoportú constipat em té uns dies sense poder entrenar gaire i tot plegat em fa pujar la mosca al nas. Dissabte tinc guàrdia als bombers i, malgrat que la nevada sembla ser que va ser fluixa i només va deixar una fina capa de neu, passo una guàrdia molt dolenta amb el coll completament adolorit i una mica de febre em fa estar incòmode i dubto molt si anar-hi o no.
Pel matí quan m’aixeco tinc el coll com un fregall però la febre ha desaparegut i el dia és clar i fred. M’aixeco optimista i decidit a participar-hi o sigui que vaig cap a casa em canvio de roba i cap a La Llacuna sense pensar-hi massa.
Hi arribo amb prou temps i he pogut comprovar que la mica de neu que hi ha no ha d’impedir res. El dia però és molt fred i em costa respirar amb normalitat. Després de recollir el dorsal i saludar als coneguts vaig cap a la sortida amb la intenció de gaudir en la mesura que pugui del recorregut i poc més ja que el meu estat físic no està per alegries.
Es dóna el tret de sortida i començo a rodar amb calma amb els del furgó de cua. A poc a poc anem deixant el poble i comencem a córrer per una pista que va pujant sense massa pressa i començo a guanyar algunes posicions lentament.
La pista es comença a enfilar en direcció al Puig Castellar i me n’adono que  la cursa se’m farà llarga, amb prou feines puc respirar, tinc el coll ressec i adolorit i el ritme que puc portar en aquestes condicions no és per tirar coets. La pista es va enfilant a poc a poc i arribem a dalt en uns minuts que semblen inacabables. 

El paisatge és molt agradable i sense parar-me gaire a l’avituallament començo el descens per un corriol humit i relliscós que em fa extremar les precaucions. Abans d’arribar a baix he de fer una parada tècnica, moment en el qual m’avança el Carles Massana a qui agafo poc després i amb qui faré la resta de la cursa.
El recorregut és un continu pujar i baixar fent un seguit de bucles que ens acosten i allunyen del poble en mig d’una natura exuberant per corriols i pistes travessant boscos i prats mediterranis.
A poc a poc la cursa se’m comença a fer més llarga del que voldria, cada cop em costa més fer passar l’aire pel coll ressec i cada respiració és un infern, amb el Carles anem fent càlculs del temps que podrem invertir per acabar la cursa i creiem que baixar de 3 hores és una expectativa raonable.
Al final d’una baixada comencem a sentir música i veiem enmig dels arbres que el poble s’acosta més que mai i sembla que la cursa estigui arribant a la seva fi. Encara ens queda una darrera pujada però em sembla que és poca cosa. Arribem, així, a la zona esportiva i fem un gir sobtat allunyant-nos del poble una altra vegada. 

Algú ens diu que només ens queda una pujada fins el castell i que ja ho tenim fet i jo m’ho crec. La pujada, però, és la més dura de tot el recorregut, o almenys així m’ho sembla, i no s’acaba mai, les cames no em responen i el Carles es queixa de rampes als bessons. 

Arribem a dalt i parem a l’avituallament, jo a beure i ell a estirar.
Ara comencem la baixada final que fem com podem. Abans d’entrar al poble el Carles es queda clavat per les rampes i després d’estirar una mica entrem junts al poble i creuem la línia d’arribada amb la satisfacció d’haver acabat en menys de 3 hores però sobretot d’haver sobreviscut a la mateixa.
Al final he arribat en 2h 56’23” quedant en la 250a posició 46é de la meva categoria, classificació i temps gens brillants però suficient degut a les circumstàncies.

Recorregut molt atractiu i salvatge que es mereix una altra participació amb unes millors condicions físiques.

dimecres, 22 d’abril del 2015

Cros Sant Pau 2015

El dia 8 de Gener del 2015 he tornat a participar al Cros de Sant Pau a Sant Pere de Ribes. Poc més puc dir sobre aquesta clàssica de la comarca que no hagi dit ja. Cursa casolana, econòmica i ben organitzada, on gairebé tots ens coneixem d’altres curses i d’anar-nos trobant corrent pels camins de les muntanyes que ens envolten.
El recorregut és assequible a tothom malgrat tenir trams amb un cert desnivell i amb unes vistes magnífiques sobre el mar.
Aquest any hi vinc sense ambicions d’aconseguir cap temps en especial, només vull fer un entrenament de qualitat cara a la Vall del Congost del proper mes de Març.
El dorsal ja l’he recollit fa dies a la botiga Cota zero de Vilanova o sigui que no tinc pressa per arribar-hi d’hora i em puc entretenir una mica. Surto de casa amb la meva dona, recullo al Francesc Agulló i tots plegats anem cap a Ribes en un dia assolellat que promet una cursa força agradable.
Abans de la sortida amb la Laura i el Francesc
Un cop aparcats anem cap el centre del poble on anem saludant a coneguts, fem alguna foto d’equip amb la samarreta de la Talaia i després cap a la sortida.
Surto pel mig del grup, sense presses, i quan ens anem dispersant accelero una mica passant uns quants corredors. 
Sortida xino-xano


Comencem la pujada al castell i encara vaig guanyant posicions fins arribar a la pujada al Mont gros on ja m’estabilitzo i pujo amb la gent que corren més o menys com jo. Fins aquí he arribat corrent tota l’estona però ara ja toca caminar. En pocs minuts arribo a dalt del puig i, mentre bec aigua, no me’n puc estar de mirar el mar uns moments. Durant la pujada he anat seguint una corredora master com jo que, més o menys, té el meu nivellet i un cop a dalt estic a punt d’agafar-la però en els moments que perdo esplaiant-me desapareix pista avall. M’ha tret una bona distància i per més que corro en la baixada no només no m’hi acosto sinó que sembla allunyar-se encara més.
Quan arribem als Vinyals comencem a pujar una altra vegada per una rampa prou punyetera i ja comencem la baixada cap a Ribes. A mitja baixada, però, encara ens queda una altra rampa que per segon any consecutiu aconsegueixo pujar sense haver de caminar i tornem a baixar per un corriol molt agradable i no massa pendent que em permet assolir un bon ritme cara al final de la cursa. Deixem el corriol i agafem una pista ampla i assolellada, prou calorosa a aquesta hora, que ens portarà fins l’arribada. Vaig en paral·lel amb un altra corredor amb el que m’he avançat diverses vegades al llarg del recorregut i sembla que cap dels dos vol quedar-se enrere però tampoc tenim forces per accelerar i deixar a l’altre. 

Acostant-me al poble penso en afluixar la marxa i fer el tram final més còmodament però la meva vessant competitiva no em deixa i a l’entrada del poble l’hi trec uns metres gairebé sense voler i ja no me’ls pot recuperar. A la corredora d’abans però, malgrat acostar-m’hi força en el tram final, no la puc enxampar i acabarà uns metres davant meu, que hi farem.



Al final creuo la línia d’arribada amb la satisfacció d’un entrenament ben fet. He trigat 1h12’51” i he arribat en la 120a posició, 12é de la meva categoria.

Unes fotos, saludar a coneguts, una botifarra, cap a casa a la dutxa i fins l’any que bé. 
Amb el Quim i el David

Amb el Quim i el David

Amb el Roger de "Correm per la terra"

dimarts, 10 de març del 2015

Mitja marató de Vilanova 2014

Preparant-me el calendari de curses em va aparèixer la Mitja de Vilanova en un cap de setmana que tenia lliure i això sempre és  una temptació. En principi, les curses per asfalt cada dia m’interessen menys però aquesta sempre m’ha agradat i per això m’hi vaig apuntar sense dubtar gaire.
El dia de la cursa m’enxampa sortint de guàrdia i, com aquesta ha estat tranquil·la, pel matí vaig prou descansat.  No estic massa motivat i penso que me la prendré com un entrenament llarg a un ritme de 5’/km o potser una mica més ràpid però no gaire.
El dia abans ja he anat a buscar el dorsal així que fins les 9 passades no vaig cap a la sortida que està a l’altra extrem de Vilanova. He de donar un parell de tombs pel polígon industrial que hi ha al costat de les pistes d’atletisme des d’on es fa la sortida i al final trobo un aparcament (desavantatges d’arribar amb el temps just) i, després de canviar-me vaig tot escalfant cap a la sortida on saludo alguns coneguts de Xterra i em trobo amb el Josep Ma Moreno a qui només conec virtualment d’haver participat en un fòrum de corredors a la Uoc i actualment al facebook i amb qui no havia coincidit mai en cap cursa, te un aspecte formidable i si està en bona forma pot fer uns registres prou importants.
Gran Josep Mª
A les 10 en punt es dóna la sortida i m’ho prenc amb calma ja que surto del mig i em trobo enmig d’un munt de corredors. 
Enmig de Xterreros!
A poc a poc es va aclarint i vaig agafant ritme. Els primers kilòmetres recorren la Rda. Ibèrica i són rectes i lleugerament ondulats creuan-t’he amb la resta de corredors i podent agafar un ritme alt i regular. Després de baixar i pujar la Rbla. Sant Jordi tornem a la Ronda i comencem una ràpida baixada fins al Passeig Marítim. Un cop arribats allà miro el rellotge i veig que he anat molt més ràpid del que voldria i decideixo afluixar ja que començo a sentir les cames cansades però al següent kilòmetre veig que gairebé no he afluixat res i continuo a un ritme semblant, penso que ja afluixaré quan no pugui més.
El dia és agradable i córrer pel passeig i els molls el fan més agradable encara. A més a més ens anem creuant constantment al llarg del recorregut i podem anar saludant als coneguts que també hi participen. 
Hola Toni!!!

Hola Carme!!!
Ara el ritme ja va afluixant a poc a poc i quan deixem la zona marítima i entrem a la part més difícil de la cursa comença a baixar definitivament. Ara anem direcció a Cubelles per la carretera i les pujades i baixades es succeeixen fins que tornem a entra a Vilanova i faig un darrer esforç per recuperar el ritme fins que comencem a pujar per la Rbla Sant Jordi on agafo al Roger Fornos de “Correm per la terra” cosa que em sorprèn perquè és millor que jo però no es deu trobar en bones condicions, creuem unes paraules que em confirmen el seu mal moment i continuo endavant. Tombem per la Ronda i baixem cap a l’entrada de les pistes. Un cop a dins m’agafa el Roger i entrem junts. 
Arribant amb el Roger. Sense esprintar, he?

Arribant amb el Roger.
Ara a recollir la bossa i a saludar a la gent i cap a casa a la dutxa i a dinar.
M’ha sortit una mitja molt més ràpida del que m’esperava i és el tercer cop que baixo de l ‘1h40’.
Al final he quedat el 350 amb un temps real de1h39’19”.
Amb el Josep Mª Moreno.