Olla de Núria 2012

Obro la finestra i el cel és blau, són les 7 del matí i em trobo a l’hotel de Núria per córrer una nova edició de L’Olla. La cursa surt del davant mateix de la meva finestra i per això no m’ha calgut matinar.

L’any passat em vaig allotjar a un hotel a Ribes de Fresser i la matinada va ser considerable per poder agafar el cremallera posat a disposició dels corredors.

Ahir tot era diferent, vaig arribar a Núria amb la meva dóna i la meva filla en tren per una avaria del cotxe, arribava amb un estat de forma més que dubtós degut a la manca d’entrenament, feia un vent fred i les boires anaven cobrint el monestir contínuament, tot feia presagiar una cursa difícil.

 Ara, pel matí, l’aire és fresc i net i, malgrat el meu escàs estat de forma, tot m’anima a córrer.

 Saludo als coneguts que també han vingut a córrer, el Xavier Salvador a qui trobo en moltes curses, al Gerard Cuenca amb qui vaig fer un tram de la Carros l’any passat i vàrem plegar junts i els meus companys bombers el Manel, el Jordi i el Marc tots ells uns craks que varen acabar entre 3h20’ i 3h 30’.

Passant el control de material.

Es dóna el tret de sortida i comencem la volta al monestir com és tradició i començo a veure que hi ha alguna cosa que no rutlla, em marejo una mica i veig com m’avancen molts corredors.

En la primera pujadeta, fins arribar al començament de la pujada de debò, ja he de caminar quan l’any passat no ho vaig haver de fer fins uns 100 m pujada amunt. Mentre ens enfilem cap el Puigmal no em sento en condicions, vaig envoltat de corredors que en una altra ocasió hauria de portar molt al darrere meu i el fotut del cas és que no els puc deixar perquè les cames no em responen ni els pulmons tampoc.

Arribo al pluviòmetre en 56 minuts, o sigui, 4 minuts més que l’any passat i 6 més del màxim temps aconsellat per aquest punt. Mentre fai la pujada final al Puigmal les cames em cremen i els pulmons no poden agafar més aire, el cor em batega amb violència i començo a tenir obscurs pensaments.

 Què fai aquí corrent en aquesta cursa tan dura?

 No seré ja massa gran per aquest tipus de curses?

 Potser millor dedicar-me a curses més curtes i més fàcils.

 Perquè sacrificar-me tan amb entrenaments durs lluitant contra les pujades i la calor xafogosa de les muntanyes properes a casa meva en lloc de dedicar-me a fer rodatges més tranquils pel Passeig Marítim?

Penso en donar mitja volta i tornar al monestir donant per acabat el meu camí en les curses de muntanya però, entre plego i no plego, arribo al Puigmal en 1h 30’, o sigui, 10 minuts més que l’any passat i just en el temps màxim recomanat per l’organització. 

Ara comença la baixada i a poc a poc vaig recuperant l’alè i l’aire glaçat a la cara em fa recuperar l’optimisme i les ganes de córrer. Les pujades al Puigmal petit del Segre i al Pic del Segre són més fàcils i em fan pensar per un moment que tot rutlla bé. M’he de posar el Gorotex ja que el fred és intens.

 Arribo al Coll de Finestrelles, on hi ha un punt de tall horari, amb 10 minuts de marge, temps completament insuficient per arribar bé al Noufonts on hi ha el segon punt de tall, molt més exigent que el de Finestrelles. Amb poques esperances reinicio la cursa pujant al Pic de Finetrelles, la pujada se’m torna a posar més dura del que voldria però vaig avançant tan ràpid com puc a veure si aconsegueixo el miracle. Baixant el Coll d’Eina ensopego i vaig per terra sense conseqüències greus, només unes rascades de poca importància.

 Ara tinc al davant el Pic de Noufonts i al darrere hi ha el punt de tall, miro el rellotge i manquen només 10 minuts perquè el tanquin, o sigui, que no hi sóc a temps i començo a córrer sense presses gaudint del paisatge espectacular. Quan arribo el Coll de Noufonts em comuniquen que ja tenien el control tancat i que he de baixar per la pista fins a Núria i anar a fitxar a l’arribada cosa que faig sense problemes, la baixada és llarga i el dia calorós, anímicament estic tocat i això fa que es faci més llarga encara.

Quan arribo passo corrent per la línia d’arribada i fitxo. Ara a refrescar-se que fa calor i estic esgotat. La meva dóna em ve a felicitar, evidentment no sap que no ho he aconseguit.

Amb una decepció mal dissimulada tornem cap a casa, no crec que l’any que bé hi torni.

A l’endemà amb més calma em torno a fer les preguntes que em feia mentre pujava al Puigmal i la resposta és clara i contundent “Sí que penso continuar fent curses de muntanya”, han passat 24 hores i encara tinc els ulls saturats de verd, encara sento el vent fred fuetejant-me la cara i l’aire net dins dels pulmons. Com puc renunciar a això si és el que m’agrada fer?

 No em sento massa gran, sé que no guanyaré mai cap cursa ni falta que em fa, només vull sentir-me viu, sentir com el cor s’accelera i després recupera la normalitat, sentir la suor lliscant i la respiració agitant-se, sentir l’aire que m’envolta, les seves olors i el batec de la natura al meu voltant. Només amb això i la gent que estimo en tinc prou. Com podria deixar-ho? De cap manera mentre el físic ho permeti.

La meva filla de 11 anys diu que l’any proper vol córrer l’Olleta, o sigui, que tornarem a Núria un altre cop a fer cadascú la seva cursa i tan se val la posició i el temps final, el més important és viure-la.

1a Cursa de Muntanya de Banyoles 2012

En realitat aquesta cursa no era el meu objectiu pel mes de Maig. El meu objectiu era la Trail de Tortosa que s’havia de córrer el dia 27, però un compromís familiar d’assistència inexcusable (era la primera exhibició de Tae-Kwon do de la meva filla) em varen fer variar la primera idea i, cercant pel calendari, vaig trobar aquesta cursa que era la seva primera edició i prometia ser força espectacular. Encara recordo quan vaig venir a Banyoles a fer la travessa nedant de l’estany i encara ara tinc ganes de repetir-la de tant com vaig gaudir.

El dia abans les prediccions meteorològiques eren nefastes. Hi havia amenaça de pluja per tot el territori i, malgrat tot, tenia la intenció d’anar-hi encara que només fos de visita a aquell territori fantàstic.

Després d’una bona matinada surto cap a Banyoles amb la meva dona i la meva filla, i el cel, malgrat la foscor del matí, sembla molt tapat, però no plou. Abans d’arribar a Martorell comença a caure una cortina d’aigua que no ens abandonarà fins arribar al destí malgrat que sembla que, a poc a poc, va afluixant. No tenia la intenció de córrer sota una pluja intensa però sí que ho faria si només plovisquejava. Quan vaig a recollir el dorsal ja no plou però el cel està amenaçador, o sigui, que correré.

Abans de començar, estudiant el radar del meteocat.

 El meu objectiu atlètic, després de baixar de les 3 hores a Sitges en una cursa molt similar, era de baixar-hi una altra vegada. El desnivell i la distància eren gairebé iguals i per tant era possible però, secretament, tenia també l’esperança de baixar de les 2h45’ cosa que no havia aconseguit a Sitges per poc.

Flora de l'estany

El temps era terriblement insegur.

Fauna de l'estany

A la línia de sortida ens trobem poc més de 100 corredors dels 250 inscrits. Sembla que el mal temps ha fet que la gent es quedés a casa, bé, ells s’ho perden. Ara no plou i la temperatura és molt agradable i comença la cursa al costat de l’estany.

 La cursa surt prou ràpida  i arribo aviat a la primera dificultat que supero amb certa facilitat sense haver de caminar i després voregem l’estany per diferents corriols completament enfangats a ritme viu. 
Entrem en zona boscosa i aviat arribem a la segona dificultat que sense ser res de l’altre món ja em fa caminar uns metres, pocs, i després de baixar pel bosc comença la cursa de muntanya de debò amb la pujada a Puig Clarà que es va fent dura per moments. Un cop arribats a dalt comença un descens força perillós degut al fang acumulat. Hi havia trams en que hi havia instal·lades cordes per poder baixar sense prendre mal, molt ben indicades amb cartells i voluntaris.
 He de dir, per a ser just, que la tasca de senyalització i d’ajuda per part dels voluntaris va ser excel·lent, tots es van comportar meravellosament amb els corredors ajudant en el que podien i donant ànims en els moments difícils, d’aquí la meva felicitació a la seva dedicació. 
Tornant a la cursa, seguidament comencem la següent pujada al Puig de les Gitanes que posa les cames a prova i l’equilibri també i després una altra baixada per terreny perillós. Encara no hem arribat a mitja cursa i comencem la màxima dificultat, la pujada a l’Ermita de Sant Patllari.

La pujada és llarga i es passa per terrenys diversos amb prats i boscos enmig d’un paisatge fabulós sobretot quan a certa altitud entrem en la boira. El bosc en aquest punt es torna tenebrós i inquietant, si a això hi afegim que anava tot sol ja que el de davant estava lluny i per darrera no veia ningú ja es podeu imaginar les sensacions, semblava estar en una pel·lícula de por, era una vivència diferent, m’ho passava bé.
 La humitat s’enganxava a la samarreta que va quedar completament xopa. Després de molt pujar sense veure res arribem a un punt en que trobo corredors que ja baixaven i un voluntari que m’indicava que encara havia de pujar una mica més, que hi farem, cap amunt. Al final arribem a l’ermita i després de menjar una mica començo la llarga baixada fins l’arribada. 
La pujada la he fet alternant caminar i córrer segons les meves possibilitats, ara a la baixada em deixo anar tan com em donen les cames, miro el promig que porto i veig que les tres hores les tinc pràcticament assegurades però que per aconseguir baixar de les 2h45’ no podia badar així que baixo com puc per una pista prou còmoda malgrat el fang omnipresent a tota la cursa. Durant la baixada avanço uns pocs corredors senyal que el ritme és bo. Al final d’una baixada llarga i divertida arribo a l’estany un altre cop i el voluntari de torn m’indica que he de donar la volta a l’estany, no sé perquè però m’ho imaginava. Torno a mirar el promig i veig que les 2h 45’ també els tinc a la butxaca, això em provoca la intenció d’afluixar però la presència de diferents corredors al meu davant a curta distància m’ho impedeix, m’ha sortit la vena competitiva al final, així que faig una volta ràpida traient el fetge per la boca i després d’avançar els que tenia per davant arribo feliç i content pel temps i la cursa.

Després de menjar diferents tipus de coca, segurament feta pels voluntaris (molt bones), tornem cap a casa i, al poc, comença a ploure. La pluja ha respectat el temps de la cursa, cosa d’agrair.

Al final el temps ha estat de 2h 38’34”, molt millor que les meves millors expectatives.

Cursa molt ben organitzada amb uns voluntaris amb molta il·lusió de fer-ho ben fet malgrat una aparent manca de mitjans. Hi tornaré, m’ha agradat molt.