 |
| Foto 2014. |
Ja hi torno a ser
una altra vegada. Ja sóc al cotxe
direcció a Espot per participar en la Sky runner de la Carros de foc.
Si, ja sé que l’any
passat quan la vaig acabar, estava tan esgotat i amb un punt de decepció per no
haver assolit el meu objectiu al 100%, que vaig prometre no tornar-hi, però
aquest any tot ha canviat i torno a intentar-ho.
Quan vaig prendre
la decisió de que ja en tenia prou i que no hi tornaria em vaig sentir
alleugerit i em vaig dedicar a preparar altres curses, però el dimoni, que no
descansa mai, va anar inculcant en el meu subconscient la necessitat del repte.
Vaig trobar a faltar la preparació d’estratègies, càlculs de temps entre
refugis i totes aquelles circumstàncies que feien dels mesos abans de la cursa
un temps tan especial així que, sense adonar-me’n, una nova edició de la Carros
de foc va anar prenent forma.
Quan ho vaig
comunicar a la família no va ser rebut amb entusiasme però tampoc amb repulsa o
sigui que havia arribat el moment de començar a preparar-la.
La primera cosa que
he de fer és analitzar les causes del fracàs de les dues edicions anteriors en
les que semblava que tenia una oportunitat real de finalitzar l’empresa amb
èxit. Vaig arribar a les dues en nivells de forma diferents (molt millor en la
darrera edició) i la mateixa estratègia.
El resultat va ser que vaig haver d’abandonar en el mateix punt i a la mateixa
hora. Això em fa pensar que hi ha algun altre factor que és el responsable real
de que no hagi pogut arribar fins al final. Ja no penso que sigui una limitació
física personal i, després de llegir, escoltar i pensar-ho, arribo a la
conclusió de que el factor limitant del meu rendiment és la manca
d’alimentació. Crec que la meva necessitat d’abandonar els dos darrers anys es
deu a l’exhauriment de les meves reserves energètiques i que un nou intent ha
d’incloure també un pla d’avituallament suficient per renovar una part de la
gran quantitat d’energia que es va consumint durant la prova. Aquest pla es veu
dificultat per la absència d’avituallament en els refugis fet que fa que hagi
de carregar amb el menjar previst. En un principi crec que hauria de consumir 3
barretes energètiques entre cada refugi i hauria d’incloure dues parades més
llargues, una per dinar i una per sopar. Els gels seran per situacions
d’emergència i les barretes, de cereals, res de barretes difícils d’empassar.
També hauria de consumir un sobre d’isotònica entre cada refugi.
Un altre dels
factors que també decideixo modificar és el recorregut ja que si bé la sortida
de La Restanca és molt apropiada té també algun problema. El primer problema és
que l’accés s`ha de fer caminant des d’una distància considerable (el darrer
any des d’Arties) i això implica un sobreesforç el dia anterior. L’altre
problema és més personal ja que els dos anys anteriors vaig haver d’abandonar
després de 16 hores de caminar i en aquest punt encara em queden 4 ports a
superar, un d’ells el Port de Caldes que sempre m’ha resultat difícil.
Estudiant el
recorregut decideixo sortir des del refugi Ernest Mallafré, al costat de
l’Estany de Sant Maurici. Això elimina la despesa energètica del dia anterior
ja que es pot arribar en taxi gairebé
fins la porta i que a les 16 hores de recorregut només em quedarà un port i la
resta serà gairebé tot baixada.
Això em deixa el
recorregut amb una primera part ràpida on caldrà anar per sobre de l’horari
previst per tenir una reserva de temps per si de cas. A partir de Colomers
comença la part més dura amb els ports més durs i llargs fins arribar al Port
de Saburó ja de nit tancada. A partir d’aquí només queda una llarga baixada amb
algunes rampes intercalades i alguns punts de difícil orientació on caldrà anar
en compte.
 |
| Foto 2011. Recorregut. |
Un cop calculat tot,
el pla de cursa queda de la següent manera:
A les 6 del matí
esmorzar bé i sortir a les 7. A les 8 arribar al Ref. d’Amitges, a les 10 al de
Saboredo, a les 12 al de Colomers i a les 15 a La Restanca on pararé a dinar un
entrepà. El temps que inverteixi dinant l’he d’haver guanyat en els trams
anteriors per a no posar en perill el resultat final. A les 17 hauria d’arribar
al Ventosa i Calvell i a les 21 al Llong on pararia a sopar un altre entrepà. A
la 1 tocaria arribar a La Colomina i a les 2 al Coll de Saburó des d’on
començaria la baixada fins el Mallafré. A les 3 hauria d’arribar al Josep
MªBlanch i a les 6 al Mallafré per acabar. Necessitaria doncs 24 barretes de
cereals i 8 sobres d’isotònica. També 4 o 5 gels pels punts difícils.
La decisió de
tornar a la Carros de Foc la vaig prendre entre els mesos de Novembre i Desembre
i, per tant, quedava un període llarg de temps per anar-la preparant. Al mes de
Març, però, es va produir un fet que semblava que ho havia d’engegar tot en
orris i és que corrent la Marató de Muntanya de la Vall del Congost em vaig
torçar el turmell i com a conseqüència vaig patir una fractura del 5é
metatarsià del peu esquerre.
 |
| Foto 2014 |
 |
| Foto 2014 |
Semblava que ho hauria de posposar un any més ja
que no semblava factible en un període de temps tan curt com quedava, recuperar
la fractura i portar a terme una preparació suficient per superar una cursa tan
dura. Però en un atac de determinació i
temeritat em vaig inscriure a la cursa amb el peu encara enguixat, una
fractureta no podria amb mi, i a finals de maig ja havia d’estar corrent en
contra de totes les previsions.
La recuperació va
anar molt bé i el dia 23 de maig agafava l’alta i aquella mateixa tarda vaig
començar a rodar de nou.
Com que només quedaven tres mesos vaig decidir canviar
el tipus d’entrenament que havia seguit l’any anterior i, reduint rodatges per camins
amb desnivells poc importants, vaig basar la meva preparació en pujades i
baixades per terreny tècnic amb menys distància però més inclinació i duresa.
Vaig perdre velocitat, que poca falta em feia per la carros, però vaig agafar
força a les cames podent pujar i baixar amb més facilitat que abans. Tot i amb
això no vaig començar a sentir-me a un nivell acceptable fins 10 dies abans de
la cursa.
També vaig decidir
canviar el calçat ja que les noves trabuco m’oferien molt poca confiança, massa
lleugeres, poc reforçades i poc segures per a terrenys tècnics com els que m’he
de trobar. Decideixo fer una aposta i canviar l’estil completament adquirint
les ultraraptor de La Esportiva, molt reforçades i segures malgrat ser també
dures i pesades.
 |
| Fotos 2014 |
Una altra decisió va
ser la de no parar a fer fotos per no trencar el ritme, només aquelles que
cregui importants, això vol dir que la majoria de fotos que il·lustren aquesta
crònica són d’anys anteriors i així ho indico al peu de cadascuna d’elles.
El dia abans de
sortir cap a Espot m’arriba una bona notícia i es que gairebé tots els refugis
(excepte Colomers) proveiran algun avituallament que anava especificat en un
correu de l’organització. Això afavoreix la logística de la cursa i garanteix
un bon suport pels moments més crítics del recorregut.
El dia 28 d’Agost
m’aixeco d’hora, acabo de fer la motxilla i, després d’esmorzar bé, surto cap a
Espot. Per fi ha arribat el dia esperat des de fa mesos i vaig carregat
d’il·lusions i d’incerteses. No estic segur de que tot el que he fet i planejat
em portarà a l’objectiu o a una altra decepció i la única forma de saber-ho és ficant-m’hi de ple.
 |
| Foto 2014. Espot. |
Quan arribo a Espot vaig
a buscar el forfait i el material i menjo una gran amanida de pasta que porto
de casa amb dues cerveses que compro al poble
pujant tot seguit en taxi fins el refugi.
 |
| Foto 2014 |
Un cop establert vaig a fer un
reconeixement del desviament que s’ha de fer del darrer túnel esfondrat on em
vaig perdre l’any anterior. Veig a on em vaig equivocar i busco punts de
referència per quan hi passi de nit. També m’acosto a l’altre túnel esfondrat
però no l’estudio massa perquè mai m’hi he perdut i no sembla tenir gaires
problemes d’orientació. Com que encara és molt aviat vaig cap a el punt
d’informació per pujar fins els Estanys de Ratera pel camí de les cascades que
sembla que ha de ser més ràpid que la pista. El corriol és agradable i no massa
dur així que penso que a l’endemà passaré per aquí, a més a més, permet córrer
en els primers trams i això em permetria anar guanyant temps cara a un
hipotètic final complicat.
A l’hora de sopar
només estem sis persones al refugi, un bomber de l’Hospitalet amb la seva
parella, un noi que anava sol de travessa i una parella jove que parlaven en un
idioma estrany i es dirigien a mi en un anglès amb un accent també estrany.
Resulta que la parella és d’Israel i durant el sopar tenim tots l’oportunitat
d’anar practicant l’anglès ja que més o menys tots el parlem una mica. Sóc
l’únic del refugi que farà la sky runner
i, per tan, els temes de conversa giren al voltant d’altres qüestions, quina
diferència amb altres anys on l’únic tema de conversa era la cursa de l’endemà.
Vaig a dormir aviat
per descansar el màxim possible i després de dormir unes hores em desperta un
tro i l’inequívoc soroll de pluja. És la 1:35h. No pot ser, un altre any amb
mal temps és massa. Continuo dormint i em torno a despertar una hora després i
encara trona i plou més fort encara. Els pensaments més negres passen per la
meva ment. Ja em veig aixecant-me pel matí i tornant cap a casa sense córrer ja
que no estic disposat a passar-me 24 hores per aquestes muntanyes enmig de
llamps i trons, ja n’he tingut prou d’això. Si no canvia res no correré i
oblidaré la carros per sempre més. Que un estiu d’esforços i d’il·lusions i la
inversió econòmica que també comporta es vegi trencat un altre cop per culpa de
la climatologia és més del que vull suportar. Si fa mal temps plego i prou.
A les 6 em sona el
despertador i, després de fer el mandra uns minuts, m’aixeco i trec el cap per
la porta del refugi. El cel està estelat, la tempesta ha desaparegut i el cel
és clar o sigui que a esmorzar, preparar la motxilla i a córrer!!!
Han aparegut uns
quants corredors que també faran la sky runner i sortiran d’aquí a les 7 i
alguns que van de travessa de manera que l’esmorzar és més animat.
A les 7h 15’
després d’acomiadar-me dels meus companys de sopar surto corrent cap el refugi
d’Amitges. Vaig tan decidit que m’equivoco de camí i, de sobte, em trobo
baixant cap a Espot per la pista i he de recular perdent uns minuts. Alterno el
córrer i caminar fins arribar al començament de la pujada a la cascada on ja
toca caminar.
 |
| Foto 2006. Estany de Ratera. |
En pocs minuts arribo als estanys i continuo pujant per la pista
fins que arribo a Amitges a les 8h 18’, un temps prou ràpid tenint en compte
que he perdut més de 5 minuts al començament. Fet de bon matí i fresc aquest
tram no sembla gaire cosa i és on em vaig enfonsar els dos anys anteriors. El
cel s’ha anat ennuvolant i torna a ser amenaçador, no amenaça tempesta però si
una possibilitat d’aigua.
 |
| Foto 2010. Agulles d'Amitges. |
 |
| Foto 2010. Els Encantats des del Ref. d'Amitges. |
Aprofito una mica l’abundant avituallament del refugi
d’Amitges, sempre els millors, i vaig a buscar el Port de Ratera. Travesso
entre els Estanys dels Barbs i La Munyidera i començo la pujada fins la
travessera de la tartera em surt ràpida i còmoda i arribo en pocs minuts, creuo
la tartera pel corriol que la talla pel mig i baixo fins els Estanys del Port
de Ratera.
 |
| Foto 2006. Estanys dels Barbs i la Munyidera. |
 |
| Foto 2006. Port de Ratera des de l'Estany del Port de Ratera. |
Aquest és un indret salvatge i atractiu que provoca una sensació de
solitud fascinant. Des d’aquí comença una curta i suau pujada fins el Port de
Ratera des d’on encaro la vall que em portarà al refugi de Saboredo pel GR. Des
del port es pot apreciar un paisatge fantàstic de parets granítiques, prats i
llacs envoltats per boires i un mar de núvols a la llunyania, tot plegat un
instant màgic que cal apreciar malgrat la pressa per no perdre temps.
 |
| Foto 2014. Vall de Saboredo. |
El camí
de baixada és ràpid i fàcil i em permet córrer en alguns trams fet que fa que
arribi al refugi a les 9h39’, guanyant 40’ sobre l’horari previst.
 |
| Foto 2013. Refugi de Saboredo. |
Menjo uns
trossos de pastís de sègol hipercalòric i boníssim que havia preparat el guarda
i baixo cap el riu per agafar el corriol que m’ha de portar al Coll de la
Sendrosa. Aquest corriol va pujant i
travessant petites tarteres fins que després d’un gir a l’esquerra enfilo la
vall amb el coll al fons.
 |
| Foto 2013. Coll de La Sendrosa. |
Amb les forces encara intactes la pujada es fa ràpida
i arribo a dalt sense complicacions. La baixada és ràpida i vertical, cal anar en
compte de no prendre mal. Al final del corriol de baixada es tomba a l’esquerra
i s’inicia un corriol ascendent que ens portarà al Lac de Clóto de Baish i
després al GR que baixa del Port de Ratera per anar al refugi de Colomers.
 |
| Fotos 2013. Lac de Clóto de Baish, |
Un
cop arribat a un collet el camí baixa fins la presa de Colomers que travesso i
després de rodejar el refugi vell arribo al nou en pocs minuts a les 11h18’.
Tot plegat han estat 1h40’ de trajecte, 20’ menys del programat, o sigui que
tot plegat ja porto una hora d’avantatge sobre el previst.
 |
| Foto 2013. Refugi de Colomers. |
El refugi de
Colomers és l’únic que no aporta cap avituallament als runners i, com l’any
passat, no apareix cap guarda i a l’entrada es torna a veure el cartell
demanant als sky runners que no molestem als usuaris, tot plegat prou patètic,
sort que aquest any al menys han tingut el detall de penjar un cartell desitjant-nos
sort. Paro una estoneta i menjo un parell de barretes, un gel i em preparo un
bidó d’isotònica i un d’aigua ja que ara ve un dels trams durs del recorregut.
Surto amb tanta
decisió cap el Port de Caldes que no me’n recordo de segellar i, uns minuts
després de sortir, pocs per sort, he de fer marxa enrere, segellar i tornar a
començar.
El començament és
un tram suau i agradable però en pocs minuts començo a pujar la primera rampa
del port.
 |
| Foto 2013. Sortint de Colomers cap el Port de Caldes. |
El dia s’ha posat calorós i la pujada es fa dura. M’avança una
parella jove que no semblen fer la carros i em deixen enrere amb una facilitat
humiliant, que hi farem , jo he d’anar al meu ritme. Vaig pujant fatigosament
les dues primeres rampes i quan em sembla que he de veure el port amb el pal
indicador al mig, no veig a aquest, i no estic segur d’haver pujat pel lloc
correcte. Un error d’aquests pot ser definitiu així que paro i trec el mapa per
assegurar-me d’estar al lloc que toca. He de trobar El Llac del Port de Caldes
a l’esquerra que el primer any estava completament sec i aquest segur que no
perquè tots els estanys es sobreïxen. Pujo una mica més i efectivament apareix a la meva esquerra ple d’una aigua
blava espectacular. En uns minuts més arribo al port on bufa un vent glaçat. A l'altra banda la vista és espectacular destacant la silueta del Montardo.
 |
| Foto 2014. El Montardo des del Port de Caldes. |
Inicio la baixada cap
els Estanys del Port de Caldes i de Mangades que hi ha a baix abans de pujar el Coll de la
Crestada que comença a l’altra banda de la vall.
El corriol de baixada és
pedregós però amb les ultraraptor no hi ha cap problema per anar rodant corriol
avall. Travesso pel mig dels dos estanys i començo la curta però vertical
pujada cap a la Crestada.
 |
| Foto 2006. Coll de La Crestada. |
Quan arribo a dalt encara he de baixar un tram herbós
fins el coll des d’on començo a baixar pel corriol que fent giragonses
descendeix esquivant els blocs de granit de la tartera que he de seguir fins
l’Estany del Cap de Port.
 |
| Foto 2013. Estany del Cap de Port. |
Vorejo l’estany, travesso la presa i descendeixo pel
corriol molt vertical que em dura en uns fatigosos minuts fins La Restanca on
arribo amb un punt de cansament i set importants.
 |
| Foto 2013. Ref. La Restanca. |
Aquest trajecte a
estat dur i calorós i arribo molt just de forces així que, com tenia previst,
paro a dinar. Són les 14:03 i, per tant, he arribat 1h abans del previst i puc
parar a recuperar forces, energia i hidratació una bona estona. Afortunadament
en aquest refugi hi ha pa i llonganissa a l’avituallament i això amb una mica
de fruita i una cervesa em serveix de dinar. Després de descansar uns minuts
preparo els bidons amb aigua i isotònica
i torno a enfilar el corriol cap a el Coll de La Crestada. La pujada
se’m fa difícil i avanço lentament, el corriol i després la tartera em posen a
prova i en poc més d’una hora arribo al coll començant la còmoda baixada per un
corriol herbós vorejant llacs. Ara ja no tinc forces per a córrer i més
preveient que el següent serà el port més dur de tots, cal guardar energies.
 |
| Foto 2006. Coll de La Crestada arribant des de La Restanca. |
A les 16h20’ arribo
al Ventosa i Calvell. Tenint en compte
que m’he parat a dinar he anat
més ràpid del que m’esperava i he arribat en menys de 2h com tenia
calculat. Torno a reposar líquids, menjo fruita i torno a reprendre el camí aquest
cop en direcció al mític Contraix, el port més dur i més alt de tot el
recorregut.
 |
| Foto 2013. Arribant al Ref. Ventosa i Calvell. |
El corriol que surt
de darrere del refugi va pujant i baixant entre roques cap el fons de la vall
on segueix el riu cap amunt, cap el seu naixement. Hi ha trams de pujada i
algun de baixada que van minvant les
cada cop més reduïdes forces fins arribar a l’estany de Colieto, un lloc
verdaderament agradable, des d’on es comença l’autèntica pujada cap a la bretxa
que ens espera molt amunt i ens durà a l’altre vessant.
 |
| Foto 2006. Estany gran de Colieto amb El Contraix al fons a l'esquerra. |
La pujada entre grans
blocs de granit esdevé realment fatigosa. Ascendeixo a poc a poc i quan estic a
mitja pujada comença a ploure. No pot ser, un altre any igual. Ara, a més a més
es posa a ploure en la part més difícil i delicada de tota la cursa, estic desolat.
Furiós llenço els pals a terra, trec el gorotex de la motxilla i me’l poso.
Continuo pujant amb la moral per terra. Entre el cansament acumulat i la pluja
ja em començo a plantejar si plego o no. Això, però, ho decidiré quan arribi al
Llong des d’on puc tornar fàcilment al Mallafré.
 |
| Foto 2011. Pujada a El Contraix. |
De moment continuo pujant i la
pluja que va caient sobre els blocs de granit els torna molt relliscosos i les
ultraraptor que fins aleshores havien tingut un comportament excel·lent, de
cop i volta, perden totes les seves qualitats i sembla que vagi patinant sobre
gel. Pateixo varies caigudes entre les roques que em deixen adolorit i masegat
i cada cop em costa més mantenir la vertical. He de prendre moltes precaucions
per continuar avançant i tot plegat fa que la pujada es torni encara més lenta.
Per acabar-ho d’adobar, quan estic a punt d’afrontar la darrera rampa, em trobo
una gelera que m’impedeix continuar pujant per on ho anava fent. Te força
pendent i acaba en un munt de roques. La trepitjo per veure si és possible travessar-la
però rellisco i torno a caure entre els blocs. He de superar la gelera per dalt
el que suposa un desnivell afegit d’uns 50 m que seguidament he de desfer per
continuar el camí. Finalment arribo al port i prenc un gel ja que estic
exhaust. La baixada fins l’estany de Contraix és encara més perillosa que la
pujada.
 |
| Foto 2013. Estany de Contraix, a l'altra banda del Port. |
El primer tram baixa per un corriol que fa giragonses per un fort
pendent de grava i vaig per terra varies vegades. Després la grava es
transforma en més blocs de granit coberts de líquens que els fa encara més
perillosos. Continuo baixant lentament amb algunes caigudes més fins que,
després de vorejar l’estany, creuar el desguàs i superat un turonet, inicio la
baixada pel corriol de terra, molt més còmode i segur. Més endavant baixa pel
torrent que ve de l’estany i que aquest any porta molta aigua dificultant la
baixada fins que surt del torrent i es torna molt més fàcil i ràpid.
 |
| Fotos 2013. Baixant El Contraix. |
Durant la
baixada m’avança un corredor més o menys de la meva edat i després de parlar
uns moments continua al seu pas i jo al meu. A baix de tot travesso el riu de
Sant Nicolau per dos ponts de fusta i pujo per un corriol fins a la pista que
ve d’Aigües Tortes fins el Llong on arribo en pocs minuts. Són les 20h37’, o
sigui, que he trigat 4h17’ en fer el trajecte, més lent del previst però, degut
a les circumstàncies, prou satisfactori. Ara ha deixat de ploure i puc afrontar
la resta del recorregut amb més optimisme.
 |
| Foto 2013. Ref. Estany Llong. |
Quan entro al
refugi i segello el forfait, el guarda, sense dir-li res, m’ofereix un plat de
macarrons que agafo amb molt de gust amb una cervesa i m’assec a la taula dels
runners amb el corredor que m’ha avançat abans
i un grup que aquest matí estava al Mallafrè i ha fet el recorregut que
ara em falta a mi en sentit contrari. L’altre sky runner em diu que és de
Vitòria i l’hi explico com ho ha de fer per no perdre’s al camí dels túnels i
estalviar-se el Monestero.
Quan ja em començo
a sentir recuperat surto a posar-me el frontal i començo a tremolar com una
fulla. La temperatura ha baixat i vaig moll de la suor, així que entro al refugi i em canvio de roba
posant-me la que porto en bosses estanques. Com que tinc una mica de fred no em
trec el gorotex i agafo el corriol que s’enfila cap a la collada de Dellui.
El camí puja d’una
forma lleugera però constant i em permet anar a un pas relativament ràpid per
l’alçada de la cursa en la que em trobo. Acabo de superar un punt complicat del
recorregut i encara estic viu. El marge de temps que em quedava s’ha anat
reduint però encara en tinc una mica i l’he de
conservar. La nit és molt fosca i en un moment donat faig una prova,
apago el frontal i puc apreciar que la fosca és total i absoluta, no es veu res
de res. Sort que en aquest tram no hi ha problemes d’orientació i només m’he de
limitar a seguir el corriol. Una mica més endavant el runner de Vitòria m’agafa
i seguim junts. Sembla que no té clar el darrer tram i prefereix seguir amb mi
que, encara que una mica més lent que ell, em conec el camí o al menys així ho
crec.
 |
| Foto 2013. Coll de Dellui. |
Creuem un parell de tarteres buscant fites amb dificultat i baixem al
fons de la vall per iniciar seguidament el darrer ascens al port. Quan hi
arribem no ens entretenim i iniciem la baixada ràpidament.
 |
| Foto 2013. Estanys de Cubieso i Mariolo. |
La baixada se’m fa
llarga, sembla mentida com canvien les coses de nit, no sembla que hagi passat
mai per aquí i en canvi anem bé. Al final hem de travessar una presa i continuar endavant. Segueixo el corriol de
manera instintiva, no hi ha gaires més opcions, no es veu res i després de
passar un refugi natural a sota d’una gran roca iniciem una pujada que si que
recordo. Anem pujant i el que no recordo és que pugés tant. Anem seguint pel
corriol travessant un parell de preses més i al final arribem a les vies
abandonades que ens portaran fins el GR de pujada cap a La Colomina.
 |
| Foto 2013. |
Pujant al refugi
torna a ploure un altre cop però ja som gairebé a dalt.
 |
| Foto 2013. Ref. La Colomina. |
Arribem i entrem a
segellar, menjar i beure una mica. Bec isotònica i provo a menjar pa amb
nocilla però el meu estómac no ho accepta i tinc ganes de treure, així que
desisteixo i només menjo unes xuxes. Abans de marxar demano per anar al lavabo
i allà em torno a posar a tremolar com abans però ja no em queda més roba seca.
Tinc por que aquests problemes físics em condicionin la resta del corregut i
baixi el rendiment fins el punt de no acabar a l’hora.
Hem arribat al
refugi a les 1h22’ i, per tant, queden menys de sis hores per que s’acabi el
termini i encara hem de pujar el Port de
Saburó. Sortim del refugi i desfem una part del camí per envoltar l’Estany de
Mar per un corriol empedrat que comença a ascendir lentament quan arriba a
l’altre costat.
 |
| Foto 2013. Estany de Mar. |
Encara plou, cada cop amb més intensitat, dificultant el pas i
l’orientació. L’any passat en un punt determinat d’aquest tram havíem de
desviar-nos del camí i pujar un turó per evitar un tram inundat però aquest any
no sabem si encara s’ha de fer i el guarda del refugi tampoc no ho sabia (???).
Bé, ja ho veurem. De moment continuem pel corriol fins arribar a una edificació
passada la qual el camí s’acaba i en la negra nit no tinc clar on sóc. Reculo
uns passos i trobo un corriolet que s’enfila muntanya amunt. Penso que serà
l’inici del pas de l’ós però, en un tram que de dia és fàcil i clar, ara no
estic segur de res. De totes maneres hem de pujar i a la fi arribem a unes
escales de pedra que, ara si, són el pas de l’ós. Arribem a dalt sense
dificultats i, després de deixar enrere la presa de Saburó, iniciem la pujada
fins el port.
 |
| Foto 2013. Pas de l'Òs. |
 |
| Foto 2013. Coll de Saburó. |
És una pujada desagradable
i més de nit i tot mullat encara que ja ha deixat de ploure. Aquest cop, en
lloc de pujar al començament, avancem una mica més seguint els senyals de GR
que ens anem trobant i la pujada és més fàcil i còmoda que per les roques
malgrat que també n’hem de trepitjar unes quantes.
Un cop a dalt sóc
conscient que acabo de superar la darrera gran dificultat del recorregut en
quant a ports es tracta. Ara només queda un llarg descens primer fins el Josep
Mª Blanch i després fins el Mallafré amb algunes pujades sense dificultat pel
mig.
Comencem, doncs, el
llarg descens fins el Blanch. La gran dificultat que ens trobem en aquest tram
és l’orientació ja que el camí es perd i hem d’anar seguint les marques de GR
que es troben molt distants entre si i algunes mig esborrades pel pas del
temps. Hem de parar constantment i buscar-les amb el frontal, fet no sempre
fàcil, i això fa que tot plegat sigui molt lent. Els minuts van caient i
nosaltres avancem amb una lentitud desesperant. De tan fer servir el frontal a
màxima intensitat buscant marques se m’acaben les piles i he d’aturar-me a
canviar-les. Després d’un temps excessivament llarg veiem per fi el refugi al
fons, bé la llum del refugi només, i accelerem el pas com podem.
 |
| Foto 2013. Ref. Josep Mª Blanch. |
Arribem a la
presa esgraonada i com que està plena hem de pujar el turonet que ens deixarà
molt a prop del refugi on arribem en pocs minuts.
Són les 4h45’.
Només queden 2h30’ per acabar i no podem
perdre temps. Parem poc al refugi, només temps d’hidratar-se una mica, un brou
calent, que falta em fa, i treure les pedres de les sabatilles que m’estan
matant.
El runner basc ha
d’acabar a les 7h en punt, o sigui, que no es pot entretenir ni un moment i,
per tant, sortim a pas viu cap a la pista de baixada fins l’Estany dels Lladres
on hem d’agafar la pista fins els dipòsits d’aigua. Baixem tan ràpid com les
forces ens permeten. Ell va sempre uns passos per davant ja que està en molt
bona forma i gairebé no el puc seguir.
Quan portem molta
estona baixant penso que ja hem d’arribar a la pista dels dipòsits i començo a
tenir dubtes que no ens l’haguéssim passat de llarg en plena nit. No dic res
dels meus dubtes i continuem baixant ràpidament. A la fi arribem al començament
de la pista i l’anem seguint fins el primer túnel, el travessem i iniciem una
petita pujada que hi ha a l’altre costat. No és molt llarga però costa. Ara
comencem a baixar per la pista fins els dipòsits d’aigua on haurem d’agafar la
pista herbosa que ens ha de portar al Mallafré.
Em trobo els
dipòsits gairebé sense voler, miro enrere i veig la pista que es perd en la
foscor del bosc. Li dic al basc que seguint aquesta pista i rodejant els túnels
esfondrats trobarem el refugi i comencem a caminar. Veig com a poc a poc es va
allunyant i no el puc seguir però com ja sap el que ha de fer, d’ara en
endavant és cosa seva. Camino de pressa però el temps continua avançant i sense
adonar-me’n s’acosten les 7 del matí i encara sóc massa lluny per a estar
tranquil. Després d’un llarg recorregut arribo al segon túnel i seguidament el
tercer que ja he de rodejar. Començo a baixar i ja es va fent de dia. Em trobo
en aquell punt en que la llum de dia és molt fluixa però no deixa al frontal
il·luminar prou bé el camí. Vaig baixant pel desviament i en un moment donat
travesso una tartera i vaig a parar enmig d’una zona d’arbres amb molt pendent
on pràcticament no em puc moure. Creuar la tartera ha estat molt dificultós i
és evident que m’ha equivocat de lloc i sóc on no hauria de ser. Miro el
rellotge i ja són gairebé les 7h. En un atac de desesperació pujo pel pendent
com puc agafant-me als arbres, roques i a tot el que trobo per davant. Hi ha
molta inclinació i branques per tot arreu i gairebé no avanço fins que, per fi,
em trobo a la pista un altre cop. Continuo tan ràpid com puc, és una cursa desesperada
contra el rellotge fins que arribo al darrer túnel. El rodejo i agraeixo el
haver reconegut el recorregut el dia anterior ja que seguint les referències
que havia pres torno a la pista sense problemes amb molt poc temps. D’allà fins
el refugi és un tram curt que faig tan ràpid com puc però sense la desesperació
anterior perquè ja veig que hi arribaré a temps, molt just, però a temps.
Al final arribo al
refugi i segello el darrer requadre del forfait a les 7h10’. He trigat 23h55’
en finalitzar la cursa, gairebé no m’ho crec, després de 5 intents i d’estar a
punt de plegar, a punt de prendre mal i a punt d’arribar tard per culpa
d’haver-me perdut al final, ja ho he aconseguit. Ha estat la experiència
atlètica més dura de la meva vida, no ja només per les darreres 24 hores sinó
per la quantitat de temps invertit en entrenaments i planificació, les esperances, els dubtes, les
decepcions, la inversió econòmica i tot un seguit de factors que han conviscut
amb mi aquests darrers anys. Ara ja he acabat amb èxit l’empresa iniciada l’any
2006 i, aquest cop si, dono per finalitzada la meva participació en la sky
runner. Hi ha moltes altres proves i molts altres llocs on participar, molts
altres reptes per assolir i ja toca anar canviant d’aires.
Després de segellar
el forfait i amb la tranquil·litat que dóna el haver acabat, tinc una baixada
física important. Menjo un plat de sopa que m’ofereix la noia que està de
guarda en aquests moments i m’assec a recuperar-me amb la mirada perduda en el
bosc. Més tard quan ja sóc capaç de reaccionar em dutxo recullo les coses de
qualsevol manera i vaig caminant lentament cap a la parada dels taxis. Al cap
d’una estona baixo en un d’ells i, un cop a Espot, deixo la motxilla al cotxe
i, amb el forfait a la ma, vaig a buscar la tan desitjada samarreta de
finisher.
 |
| Foto 2014. Primera selfie de finisher. |
Amb la samarreta ja posada a esmorzar un entrepà de pernil amb una
cervesa i un cafè amb llet i cap a casa cansat, molt cansat, però amb l’ego més
inflat que un globus aerostàtic.
 |
| Foto 2014. Segona selfie. |
 |
| Foto 2014. A casa. |
Reflexionant sobre
tot plegat, els canvis que he introduït aquest any han resultat crucials per
acabar el repte amb èxit. El tema de l’alimentació crec que ha estat cabdal ja
que el principal punt crític que he passat l’he superat després de menjar i
descansar una estona, això m’ha permès allargar les 16 hores dels dos anys
anteriors, tot i que de barretes al final n’he menjat ben poques i els gels
gairebé no els he provat, només me n’he pres dos, el darrer en el Contraix, per
això crec que haver-me parat a dinar i a sopar ha estat molt important. El
canvi de recorregut m’ha anat bé ja que no se com hagués anat si hagués hagut
de pujar el Port de Caldes a darrera hora amb la seva dificultat. Al
començament he pogut aconseguir temps de reserva pels moments difícils i aquest
ha estat suficient. L’entrenament basat en pujades i baixades també ha estat
positiu ja que les cames m’han respost prou bé malgrat el cansament que han
anat acumulant.
Ara toca dir a
reveure a aquests paisatges fantàstics que m’han acompanyat i han estat
testimoni, durant tantes hores, de tants esforços invertits per aquests camins,
boscos, llacs i refugis, d’una
experiència que, sens dubte, m’ha deixat un senyal inesborrable.
Per acabar agrair
el suport i els ànims rebuts durant aquests anys i sobretot la paciència de la
meva família en els meus entrenaments i les meves dèries.
 |
| Foto 2014 (Per descomptat). |
Aquesta foto significa un punt i final a la Sky runner de la Carros de foc però la vida continua i toca assolir nous reptes. Ara toca començar a planificar tot un futur ple de nous objectius. Ja ho aniré veient a poc a poc...
.jpg)
