Xavi Bomber: Cursa 2 cims

Ja feia temps que no participava en cap tipus de cursa. Des de que vaig acabar la Carros de Foc, que he anat entrenant sense marcar-me cap objectiu per aquest any i m’havia centrat en recuperar una mica la velocitat perduda per tants entrenaments de pujar i baixar muntanyes.

En un principi tenia marcada aquesta data per córrer la Mitja de l’Espirall però quan em van parlar de la Cursa 2 Cims i em van explicar com era no em vaig poder resistir i m’hi vaig inscriure. No vaig canviar el sistema d’entrenament que portava ja que em venia de gust fer rodatges a ritmes més alts i em vaig limitar a incloure algun rodatge per camins però sense grans desnivells. Un altre al·licient per córrer aquesta cursa és que ens hi vàrem inscriure una bona representació de la Secció de Curses de Muntanya de la Talaia de recent creació ( o més ben dit renaixement ) i podria estrenar la magnífica samarreta del grup.

Equip de l' A.E.Talaia. Estrenant samarreta.

El dimecres abans de la cursa vaig fer un rodatge amb bons desnivells per a posar-me a prova i vaig veure que les perspectives de fer una gran cursa eren més que remotes i, per tant, m’hauria de limitar a gaudir el que pogués sense aspirar a res més.

El diumenge pel matí sortim de Vilanova el Francesc, la Laura, ambdós també membres del grup de curses, la meva dona i jo en direcció a Querol. El dia és assolellat i quan hi arribem veiem que també és molt fred. Anem a recollir el dorsal i aprofitem per parlar amb diversos corredors molts dels quals són de Vilanova i aquí es veu la ma de l’organitzador, el Salvador Bernadó, que també ho és.

Querol.

Després de canviar-nos i fer les fotos de rigor es dóna la sortida.

Surto de prou endavant i ho faig ràpid per sortir a la fotografia que m’ha de fer la meva dona que es troba en el poble.

Se surt d’una font ombrívola que es troba en un costat del poble i es creua fins a l’altre costat on seguim una pista cimentada on continuo corrent ràpid pel recorregut ondulat d’aquesta. Sortint del nucli urbà m’agafa el meu company de bombers Jaume Soler que corre uns metres amb mi fins que entrem en una pista de terra ascendent on em començo a quedar enrere. He anat seguint a uns 50 metres al David Rilo però ara ja queda més lluny i el vaig perdent de vista mentre intento agafar un ritme adequat al meu nivell. Es van succeint pujades i zones més planes i algun lleuger descens mentre anem guanyant alçada a poc a poc i les cames comencen a fer figa. Aproximadament al km 5 arribem al primer avituallament i em penso que ja falta poc per arribar a dalt però en aquell moment veig un plànol del perfil i m’adono que estem just a mitja alçada o sigui que encara toca patir una mica més. Agafo unes xuxes que intento anar menjant mentre continuo la pujada però se’m fa prou difícil. A estones caminant i a estones corrent vaig avançant pels corriols i camins boscosos i frescos i agradables. Camino més del que voldria ja que els pendents no són gaire pronunciats però les cames no donen per a més i m’he de conformar.

Per fi arribo a dalt i em rep una bufada d’aire glaçat i una panoràmica extraordinària, a baix hi ha una explanada amb l’ermita de Sant Jaume de Montagut i el Llac de Formigosa, al darrere el Cim de Montagut fent honor al seu nom i molt més enllà la immensa blavor del Mar Mediterrani. Ràpidament he de deixar de mirar el paisatge i tornar a la cursa ja que el corriol de baixada és molt vertical i qualsevol descuit pot portar conseqüències negatives i he d’anar per feina. Un cop arribo a l’explanada agafo una pista ampla i plana i m’ajunto amb una corredora veterana i un altre corredor que anava amb ella i ens posem a parlar dels perills de prendre mal a certes edats i temes similars. La fluïdesa de la conversa m’insinua que el ritme no és excessiu però no m’importa, em sento bé i el paisatge m’agrada. Passem al costat del llac i de l’ermita arribem al segon avituallament. Menjo una mica de fruita i continuo amb els corredors amb els que anava abans començant la pujada fins el Montagut. És una rampa força vertical i dura i, afortunadament, no gaire llarga. Baixem per un corriol fins agafar una pista descendent on continuem la conversa anterior fins arribar a l’inici d’un corriol que baixa decididament enmig del bosc en direcció al poble. Aquí agafo una mica més de ritme i deixo enrere els meus companys mentre m’arrisco una mica ja que el corriol és humit i relliscós. En alguns punts es torna pla i aprofito per allargar la gambada i relaxar els muscles de la tensió de la baixada fins que arribo al poble amb un darrer tram molt vertical amb una corda fixa per agafar-te.

Un cop arribat aquí en lloc d’anar cap a l’arribada com seria d’esperar ens han preparat una sorpresa ja que després de fer un tram per la carretera agafem un camí descendent que ens portarà fins el fons de la vall per on flueix el riu Gaià que hem de travessar en dues ocasions amb aigua gelada fins els turmells i tornar a pujar fins el poble. Al final uns darrers trams cimentats i la línia d’arribada que ens espera juntament amb una botifarra i la satisfacció d’haver gaudit d’una cursa ben organitzada amb un recorregut força atractiu que travessa boscos i prats que en aquest temps estaven plens de bolets.