Carros de foc
La meva història amb la Carros de Foc va començar fa uns quants anys, més exactament el 2005. Des de llavors he tingut una relació molt especial amb aquesta cursa que s'ha transformat en el repte, fins ara, més important de la meva vida esportiva.
Els meus tres intents anteriors han estat un cúmul d'experiències i sensacions que mai m'han deixat indiferent. La decepció i la frustració que els meus fracassos m'han produït queden compensats per la incomparable experiència de córrer per aquells camins i travessar aquells paratges únics i incomparables. Tanta bellesa es fa difícil de descriure i només d'una forma molt aproximada sóc capaç de transmetre les vivències que el camí produeix.
Aquest any serà el meu darrer intent. Motius personals i familiars fan que hagi pres la decisió que tant, si l'acabo com si no, ja no tornaré a intentar la Sky-runner.
Publico les cròniques dels meus intents anteriors per a qui tingui interès a esbrinar la naturalesa de la meva relació amb la prova i les experiències viscudes.
Carros de foc 2006
La meva història amb la Carros de Foc va començar fa uns quants anys, més exactament el 2005. Des de llavors he tingut una relació molt especial amb aquesta cursa que s'ha transformat en el repte, fins ara, més important de la meva vida esportiva.
Els meus tres intents anteriors han estat un cúmul d'experiències i sensacions que mai m'han deixat indiferent. La decepció i la frustració que els meus fracassos m'han produït queden compensats per la incomparable experiència de córrer per aquells camins i travessar aquells paratges únics i incomparables. Tanta bellesa es fa difícil de descriure i només d'una forma molt aproximada sóc capaç de transmetre les vivències que el camí produeix.
Aquest any serà el meu darrer intent. Motius personals i familiars fan que hagi pres la decisió que tant, si l'acabo com si no, ja no tornaré a intentar la Sky-runner.
Publico les cròniques dels meus intents anteriors per a qui tingui interès a esbrinar la naturalesa de la meva relació amb la prova i les experiències viscudes.
Carros de foc 2006
La tarda és
esplèndida i vaig saltant de roca en roca com un cabirol tot esbufegant com un
senglar. Allà dalt sembla que el coll es mofi de mi i cada cop sembla més
amunt. Després de passar per una zona de grans blocs de pedra, semblava que la
resta seria més agradable, però, immediatament hem entrat en una altra zona
igual i la pujada esdevé més dura encara. Mentre lentament guanyo alçària vaig maleint aquell dia de gener del 2005 en
que, en una revista de corredors, vaig llegir un article de la Carros de Foc en la
modalitat Sky runner, és a dir, en menys de 24 hores. Ja n’havia sentit a
parlar d’aquest repte però sempre havia pensat que només era apte per a
superdotats o per a gent molt preparada i que, per tant, quedava fora del meu
abast. Aquell article, però, va despertar la meva curiositat i vaig animar-me a
intentar-ho. El primer problema amb que
em vaig trobar va ser el meu desconeixement de la major part del recorregut, ja
que només coneixia Sant Maurici i Aigües Tortes i això va implicar un procés de
documentació mitjançant llibres, mapes, Internet i parlant amb un parell de
companys de feina que ja ho havien
intentat. L’any 2005, per motius laborals i físics, no vaig poder entrenar
suficient i vaig decidir posposar-ho. Aquest any 2006 les coses van diferents, estic entrenant sense
interrupcions, gairebé sempre per muntanya, i la meva forma física millora més
que mai, així que amb la informació que he reunit començo a preparar l’estratègia.
En un primer moment penso sortir del refugi Ventosa i Calvell i fer la primera
part de nit. Aquest sistema semblava bo perquè es feia la part final de dia,
amb els avantatges psicològics que això implica, es feia la part més dura al
començament i pel fet que els dos
primers trajectes fins la collada de Dellui no semblaven tenir gaires problemes
d’orientació i es podien fer de nit, presumiblement sense massa dificultats, i
sortint a les 12 de la nit arribaríem a la collada de Dellui al voltant de les
6 del matí, gairebé a punta d’alba. Més endavant vaig canviar d’idea i vaig
decidir apuntar-me a la tònica general i sortir del refugi d’Amitges,
estalviant-me d’aquesta manera l’aproximació.
Ara només faltava
trobar algun company d’aventura, cosa bastant difícil ja que tots els coneguts
a qui vaig “convidar” a acompanyar-me tenien alguna excusa prou convincent per
refusar la meva invitació. Bé, tots no, ja que l’ incombustible Sergi Nolla no sap dir
que no a una bona “patejada” i s’hi va apuntar encantat.
El primer
contratemps va aparèixer a l’hora de fer la inscripció ja que en trucar a
l’organització em van comunicar que ja no hi havia places ni a Amitges ni al
Mallafré la qual cosa em va obligar a recuperar la primera idea i sortir del
Ventosa i Calvell.
El projecte
definitiu era sortir de casa el dia 1 de setembre pel matí cap el refugi, dinar
allà, descansar tota la tarda i començar la cursa a les 12 de la nit acabant a
l’endemà a l’hora de sopar. Teníem un horari per acabar en 23 hores tret d’Internet,
que esperàvem poder mantenir.
Arribat, doncs, el
gran dia, sortim de Vilanova a les 9 del matí amb la “Nissan” nova del Sergi i
després d’esmorzar a Tremp, arribem a la presa de Cavallers a la 1 del migdia,
i una hora i quart més tard arribem al
refugi.
Arribant al Ventosa i Calvell amb el Contraix al fons. |
Refugi Ventosa i Calvell. |
La pujada ha estat ràpida i fatigosa ja que anàvem carregats amb la
motxilla gran i la de raids amb el material necessari tant per la cursa com per
l’estada al refugi.
En acabar de dinar
examinem visualment la pujada fins el coll de Contraix i el seu aspecte no ens
sembla gens tranquil·litzador, sembla força dret i escarpat.
Coll de Contraix des del Ventosa i Calvell. |
Parlant amb el
guarda del refugi, aquest ens aconsella que si no el coneixem seria millor
pujar-lo de dia i que se’ns faci de nit arribant al Llong. Després d’això i
veient l’aspecte feréstec del coll, decidim avançar la sortida. Mentre estem en
plenes cavil·lacions arriba un sky runner que havia sortit a les 7 del matí del
refugi Josep mª Blanc i ens deixa garratibats degut al seu aspecte preocupant:
cara demacrada, extrema pal·lidesa i expressió de patiment. Parlant amb ell ens
tranquil·litzem una mica ja que ens comenta que ha tingut molèsties estomacals,
d’aquí la seva expressió, i que és albí i d’aquí el seu color de cara. Degut
als seus problemes físics decideix quedar-se aquí i donar per finalitzada la seva
participació d’aquest any.
Com nosaltres no
volem plegar abans de començar, a les 5 de la tarda segellem el forfait i
comencem el recorregut amb l’excitació i els nervis del desconegut.
L’ itinerari
s’inicia en descens, enmig de blocs, al costat del riu fins arribar 20 minuts
després a l’Estany Gran de Colieto des d’el que comença l’ascensió enmig dels grans
blocs que descric al començament de l’article.
L’estany el deixem a la dreta i
anem en direcció a un salt d’aigua al final del llac i a la dreta de la vall.
És important anar en aquella direcció ja que si anem cap a l’esquerra aniríem
al Coll de Colomers.A les 17.50h arribem al final del primer tram de blocs i
trobem un estanyet i uns petits prats que
deixem enrere tot enfilant-nos per un altre tram de blocs al final del
qual trobem les darreres rampes, més dretes i amb pedres soltes fins al coll.
Estany Gran de Colieto amb el Contraix al fons. |
Arribant al Coll de Contraix. |
Arribem al Coll de
Contraix a les 18.50 després d’una dura pujada i a sota nostre apareix l’Estany
de Contraix que en aquesta època i després de tanta sequera es troba mig buit.
Davant nostre veiem la serralada de l’altra banda de la vall a la que haurem de
pujar aquesta nit. En uns pocs minuts, saltant de roca en roca, arribem a
l’estany,creuem el desguàs que es troba totalment sec, pugem un turonet i comencem
a baixar per un fort pendent, on el Sergi, pateix la primera torçada de
turmell. Més avall el corriol passa per prats i boscos fins que arribem al Riu de Sant Nicolau. El creuem per
dos ponts de fusta i arribem al refugi de La Centraleta ; aquí agafem
un caminet que puja fortament fins la pista que ens duu fins el refugi de
L’Estany Llong on arribem a les 20.30h
just quan la nit ens cau a sobre.
El temps que teníem
previst era de 4 hores i n’hem trigat
3.30, o sigui, mitja hora més ràpid de l’ esperat.
Després de segellar
el forfait i beure una mica comentem la jugada i davant la perspectiva de
caminar tota la nit per terreny desconegut, varem decidir quedar-nos a dormir
aquí i deixar la sky runner per millor ocasió. Tot sopant decidim que a
l’endemà aniríem fins a Amitges pel Portarró d’Espot i faríem la resta del
recorregut. Això ens permetrà conèixer la major part de l’ itinerari per a un
hipotètic posterior intent.
Després de donar
molts tombs pel llit, i fins i tot dormir una mica, ens llevem a les 7 h,
esmorzem i a les 8h sortim cap el Portarró on arribem a les 9h i comencem a
baixar.
Durant la baixada ens anem trobant grups de marmotes que s’amaguen
ràpidament en veure’ns i algun isard que no ens fa ni cas. El camí baixa primer
entre prats i després entre boscos fins arribar a la bifurcació que ens porta o
bé cap a Amitges o bé cap el Mallafré. Aquí tornem a canviar d’opinió i ens
dirigim cap el Mallafré per un bonic camí, enmig de boscos plens de vegetació,
on fins i tot podem contemplar un grup de trencapinyes cercant l’esmorzar.
A
les 10.05h arribem al refugi i després
de 10 minuts per canviar-nos de roba, ja que comença a fer calor, i beure una
mica, sortim cap a Amitges. Arribem a l’oficina d’informació i, en lloc
d’agafar la pista, pugem pel camí de la cascada. Aquest camí és recomanable només
si no tenim problemes d’horari, ja que és més atractiu però més lent. És un
corriolet que passa entre boscos i prats i s’enfila posteriorment fins la
cascada, que és el desguàs de l’Estany de Ratera, i arriba fins la pista que
ens porta a l’estany. Hi arribem a les 10.50h deixant-lo a la dreta en un
paratge esplèndid.
La pista es comença a enfilar primer tímidament i després de
manera decidida fins al refugi que veiem al final del camí.
Estany Llong pujant al Portarró d'Espot. |
Baixant del Portarró cap el Mallafré. |
Estany de Ratera. |
Arribem a Amitges a
les 11.20h i trobem una gran taula plena de vitualles (barretes energètiques,
aquarius, xocolata, fruita…). Repostem energia i líquids i evacuem el que ens
sobra iniciant la marxa a les 11.30h.
Sortim en direcció
als Estanys de la Munyidera
i dels Barbs i passant entremig d’ells ens enfilem amunt, per un corriol,
seguint les estaques grogues fins arribar a un collet a uns 2.500 mts d’alçada.
Hi arribem a les 11.55h i a partir
d’aquí fem un llarg flanqueig perfectament visible que parteix pel mig la
tartera de la dreta que baixa de la carena. A baix a l’esquerra deixem l’Estany
del Port de Ratera.
A les 12.24h arribem al coll i allà, aprofitem la bona
cobertura telefònica de l’ indret parlant amb la família. Comencem el descens
per una de les valls més maques que he vist mai. Baixem per un corriol seguint
les marques de GR.
Estany dels barbs. |
Estany dels barbs i de la Munyidera. |
Estany del Port de Ratera i Port deRatera al fons. |
Sortim del refugi a
les 13.20h seguint fites, passem pel costat del Lac de Baish que deixem a
l’esquerra i anem a buscar la vall coronada pel Coll de la Sendrosa. Un cop
arribats al començament de la vall agafem un corriol que puja per la part
esquerra ascendint enmig de vegetació baixa fins el coll al què arribem a les
14h. Des del coll podem veure perfectament el refugi de Colomers i al darrere,
molt lluny i molt amunt el Port de Caldes que serà la nostra propera gran
dificultat.
Iniciem la
davallada per un corriol de terra i a mitja baixada trobem un corriol fresat
que continua perpendicularment cap a l’esquerra mentre que el que anem seguint
sembla dirigir-se cap a la Pletiu dera Montanheta.
Davant del dubte decidim agafar el corriol de l’esquerra i després de fer un
flanqueig per bosc i alguna tartera arribem a una zona de torberes amb uns
racons veritablement agradables i bucòlics fins arribar al Lac Clòto de Baish,
amb la seva illa al mig, que voregem per la dreta seguint el corriol, ara més
ample, que enllaça amb el GR-11 que baixa del Port de Ratera.
Un cop al GR, fem una pujada fins el Coll de Clòto i després d’una baixada arribem a l’extrem de la presa a l’altra banda de la qual trobem el refugi de Colomers on arribem a les 15.05h.
Montardo des del Coll de la Sendrosa. |
Lac Clòto de Baish. |
Un cop al GR, fem una pujada fins el Coll de Clòto i després d’una baixada arribem a l’extrem de la presa a l’altra banda de la qual trobem el refugi de Colomers on arribem a les 15.05h.
Refugi de Colomers. |
Tot plegat, en
menys de 5h, contant les parades, hem arribat des d’el Mallafré fins aquí. El
ritme és bo i anem més ràpid que el promig que teníem previst per baixar de 23h
i això ens motiva força per provar-ho en una altra ocasió.
Aquí decidim
descansar una mica i mengem fruita ja que portem molt camí fet des d’el Llong i
hem menjat molt poc i el Port de Caldes ens ha semblat força dur vist des del
Coll de la Sendrosa.Al
refugi troben un sky runner que ja ha abandonat i ens confirma la duresa del
Port de Caldes i el calor que fa per allà dalt, però després de passar-me
l’estiu corrent per les muntanyes del voltant de Vilanova i d’ haver fet la
ruta dels tres Puigs en ple mes d’agost (abans de les pluges), penso que no
n’hi ha per tant.
Sortim del darrera
del refugi a les 15.20h remuntant el torrent, al principi de forma suau i
després iniciant una dura pujada entre roques i prats mentre deixem enrere
l’Estanh Mort i alguna marmota encuriosida que semblava que se’n rigués de
nosaltres i la nostra cara desencaixada.
A mesura que pugem, el port va passant
factura i quan ens acostem a un coll, el Sergi diu – mira, ja hi arribem -, jo
miro l’altímetre que marca gairebé 2.300 mts i m’adono que aquest coll al que
ens acostem està encara molt lluny del nostre objectiu immediat. Efectivament,
quan arribem al collet veiem que el camí continua pujant i bastant més amunt en
veiem un altre que tampoc sembla el desitjat.
Lac Mort. Pujant el Port de Caldes. |
Pujant el Port de Caldes. |
Baixant d’aquest
coll ens trobem un personatge que ve trotant pel corriol i quan arriba a la
nostra alçada veiem que és un home, més proper dels 60 que dels 50, amb pantalon
curt, samarreta de tirants, sabatilles esportives i una petita motxilla
d’hidratació. El seu aspecte, alt, prim i fibrós em sorprèn. Es para a
parlar un moment amb nosaltres i ens explica que ha sortit d’Amitges fa 12
hores i que espera acabar en unes 14 hores aproximadament cosa que, veient la marxa que porta, no dubtem que
aconseguirà. Pensava que a la meva edat ho estava fent genial (47 anys), però
això em fa dubtar i em trenca els esquemes.
Quan arribem al collet veiem amb desolació que el Port de Caldes està allà dalt al final de la vall, lluny, amb el seu pal indicador al mig. Davant nostre tenim el Lac deth Pòrt de Caldes, sec com un bacallà, que voregem per la dreta en direcció al port al que arribem a les 16.25h. La pujada ha estat dura i m’ha agafat una bona “pàjara”, arribant a dalt en un estat lamentable. El Sergi, tot i que tampoc fa molt bona cara, està en millors condicions. A baix està l’Estany del Port de Caldes i l’Estany de Mangades amb el camí que passa entre ells enfilant-se tot seguit cap el Coll de Crestada.
Quan arribem al collet veiem amb desolació que el Port de Caldes està allà dalt al final de la vall, lluny, amb el seu pal indicador al mig. Davant nostre tenim el Lac deth Pòrt de Caldes, sec com un bacallà, que voregem per la dreta en direcció al port al que arribem a les 16.25h. La pujada ha estat dura i m’ha agafat una bona “pàjara”, arribant a dalt en un estat lamentable. El Sergi, tot i que tampoc fa molt bona cara, està en millors condicions. A baix està l’Estany del Port de Caldes i l’Estany de Mangades amb el camí que passa entre ells enfilant-se tot seguit cap el Coll de Crestada.
Des del Port de Caldes. El Montardo i el Coll de la Crestada |
Coll de la Crestada. |
Estanh deth Cap deth Pòrt. |
Coll de la Crestada arribant des de la Restanca. |
Decidim estalviar-nos
la baixada cap a la Restanca
i la pujada posterior, autèntic punt feble de la prova, i tornem cap el Ventosa
vorejant l’Estany de Monges i més endavant el de Travessani seguint un corriol
indicat amb estaques grogues, massa separades pel meu gust, i sovint ocupat per
vaques i cavalls on el Sergi es torça el turmell per 4ª vegada. El corriol és
còmode i agradable i ens porta fins el refugi, on arribem a les 18.35h.
Estany de Monges. |
Dos dies després,
amb el cap fred i el cos recuperat, faig algunes reflexions sobre la prova i
penso en les coses que varem fer bé i les que varem fer malament.
En Primer lloc el
factor físic no va ser un aspecte limitant ja que el ritme que varem portar va
ser suficient per complir l’horari previst holgadament, malgrat això una mica
més d’entrenament en alta muntanya no ens hagués anat malament. Potser a nivell
físic, el que més ens va limitar va ser el fet de no ingerir aliments amb la
freqüència necessària pel intens desgast físic que teníem, no així la ingesta
de líquids ja que va ser generosa i sempre d’aigua amb sals o begudes
isotòniques. Seria desitjable prendre aliments cada hora com a mínim,
preferentment barretes energètiques i quan sigui necessari algun gel
recuperador que funciona realment bé.
L’equipament també
era correcte excepte el calçat del Sergi, unes sabatilles de trail Salomon,
principal sospitós de les seves tortes de peu; d’altra banda, jo calçava unes
Asics gel Kayano que van funcionar a la perfecció, còmodes i estables. A més a
més, portava malles curtes i llargues, samarretes tècniques de màniga curta i
llarga, motxilla de raids amb bossa d’hidratació, gorra, ulleres de sol i un
tallavents que no varem necessitar. Els bastons els varem deixar al refugi perquè
feien més nosa que servei. Com a material d’orientació portàvem 2 mapes de l’ Editorial
Alpina, El llibre “Travessa dels refugis Carros de Foc” de Sua Edizioak, brúixola
i altímetre (res de GPS).
El que sí sembla
que no va ser el millor, va ser l’estratègia. Ara penso que tenia raó el guarda
del refugi de l’Estany Llong quan ens va dir que aquesta prova s’havia de fer 2
o 3 cops fins que trobaves l’estratègia correcta, això si no ets un “matxaca”
que baixa de 15h. En primer lloc, el refugi Ventosa i Calvell no és el millor
punt per sortir ja que a la duresa de la prova se l’hi ha d’afegir la pujada de
més de 400 mts des de Cavallers carregats amb la motxilla; és millor sortir des
d’un refugi amb un accés més còmode. Trobar-se el port més dur al principi,
quan les forces estan intactes, pot semblar una bona idea, però, un coll com el
de Contraix ens pot deixar tocats per a la resta del recorregut. El fet de
pujar-lo de nit tampoc és assenyat si no es coneix la pujada com la palma de la
mà, ja que si bé l’orientació no sembla complicada, trobar el millor camí pel
mig dels blocs seguint les fites, no ha de ser fàcil amb la llum d’un frontal.
Pensant-ho fredament,
crec que una possible bona estratègia seria sortir d’Amitges de nit i que es
fes de dia sortint de la
Restanca per fer de nit el recorregut que ja coneixem.
En definitiva, la
sky runner és una experiència duríssima, la més dura de la meva vida (marató de
Barcelona inclosa), però és altament estimulant. T’obliga a anar més enllà dels
límits coneguts de la teva capacitat física i mental i tot això en un entorn
esplèndid i grandiós.
Ens hem quedat amb
les ganes d’acabar-la amb èxit però ja hi hauran altres anys.
Continuarà????
Carros de Foc 2010
La cursa va començar fa 4 anys amb el meu primer
intent que va acabar en fracàs. La idea de finalitzar la prova no em va marxar
del cap i he estat esperant fins ara per tornar-hi.
Aquest any per fi m’ho he pogut programar i portar a
terme un entrenament de certa qualitat (o almenys així ho crec). La decisió és
d’anar-hi sol i sortint de nit del refugi d’Amitges per poder fer de nit la
part que ja conec de l’altra vegada. A darrera hora s’afegeix el meu company
Jordi Riba que acaba de començar a participar en triatlons i està ple
d’entusiasme i ganes de fer coses noves.
Aprofito l’ocasió i anem tota la família a passar una
setmaneta de vacances a Espot ja que no havíem pogut sortir durant l’estiu.
Aprofito l’ocasió per fer algun entrenament,una excursió, ràfting....
El dia de la
sortida cap el migdia arriba el Jordi des de Cubelles i després d’aconseguir
trobar un taxi pugem cap a Amitges.
Agulles d'Amitges. |
Els Encantats. |
La idea és sortir a les 23h i fins llavors
ens dediquem a passejar per la zona dels Estanys i parlar amb altres participants.
Cadascú té la seva estratègia i surt a una hora diferent, es pot dir que hi ha
gairebé tantes estratègies com participants. Després de sopar al refugi em
costa Déu i ajuda contenir al Jordi que volia sortir immediatament. A la fi el
puc retenir fins a l’hora de la sortida i a les 23h en punt sortim. La nit és
clara i la lluna quasi plena ens permet veure les muntanyes força bé. Iniciem
el recorregut amb moltes ganes en direcció al Port de Ratera. En la primera
pujada anem seguint unes estaques grogues que ens indiquen el corriol i en un
moment donat, encara no sé perquè, ens trobem seguint unes fites que ens porten
cap a un cim. Després de pujar una estona me n’adono del nostre error i
descendim cap el coll que hem sobrepassat. Mes avall, en la foscor veiem el
corriol que hem de seguir i travessa la tartera que baixa dels cims propers,
també veiem unes llumetes d’altres participants que van en sentit contrari al
nostre i ens confirmen que aquell és el camí correcte. Un cop en la bona ruta
arribem a l’estany del Port de Ratera i després d’una pujada arribem al Port.
El descens fins el refugi de Saboredo és fàcil i ràpid, està marcat amb senyals
de GR que de tant en tant es perden. En pocs minuts hi arribem i veiem que en
el trajecte hem invertit 1h34’, o sigui que portem un molt bon ritme malgrat la
despistada inicial.
Sortim de Saboredo en direcció al riu que travessem
tot seguit cometent un altre errada que consisteix en sortir més a la dreta
d’on tocava i no trobem el camí que ens portarà al Coll de la Sendrosa. Anem
travessant prats cercant el corriol perdut i no hi ha manera així que parem,
trec el mapa i l’altímetre i mirem de solucionar-ho. El problema és que el camí
passa uns 50 m de desnivell més amunt i, per tant, hem de pujar fins trobar-lo.
Al cap d’uns minuts el trobem per fi i ens dirigim cap el coll. Un cop arribats
comencem el descens fins al refugi de Colomers. La baixada transcorre per un
corriol amb força pendent però fàcil de seguir fins arribar a una bifurcació en
la que la vegada anterior vaig girar a l’esquerra i el camí, malgrat portar-me
al final al refugi, passava per una zona de torberes de difícil orientació per
la nit, així que agafo la branca de la dreta que en principi hauria de ser la
correcta segons la guia. Efectivament, arribem a uns prats on el camí gira cap
a l’esquerra i recupera alçada per encarar el GR que ens portarà al refugi.
Aquest trajecte ens ha portat una mica més temps de l’esperat però encara
portem un promig adequat.
Ara sortim en direcció al Port de Caldes, de nefast
record per a mi. Encara és nit tancada i la lluna ens il·lumina les muntanyes,
el port es veu molt amunt i com que no tenim massa temps comencem a pujar. Tal
i com recordava la pujada és dura i no deixa anar gaire ràpid però anem
ascendint a ritme bastant constant. Al cap del que sembla una eternitat arribem
al Port amb les forces una mica tocades. Baixem cap els Estanys del Port de
Caldes i l’Estany de Mangades i iniciem
la pujada al Coll de la Crestada. La pujada és curta però molt dreta i hi arribem
en pocs minuts. Ara toca baixar fins el refugi de la Restanca. El descens
comença amb un corriol que passa enmig de blocs de pedra que fan que la baixada
sigui incòmoda i lenta. A mitja baixada em faig la primera torta de peu. Arribem
a l’Estany deth Cap deth Pòrt i, després de vorejar-lo, comencem un altre
descens, on em torno a torçar el peu, fins el refugi al que arribo molt cansat
i amb el turmell dret adolorit. En aquest punt estic en plena crisi, entre el
cansament i el turmell només tinc pensaments negatius respecte a les meves
possibilitats d’èxit, així que decideixo parar una estona, descansar i repostar
energies amb l’avituallament que el refugi ens ofereix. Menjo dos plàtans, bec tres gots de taronjada i dos trossos de
pastis de xocolata i descanso uns minuts fins que crec que ja puc tornar a la
lluita. Sortint de la Restanca ens espera tornar a pujar el camí que acabem de
baixar i no sé com em respondran les forces ja que és força dur i ja no estic
per gaires alegries. A poc a poc anem guanyant alçada i en una hora arribem al coll en millors
condicions de les que em pensava i, per un corriol sense dificultats, anem
baixant cap a el Ventosa i Calvell.
Ara començarem el port més dur de tots, El Contraix,
que representa una autèntica prova de foc per veure amb quines forces comptava.
El trajecte comença baixant cap el riu i vorejant el seu curs va pujant a poc a
poc fins arribar a l’Estany de Colieto des d’on comença l’ascensió pròpiament
dita. Es comença pujant per un corriol que va pel costat de la tartera que
baixa del coll fins que no queda més remei que pujar-hi pel mig entre grans
blocs de pedra que fan la pujada més dura però també més distreta. Anem
guanyant alçada pujant amb peus i mans i a poc a poc els blocs es van fent més
petits fins que la part alta la pujada va per un corriol de sauló que la fa
molt incòmoda i de vegades frustrant. A la fi però arribem al coll en un estat
millor del que esperava i comencem el descens en direcció a l’estany de
Contraix que contràriament a l’altre any està ple fins a dalt de tot i fa goig
de veure. Baixem per una tartera de blocs que fan el descens fatigós i lent.
Al Coll de Contraix. |
Estany de Contraix. |
Arribem a l’estany i comencem a baixar per un corriol que perd alçada
ràpidament seguint el torrent. Baixant per aquest corriol no sé que em passa
però començo a estar molt cansat, les cames em pesen i no veig gens clara la
continuïtat de l’aventura. El ritme que portem comença a ser més lent del que
caldria si volem acabar en menys de 24 hores. En aquest punt li dic al Jordi
d’arribar al Llong i deixar-ho perquè no crec que acabem a temps. El Jordi està
molt millor que jo i m’anima a que continuem però jo estic fos, decideixo parar
i li dic que continuï. Ell així ho fa i comença a córrer corriol a baix. Ja
deslliurat del compromís horari baixo relaxadament fins al refugi on dono per
acabada la cursa. En total han estat 13 hores de caminar i 6 refugis
trepitjats, ha estat un esforç considerable que m’ha deixat un regust agredolç.
Ara torno fins el refugi d’Amitges pel Portarró d’Espot saltant-me els tres
refugis que hem quedaven i allà espero que arribi el Jordi descansant i
prenent-me unes cerveses.
Després de l’èxit decideixo que ja no tornaré més a
provar la sky-runner perquè potser sí que és massa per a mi. Quan passaven 22h
i 45 minuts de la sortida arriba el Jordi, porta la cara desencaixada, els ulls
vermells i el frontal marcat al front. La seva imatge és lamentable i
esbufegant em diu que és el més dur que ha fet mai i jo me’l crec.
A l’endemà agafem un taxi fins Espot on jo em quedo
amb la família i ell agafa el cotxe de tornada a casa amb la samarreta de
finisher que jo no m’he pogut guanyar. Tots els que anem arribant a Espot amb
els taxis caminem encarcarats com autòmats després del gran esforç realitzat.
La venedora de bitllets de taxi pensa en veu alta que l’any que ve posarà un
saló de massatges per fer la primera pela.
Amb el pas de les hores i dels dies he anat
recapacitant sobre el perquè del fracàs i en vaig traient conclusions cara a
millorar l’entrenament i el recorregut cara l’any proper, ja que, com segur que
haureu endevinat, la meva decisió de no tornar-hi se n’ha anat en orris. O
sigui que si tot va com voldria l’any que ve hauré d’escriure una altra crònica
i espero que tingui un final diferent.
Carros de Foc 2011.
Crònica d’un fracàs?
L’interrogant l’he posat perquè encara no sé si ha estat un fracàs o no. Si
prenem per un fracàs el no haver arribat als resultats desitjats hauria de dir
que sí amb contundència, però en aquest tipus de cursa hi entren en joc molts
condicionants que fan que aquest concepte sigui molt relatiu.
Què ha pogut passar? Cóm és possible que allò que va tan bé de cop i volta
vagi tan malament?
Hi ha diferents motius que ho poden explicar i porto dies pensant-ho a
veure que és el que puc corregir per a altres edicions. L’entrenament era
correcte, la forma molt bona, la tàctica la millor, la motivació altíssima, tot
semblava preparat per a un final feliç. Si mesurem el valor d’un objectiu per
l’esforç invertit, aquesta Carros tindria un valor enorme. He hagut de lluitar
contra les pujades i les pedrotes de les muntanyes vilanovines, contra una
calor i humitat tot sovint sufocants, contra els llençols que cada matí
intentaven, sense aconseguir-ho, retenir-me al llit, en fi, ha estat un estiu
dur de veritat però, això sí, molt motivador.
Després d’haver abandonat l’any passat a les 13 hores de cursa, he canviat
els plantejaments i he adoptat la tàctica
que la majoria adoptava. Sortiria del Refugi de La Restanca a les 7 del matí i
faria la darrera part de nit, això m’anava bé perquè ja l’havia feta i me la
coneixia bé.
Amb la millor de
les intencions sortim de Vilanova la meva família i jo cap a Arties on havíem
llogat un apartament.
Un cop instal·lats anem a Viella a recollir el forfait i els regalets, aquest any més magres que el passat, a les oficines de la cursa.
Un cop instal·lats anem a Viella a recollir el forfait i els regalets, aquest any més magres que el passat, a les oficines de la cursa.
Un
cop recollit tot faig la motxilla i m’acompanyen amb cotxe al parking d’on surt
el camí que puja al refugi, bé, de fet fins a la parada dels taxis des d’on s’ha
de caminar una bona estona abans de començar a pujar.
El camí puja bastant però hi arribo en poc temps i sense gaire esforç, les cames responen perfectament i el dia assolellat, fantàstic.
El camí puja bastant però hi arribo en poc temps i sense gaire esforç, les cames responen perfectament i el dia assolellat, fantàstic.
Després
d’un sopar abundant i conversa amb altres participants vaig a dormir aviat
perquè porto son endarrerida i s’ha de descansar. Al matí següent m’aixeco,
després d’haver descansat prou bé per ser un refugi, a les 6 del matí per tenir
temps d’esmorzar i acabar de preparar-ho tot. Els nervis es repiren a l’ambient
tothom té pressa i ningú es pot estar quiet. A les 6’45 hi ha una gran cua per
segellar el forfait I decideixo que ja sortiré a les 7’30, mai m’han agradat
les cues. Passades les 7’30 surto carregat de nervis i il·lusions cap el Coll
de la Crestada. El dia està ennuvolat i bufa un vent càlid que no fa pressagiar
res de bó però, com que no tinc més dies, he de sortir. Mentres pujo per un
corriol que avança fent giragonces m’enrecordo de perquè no volia tornar-hi,
l’alçada es fa notar i el pendent et tira enrrere però els metres van caient a
poc a poc i en uns minuts arribo al Lac deth Cap deth Port des d’on es veu el
coll, al final d’una incòmoda tartera.
Arribo al Coll de la Crestada i començo a baixar per un corriolet molt
agradable que va perdent alçada enmig de llacs, aprofito per córrer una mica ja
que el terreny ho permet.
10 minuts abans del temps previst arribo al Ventosa i Calvell on he d’ajudar als del refugi a recollir l’avituallament que el vent havia tirat per terra, no és massa temps però ja està bé per començar.
Deixant enrere el Coll de la Crestada. |
10 minuts abans del temps previst arribo al Ventosa i Calvell on he d’ajudar als del refugi a recollir l’avituallament que el vent havia tirat per terra, no és massa temps però ja està bé per començar.
Al principi el camí passa pel fons de la vall, a la vora del riu.
A poc a poc va guanyant alçada fins que arribem a l’Estany de Colieto on comença la veritable pujada que ens durà, després d’una sempre cansada ascensió, al port més dur i alt del recorregut.
A poc a poc va guanyant alçada fins que arribem a l’Estany de Colieto on comença la veritable pujada que ens durà, després d’una sempre cansada ascensió, al port més dur i alt del recorregut.
Estany Gran de Colieto amb el Congraix al fons. |
El camí comença vorejant els grans blocs de la tartera que baixa del coll
però no triga gaire en ficar-s’hi de ple i de cop em veig envoltat d’un caos de
grans blocs de granit que em fan pujar amb peus i mans.
Al començament de la pujada, la gorra em surt volant del vent i he de
córrer una mica per recollir-la, només em faltava això, i per acabar-ho
d’adobar m’avança un participant que sembla que no avanci però que en pocs
minuts em treu un gran avantatge. Aquest participant havia sortit un refugi
abans que jo, o sigui de Colomers, i me l’havia creuat pujant La Crestada
gairebé dalt de tot, al·lucino com van alguns. A la fi arribo al Contraix i hem
sento bé, per tant, sense descansar començo a baixar cap l’Estany de Contraix
per una altra muntanya de pedrotes que fan la baixada prou penosa. Vorejo
l’estany i al desguàs paro i perdo uns minuts menjant dues barretes, un gel i
bevent una mica d’isotònica ja que recordo perfectament que en aquesta baixada
em vaig enfonsar l’any passat.
Estany Gran de Colieto des del començament de l'ascensió. |
Estany de Contraix des del Coll. |
Estany de Contraix des del desguàs amb el Coll al fons. |
Mentre baixo vaig avançant alguns corredors i em sento molt millor que
l’any anterior (també és cert que porto molt menys recorregut a les cames). A
la part inferior de la baixada m’agafen ganes d’estirar-me a l’herba i
quedar-me contemplant l’increïble paisatge que forma el riu amb els seus
nombrosos salts d’aigua i racons d’una bellesa difícil d’explicar, hi he de
tornar amb més tranquil·litat. Arribo a baix i travesso el Riu de Sant Nicolau
pels seus dos ponts de fusta.
Després d’una curta però dura pujada
arribo a la pista i ràpidament al refugi de l’Estany Llong. Allà miro el
rellotge i no m’ho puc creure, he arribat en 3h15’ quan tenia previst fer-ho en
quatre hores, i el que és més important, amb la sensació d’anar a un ritme no
gaire forçat que podia continuar mantenint. Al refugi em trobo una colla
d’atletes d’Altafulla que havien sortit uns minuts abans que jo i després
arriba un home una mica més gran que jo al que havia avançat a la baixada.
Després de beure i menjar el que vàrem creure necessari vàrem sortir tots
plegats cap a la Collada de Dellui. L’home gran, al que els d’Altafulla
anomenaven el sherpa perquè es coneixia el recorregut, es va posar a tirar al
davant marcant un ritme prou ràpid. Vaig pensar en deixar-los marxar i anar al
meu ritme però com vaig veure que els aguantava bé vaig continuar amb ells al
darrera del grup.
Al final d’una pujada llarga però no excessivament dura vàrem encarar la Vall de Dellui i vàrem veure el coll al fons massa lluny pel nostre gust.
Al final d’una pujada llarga però no excessivament dura vàrem encarar la Vall de Dellui i vàrem veure el coll al fons massa lluny pel nostre gust.
Coll de Dellui i els estanyets. |
El camí passava per zones de blocs i per zones de corriols herbosos que permetien portar un ritme prou fluid i distret. Amb els d’Altafulla anava un maratonià sub.3h que passava un autèntic calvari cada cop que entràvem en una tartera quedant-se enrere i recuperant després la seva posició quan arribava el tram d’herba, realment em va comentar que no sabia que estava fent allà i que tenia ganes d’abandonar, que aquell no era el seu territori. Realment no es pot comparar la dificultat d’una cursa de muntanya amb la d’una marató, són molt diferents, cadascuna de les proves requereix un esforç i un tipus d’entrenament molt diferent, totes dues són dures i exigents.
Arribats dalt del Coll podem comprovar que el temps a
l’altra banda és encara més amenaçador. Núvols negres ens envolten i el camí és
encara molt llarg.
Estanys d'Eixerolo i Cubieso, al fons el gran Estany Tort des de Dellui. |
Amb tot, el “sherpa” se’ns ha escapat i ja gairebé és al final de la
baixada a prop dels estanys, o sigui que ens hem d’orientar solets. Baixem
ràpidament cap els estanys i ,travessant torrents i preses, arribem a l’Estany
Tort. Tenim un dubte d’orientació ja que hem de superar un turonet i no sabem
per on i això ens fa perdre uns minuts. Per fi trobem el camí i continuem per
un corriol que voreja el llac i passa tocant les preses fins que al final del
llac trobem una via abandonada que hem de seguir fins trobar el GR que ens durà
fins al refugi de la Colomina després d’una pujada.
Estany Tort. |
Refugi de La Colomina. |
Un cop al refugi torno a mirar l’hora i m’emporto una altra sorpresa ja que
només he trigat 3h15’ sobre les 4h que tenia previstes en aquest trajecte. En
aquest refugi a més a més de l’avituallament habitual, també ens ofereixen un
plat de macarrons que a aquestes alçades de la cursa em senten de meravella. A
fora del refugi, però, el temps empitjora i comença a ploure i el vent bufa amb
més força cada vegada. Aquí hi ha cobertura de mòbil i aprofito per enviar un
missatge a la meva dóna per explicar-l’hi com vaig i em trobo que me n’ha
enviat uns quants. Ha estat seguint el meu recorregut segons l’horari previst
que li havia deixat dies abans, m’emocionen aquestes coses, que tingui tan
interès amb les meves obsessions, m’anima a seguir endavant malgrat el mal
temps i els dubtes que em comencen a aparèixer sobre la possibilitat de
finalitzar amb èxit.
Quan para de ploure sortim en direcció al Blanch. Hem de desfer una part
del camí i rodejar l’Estany de Colomina i l’Estany de Mar per un camí empedrat.
Mirant enrere veiem unes magnífiques vistes del refugi a l’altre costat de
l’estany, emmarcat per un cel de plom.
El camí que anem seguint és lleugerament ascendent i ens porta al Peu del
Pas de l’ós que és una rampa esgraonada amb un pendent considerable que ens
porta al peu de la presa de l’Estany de Saburó.
Arribats dalt, passem per sota de la presa i voregem l’Estany de Saburó i
comencem a pujar per la tartera que ens ha de dur al Coll de Saburó. En aquest
punt, la climatologia deixa de ser benvolent amb nosaltres i comença a ploure
cada cop amb més intensitat. Això ens obliga a aturar-nos i a posar-nos els
paravents, ara tinc l’oportunitat d’estrenar el gore-tex que em vaig comprar
després de l’Olla de Núria i m’ha donat un molt bon resultat, tan de bo, però,
hagués tornat sense estrenar-se.
Ara hem de continuar pujant cap el Coll per una tartera de blocs de pedra
però amb la diferència que hem d’anar amb molta cura ja que els rocs estan
mullats i rellisquen. La pujada es va
fent dura per moments, entre la pluja, el cansament que ja es comença a notar,
la verticalitat i el perill de relliscades. Arribem dalt i el vent es fa notar
així que comencem a baixar tot el ràpid que podem ja que el corriol de baixada
és de terra i està tot enfangat. Això ens obliga a baixar més lentament del que
voldríem. Mentre anem baixant, la pluja i el vent van afluixant i ens anem
acostant al següent refugi que sembla que no vulgui arribar mai.
Pas de l'ós. |
Estany de Mar pujant el Pas de l'ós. |
Pujant el Coll de Saburó. |
Per fi arribem a un coll i veiem el
Refugi Josep Mª Blanc en un entorn magnífic, envoltat per l’Estany Tort de
Peguera. La vista és espectacular i ens donem presa per arribar-hi ja que estem
mullats i ens volem canviar de roba.
Refugi Josep Mª Blanch i Estany Tort de Peguera. |
Per fi hi arribem i quan miro l’hora veig el resultat del mal temps. Entre
el temps que hem perdut a La Colomina i les precaucions que hem hagut de
prendre al coll, el recorregut s’ha allargat gairebé 3h, 1 hora més del
previst.
En aquest punt els núvols escampen i surt un sol brillant que ens permet
escalfar-nos una mica. Només una mica perquè són gairebé les 7 del vespre. Quan
vaig a canviar-me de roba m’adono que no he posat el protector a la motxilla i
tota la roba és molla, o sigui que no em puc canviar i he de continuar amb la
mateixa roba. Entre l’avituallament i el secat d’alguna peça de roba, com el
buf i guants, perdem 1h i tot l’avantatge que havia aconseguit se’n va en
orris.
A partir d’aquest punt, per anar al següent refugi, el Mallafré, hi ha tres
itineraris diferents i agafem el que no té pràcticament cap pujada malgrat que
és bastant més llarg. Agafem la pista per on pugen els taxis d’Espot i anem
baixant fins l’Estany dels Lladres i allà agafem una pista que surt cap a
l’esquerre en direcció a una central hidroelèctrica. La pista és plana i ens
permet avançar a bon pas. Passem per un túnel, una pujada, una baixada i
arribem a la central des d’on agafem una pista herbosa que no és altra cosa que
el canal de desguàs de l’Estany de Sant Maurici cobert. El canal és llarg i
lleugerament ascendent. Passem un túnel i el següent està enderrocat i hem de
passar per un corriol que baixa i després puja cap a l’altre costat. Aquesta
operació ens porta un bon grapat de minuts. Abans d’arribar a un segon túnel de
les mateixes característiques ens cau la nit i ens hem de posar els frontals.
Rodegem el segon túnel i en pocs minuts arribem al Mallafré.
El refugi està ple de gom a gom, és l’hora de sopar i les taules són a
vessar. Quan entrem ens reben una colla de mirades curioses i una temperatura
sufocant. Segellem el forfait i quan preguntem per l’avituallament ens
assenyalen una taula en un racó plena de gent, que no corria, ocupant-la. Ens
hi acostem i amb desgana ens deixen un raconet perquè descansem i agafem una
mica d’avituallament que consistia en unes restes de barretes i uns trossets de
plàtans bastant trinxats. Hem trigat unes 3h en arribar-hi (1h més del previst
degut a la parada del Blanch) i començo a trobar-me una mica destemplat, el
canvi de temperatura tampoc m’ha anat massa bé, mengo una barreta i m’agafen
nàusees. Després de recuperar forces durant uns minuts sortim del refugi amb
direcció a Amitges. La bufetada al sortir va ser monumental, la temperatura
havia descendit uns quants graus i feia un fred prou important (a l’endemà vaig
esbrinar, gràcies a la meva dóna que ho havia estat seguint per Internet, que
la temperatura a aquella hora era de 2 graus). Vàrem començar a pujar lentament
i em vaig quedant enrere, em costa avançar i tinc fred, els dic que continuïn,
que no m’esperin però no em fan ni cas i lentament arribem a Amitges. Quan
arribem els d’Altafulla i un noi de La Roca que també s’ha afegit al grup, em
diuen que ho deixen, que fa molt fred i estan cansats. Jo els dic que continuaré
i m’assento amb ells a menjar unes barretes. Quan em poso la primera barreta a
la boca em venen unes ganes de treure terribles i sento que el cos em tremola i
en aquest moment decideixo que ja en tinc prou, que no puc continuar en
aquestes condicions i que també plego. És un pal terrible, tantes hores
d’entrenament i tantes il·lusions ficades en aquesta cursa i haver-ho de deixar
a només dos refugis del final, però penso en que si continuo el camí aniré en
unes condicions físiques deplorables per unes muntanyes fredes i de nit.
Truco a la meva dóna per donar-l’hi la notícia i que em vingui a buscar a
Espot en lloc de a la parada de taxis on em va deixar i, després de intentar
menjar una mica, anem a dormir.
A l’endemà el dia és molt fred però assolellat, a fora del refugi bufa un
vent glaçat. Els d’Altafulla continuen el camí fins a La Restanca saltant-se el
refugi de Saboredo i, el noi de la Roca i jo baixem en taxi fins a Espot, on
ens espera la meva família, i anem en el meu cotxe fins a la parada de taxis
des d’on pugem a La Restanca a recollir la motxilla amb les coses que vàrem
deixar ahir.
Ja han passat molts dies des de llavors i, després d’una setmaneta de relax
total a Mallorca, he pensat molt en tot plegat. Hi ha diferents circumstàncies
que han fet que no assolís l’objectiu. La primera i, crec jo, principal, va ser
el mal temps, també penso que anava una mica, només una mica, curt de forma,
estava millor unes setmanes abans de la cursa, hauria de millorar la
planificació. Una altra circumstància important va ser que no vaig continuar
amb la tàctica prevista i em vaig afegir a un grup que anaven a un ritme
diferent al meu, anaven molt ràpid entre refugis i després perdien molt temps
en els descansos, no anaven amb la regularitat que crec que era necessària. El
darrer factor, i segurament el més important, va ser el psicològic. No vaig
poder superar els punts crítics i vaig plegar quan potser hagués pogut
continuar. El factor mental és summament crític en aquestes curses i és molt
important haver-lo treballat molt bé i em sembla que no ho he fet prou. Clar,
tot això des del sofà de casa es veu molt diferent que al mig de la muntanya.
De totes maneres són uns punts a treballar cara a l’any que bé, ja que malgrat que
vaig dir que aquest any seria el darrer intent, la meva dóna em va convèncer el
mateix dia de tornar a provar-ho, o sigui, que si no passa res anirem a passar
dos dies al refugi Josep Maria Blanch (em penso que està en l’entorn més
espectacular de tots) i ho aprofitaré per fer un altre intent. De moment, ja
estic començant a preparar la temporada.
Bueno Xavi,
ResponEliminaSiendo tu última (¿no se dice penúltima en esta tierra?) oportunidad, estarás más que motivado para acabar exitoso este fin de semana.
Espero que los elementos os respeten este finde, porque las previsiones no son del todo optimistas.
Estamos aquí pendientes de tu hazaña (ya te he dicho varias veces que tras hacerlo en 2 días, destrozado, que tengo un respeto tremendo para los que os atrevéis a hacer semejante esfuerzo), y te deseamos todo lo mejor!!
¿Ya sabes cuándo (a qué hora) vas a salir, y desde dónde y en qué dirección?
Suerte campeón..
Tú como bombero podrás con los Carros de FOC!!
Espero que les condicions et respectin i puguis assolir l'objectiu, si més no tornar a gaudir de l'aventura.
ResponEliminaEsperem crònica!
Vaya super repaso nen!!!! Queremos la crónica YAAAAAAAAAAAA
ResponElimina