dimarts, 3 de gener del 2012

Els coleòpters i jo


La meva relació amb el món dels coleòpters es remunta a quan era un adolescent de 14 anys i juntament amb el meu amic Josep Mª vàrem decidir començar una col·lecció d’aquestes petites meravelles.
Bé, de fet aquesta afició es remunta a molt abans, a quan anava per la muntanya amb els meus pares i els seus companys d’excursionisme o bé amb altres nens en els cicles d’excursions de l’agrupació excursionista a la que pertanyo des del dia del meu naixement, La Talaia. Sempre anava amb les butxaques plenes de pots i petites capces plenes d’insectes que anava trobant per allà on passava. La seva increïble varietat sempre ha despertat la meva imaginació i curiositat. Era fantàstic anar descobrint colors i formes noves, uns eren de colors brillants, d’altres de colors foscos, negres, críptics, n’hi havia amb llargues antenes, amb banyes espectaculars i d’altres amb punxes o sense res de particular però tots ells eren prou interessants com per ser recol·lectats i contemplats llargament.
He passat grans moments buscant, recollint i estudiant els moviments dels insectes, recordo particularment un dia al Refugi Baldrich, que era una casa de pagès, al poble de Nevà, que La Talaia tenia llogada i on passava, amb la meva família i d’altres, moltes vacances, no tindria més de 10 anys i era al migdia, després de dinar, quan vaig sentir una veu que em cridava, “Xavi mira quin bitxo”, vaig anar-hi corrent i em vaig quedar bocabadat, el bitxo era un espectacular insecte a franges d’un color blau i negre. Els seus brillants colors envellutats em varen fascinar des del primer moment, també tenia unes llargues antenes ratllades amb els mateixos colors i unes poderoses mandíbules de color negre. El vaig ficar en un pot i vaig estar molta estona mirant-lo embadalit, després em va fer llàstima i li vaig obrir el pot. Lentament en va sortir i va obrir les ales membranoses que tenia a sota de les endurides de brillants colors i lentament es va allunyar volant en la tarda d’estiu en direcció als prats propers. Amb la boca oberta vaig contemplar-lo mentre anava desapareixent entre la vegetació amb la satisfacció d’haver vist un animal únic que no sabia si tornaria a veure mai més. Amb el  temps vaig descobrir que es tractava d’un coleòpter de la família dels cerambícids anomenat Rosalia alpina i, malgrat que no era molt freqüent, sí que en vaig veure més però van haver de passar uns quants anys.


Rosalia alpina.
Així que sense saber ben bé com fer-ho, amb l’ajuda d’uns llibres que oferien uns consells prou útils per a començar vàrem iniciar una afició que en major o menor intensitat ha arribat fins avui. Han passat gairebé 40 anys des de que vàrem començar a preparar els primers coleòpters d’una forma prou matussera, enganxats en cartronets fins avui en dia on podem localitzar l’indret on hem trobat cada exemplar amb GPS, preparar una base de dades o una col·lecció virtual amb fotos extretes d’Internet o de collita pròpia.
En un primer moment varen ser uns pocs exemplars clavats en caixes de cartró amb “porespan” al fons i, a poc a poc, el seu nombre es va anar incrementant fins els gairebé 1.200 exemplars de 600 espècies diferents que tinc en l’actualitat. Ha estat un camí llarg ple de satisfaccions i també, perquè no dir-ho, d’algunes decepcions però que ha anat omplint una part important de la meva vida.
L’exemplar més antic que tinc és un Callinecmis latri que vaig recol·lectar a Formentera, en el viatge de final de curs del Batxillerat elemental (actualment ESO) als 14 anys. De fet no n’he vist cap més exemplar en tots aquests anys.

                                


 Callinecmis latri
La major part són exemplars recol·lectats  durant les meves excursions però també n’hi ha de comprats en un establiment del C/Urgell de Barcelona. Alguns són d’aquí però també hi ha una col·lecció notable de coleòpters tropicals, alguns també recollits en algun viatge i alguns encarregats directament a Xile.

2 comentaris:

  1. Jejeje.
    El que més recordo és la travessa al Montseny.
    Dormir en un banc de l’estació de Sant Celoni, destrossats, desprès de caminar un grapat d’hores des de Balenyà.
    Quins records...
    Josep Ma.

    ResponElimina
  2. Escarabat de Formentera
    Scarabaeoidea_Dynastidae_Calicnemis latreillei

    ResponElimina