dijous, 3 de maig de 2012

Ultra Trail Barcelona 2012 STBCN


És gairebé l’hora de la sortida i el vent és humit i desagradable, el cel és de color gris plom malgrat que no sembla que vulgui ploure. Avui no he hagut de matinar més que un dia normal ja que corro al costat de casa i la sortida és a una hora de luxe en un entorn també de luxe, no se surt cada dia d’un port com l’Aiguadolç.
Estem esperant a que l’helicòpter tingui permís per enlairar-se, no sé ben bé perquè ja que després de la sortida ja no l’he tornat a veure més, suposo que així la sortida és més vistosa.
S'enlaira l'helicòpter i després nosaltres.

Espero que la família estigui a la sortida del port per fer la foto de rigor. He sortit de casa abans que ells perquè puguin dormir una mica més i per trobar aparcament ja que és complicat aparcar per la zona sense pagar.
El dia abans vaig assistir al breafing anterior a la cursa i, com sempre em passa, mirant a la resta de corredors, em pregunto que faig jo aquí, que quedaré l’últim i faré el ridícul i tota una sèrie de pensaments per l’estil, però també agafo un punt més de motivació que m’ajudarà a aixecar-me del llit amb més ganes de fer-ho bé. Després de rebre tot tipus d’informació sobre recorregut, desnivells, senyalització, etc, decideixo que, encara que només vull passar-m’ho bé, miraré de baixar de les tres hores, en una cursa d’aquest tipus encara no ho he aconseguit mai i el desnivell d’aquesta sembla propici. Calculo que hauria d’anar a 7’30”/km i encara em sobrarien uns minuts per si de cas.
Per sopar, una pizza i, seguint gustosament el consell del Rodrigo Gavela, un parell de cerveses. Després a dormir.
Es dóna la sortida i em situo en la part mitjana del grup, a la banda esquerra com havia quedat amb la meva dona a qui trobo a la sortida del port, fotos i a córrer.


La cursa comença en pujada fins sortir del port i després de travessar la carretera de les costes s’enlaira per una urbanització elitista i monstruosa que com una ameba fagocita les zones costaneres del nostre país.




A mitja pujada deixem el carrer i pugem per unes escales estretes i, es clar, es forma el primer embús i comencem a pujar lentament, els avançaments no són possibles i el ritme mitjà, que era força bo, comença a caure. Per fi deixem les escales i continuem pujant per un carrer fins un mirador situat a sobre de Sitges des d’on, en unes altres circumstàncies, es podria gaudir d’una vista magnífica sobre el mar. Un cop al mirador deixem els carrers i comencem a pujar per un corriol estret enmig del bosc. La marxa continua sent lenta ja que som molts i no es pot avançar. A poc a poc, però, la fila es va estirant i puc anar més ràpid fins arribar a dalt, a la creu de Sant Isidre. La mitjana en aquest punt és de 8’45”/km i això vol dir que he de recuperar una mica de ritme si vull acabar per sota de les tres hores.
Ara el corriol comença a baixar per un terreny tècnic, igual que ho era la pujada, de vegades pedregós de vegades cobert de pinassa on em trobo una parella de corredors, ell anava al davant marcant-li el camí a la seva parella, li anava dient, piedra, arbol, cuidado con la cabeza i tot un seguit d’altres indicacions que feia que el descens fos prou lent i per acabar-ho d’adobar la noia era més difícil d’avançar que el Schumacher ja que anava al seu rotllo i ocupava tot el pas possible, grrr. Per fi arribem al primer avituallament on reposo el bidó d’aigua i menjo una mica de fruita, miro el ritme que porto i encara no m’acosto als 8’/km, això no rutlla.
Continuem baixant per corriols tècnics, on em torno a trobar la parella a la que ara sí que avanço amb una maniobra decidida per sobre de les pedres, arribem al fondo i agafem una pista ampla que deixem més endavant per fer una curta però dura pujada fins tornar a agafar un camí ascendent i rocallós que un cop arribats a un collet comença a descendir de nou fins a una pista ampla que continua baixant. Aprofito les pistes descendents per incrementar el ritme i ja començo a pujar la mitjana de velocitat. 
Deixem altre cop la pista i continuem baixant per un altre corriol fins arribar als carrers perifèrics d’una urbanització prou “cutre”. Ara anem per un fondo de riera que s’endinsa en una vall on es troben situades “les Penyes de Can Marcer”, una de les meves antigues zones d’escalada.
A poc a poc anem guanyant alçada i, de tant en tant, pugem per corriols que abandonen el fondo de la riera per tornar-hi més endavant, tot plegat una mica trencacames. Durant els trams de pista he anat avançant corredors i, malgrat que ja començo a notar l’esforç, el fet d’anar guanyant posicions em manté animat i puc mantenir el ritme relativament alt.
 Més endavant arribem al segon avituallament on m’aturo una estoneta per a refer unes forces que ja comencen a mancar, menjo plàtans i taronja i continuo per la pista que continua ascendent. Arribem a una masia i deixem la pista per agafar un corriol que puja entre camps fins arribar a una altra pista que continua ascendint aquest cop amb més inclinació. He de caminar uns metres perquè les cames s’han anat desgastant amb la pujada lleugera però contínua que hem recorregut fins ara. A partir d’aquest punt la pista es torna ondulada i anem fent pujades i baixades contínues que continuen desgastant les poques forces que queden.
En un punt del recorregut ens arriba un quad per darrere i ens indica als que seguíem la pista que ens havíem equivocat i que hauríem d’haver agafat un desviament uns 200 metres abans, o sigui que, amb un cabreig considerable, hem de desfer el camí i agafar el camí bo.
Poc més endavant arribem al tercer i darrer avituallament que és el mateix que el primer però situat en un altre punt molt a prop, a partir d’aquí continuem per la pista fins que agafem un corriol que en franca baixada ens portarà fins el mirador, la vista seria magnífica si pogués aixecar els ulls de terra ja que amb tantes pedrotes no tinc ganes de trencar-me un turmell. Tornem a entrar pels carrers de la urbanització, a baixar escales i després de travessar la carretera baixar fins el port on es troba l’arribada. Aquests darrers metres m’han costat prou però arribo bastant sencer i content pel temps ja que baixaré àmpliament de les tres hores.
A l’arribada m’espera la família amb la càmera a punt per immortalitzar la meva entrada, han tingut temps d’anar de compres per Sitges i fins i tot passar una mica de fred ja que el vent continua bufant.


Al final he trigat 2h 47’53” a un ritme de 7’06”/km quedant en la posició 142 de la general 5é de la meva categoria.
La cursa ha estat força bé malgrat que no té un desnivell excessiu. Originalment era de 900+ però han fet una modificació i a mi el  FR m’indica que he fet un desnivell de 765+, o sigui que la cursa ha estat ràpida per ser de muntanya i he pogut córrer durant gairebé tot el recorregut. La senyalització, per a mi, és un tema millorable ja que si bé hi havia força cintes, aquestes eren de color blanc amb lletres taronges i no eren molt vistoses passant desapercebudes en alguns trams. La pintura del terra sí que era d’un color vistós. El fet que m’equivoqués de camí no vull atribuir-lo a la senyalització perquè no n’estic segur, potser ha estat efecte del cansament.
La samarreta és guapa però ja començo a tenir un estoc excessiu de samarretes negres, a veure si anem canviant el color que el negre no va bé per córrer a l’estiu.
 

En fi, cursa interessant, prou ben organitzada per la seva magnitud ja que són tres curses diferents i bona feina dels voluntaris, gràcies. Ara a veure si l’any proper puc fer la de 77km.
Pòdim masculí
Pòdium femení
Cap a casa i fins l'any que ve.


I per acabar de rematar la jugada encara més escales



4 comentaris:

  1. Bé Xavi! tinc un dubte, parles del bidó d'aigua i a la segona foto veig un corredor amb motxilla. És que en aquest tipus de cursa cadascú es porta el seu bidó i el vas omplint? no seria més còmode anar bevent als avituallaments per no haver d'anar carregat?

    Molt bona cursa, assolint l'objectiu amb escreix i ben a prop de casa.

    Salut i kms!

    ResponSuprimeix
  2. En aquesta cursa, i cada cop en més curses que transcórren per medis naturals,ja no et donen ni ampolles d'aigua ni gots i has de portar un recipient per poder beure. Això es fa per no omplir la muntanya de plàstics, personalmentho trobo bé. Portar un bidonet no molesta tant quan t'hi acostumes i no has d'esperar als avituallaments per poder beure aigua.

    ResponSuprimeix
  3. Si te despistas acabas en podium!!!!

    ResponSuprimeix
  4. Molt bona i acurada crònica Xavi !!!
    De vegades els cossos dels altres fan por, però al final no és per tant !! Bona cursa, i l'any vinent ja pots fer la llarga.

    ResponSuprimeix