Triatló Ciutat de Vilanova 2015

Ja ha arribat el dia. Feia un parell d’anys que ho volia provar i avui, per fi, estic a punt per a la meva estrena en Triatló. He triat per al meu debut la de casa, és una sprint que, per a començar ja està bé, per davant em queden 750m de natació al mar, 20 km de bicicleta i 5km de cursa a peu, tot plegat prou assequible pel meu bateig. La meva germana la Núri i la seva parella el Jose m’han orientat una mica sobre el que cal fer i m’han proporcionat alguna peça de material que em feia falta.

Com que aquest estiu estava lliure dels entrenaments per a la Carros de Foc, feliçment superada, m’he pogut dedicar més a rodatges plans, natació al mar i bicicleta i per tan arribo prou bé a la cursa. La correré sense cap tipus de pressió, només vull provar a veure si m’agrada i decideixo fer-ne alguna d’una forma més seriosa, de moment només vull gaudir-la, sense angoixar-me pels resultats. Això no treu però que el dia anterior estigui nerviós com un flam, la preparació del material em distreu una mica però la nit serà llarga.

A l’endemà m’aixeco molt aviat per esmorzar una mica i acabar de preparar les coses. Com que la triatló és a prop de casa baixo amb la bicicleta i els estris que necessitaré, la meva dóna ja baixarà una mica més tard, a l’hora de la sortida. Vaig a recollir el dorsal, el xip i el casquet i entro a boxes per preparar el material al meu racó i començar a posar-me el neoprè. El dia és fantàstic i l’ambient molt intens, tothom està nerviós acabant de preparar el material necessari per a la cursa.  Arriba l’hora i vaig cap a la sortida a uns 200 metres dels boxes, tan nerviós estic que, a punt d’arribar-hi, me n’adono que m’he deixat el xip i he d’anar corrent descalç pel passeig fins als boxes per posar-me’l, el recinte està tancat i un voluntari em deixa passar, em poso el xip i a córrer cap a la sortida no sigui que surtin sense mi.

Arribo a la platja de sortida i trobo a la meva dona a sobre de les roques plenes de gent i li costa poder fer alguna foto amb claredat, estic excitat i content, tinc moltes ganes de començar. 

Primer surten els federats masculins, 2 minuts després les dones i 2 minuts després els no federats, la plebs. Em situo a la dreta del grup i amb el tret de sortida vaig caminant sense massa pressa. Tothom que conec que ha fet triatlons m’ha parlat d’aquest moment com el més caòtic de tota la cursa i no tinc ganes de barallar-me amb altres competidors per un tros d’aigua. La majoria hem sortit pacíficament i no pateixo cap entrebanc a la sortida. 

Aquesta sortida és més pacífica que la dels "pros"

                   

Amb l’aigua per la cintura m’hi llenço i començo a nedar. Em dirigeixo cap a la boia per la dreta, he d’aixecar el cap amb certa freqüència per no obrir-me massa i no fer més distància del compte ja que la resta de nedadors no semblen massa experts i es van desviant de l’objectiu. Giro la boia i encaro la següent, la natació va prou bé, neta i agradable. Giro la segona boia i cap a la platja. Aquest tram se’m fa una mica més llarg però a la fi arribo a fer peu i em poso a caminar tan ràpid com l’aigua em permet. Surto de l’aigua i començo a desempallegar-me del casquet i el neoprè mentre em dirigeixo a la zona de boxes. 

La tècnica no és massa depurada

He sortit de l’aigua una mica marejat i no puc anar massa ràpid. 

Quan hi entro he de buscar la bicicleta cosa que no em costa gaire perquè no he sortit dels primers precisament i els boxes són prou buits, tot i això hi ha més bicicletes de les que m’esperava. La transició la faig molt lenta, no l’he entrenada gens i hi ha moments que dubto quina acció és més ràpida que l’altra i em sento prou maldestre. A la fi aconsegueixo canviar-me i sortir amb la bicicleta cap el passeig, quan travesso la línia de sortida de boxes m’hi pujo i surto tan ràpid com puc, que no és gaire, mentre em cordo les sabatilles amb les cales. 

Sento un crit i em passa un grup de ciclistes a gran velocitat que ja havien fet la primera volta, o sigui que em portaven 10 km d’avantatge, crec que no els podré atrapar. Agafo el meu ritme i com que només són 20 km de recorregut sense gaires desnivells miro d’anar el més ràpid que puc sense reservar gaire. Són dues voltes de 10 km i me les passo avançant i sent avançat tota l’estona per gairebé la mateixa gent, ens anem posant a roda per descansar, ens avancem i ens avancen sense massa ordre, res a veure amb els grups organitzats que de tant en tant ens repassen a gran velocitat.

El tram de bicicleta se’m fa més curt del que esperava i, gairebé sense adonar-me ja arribo a l’entrada de boxes una altra vegada. He de baixar de la bicicleta abans de creuar la línia d’entrada i corro descalç amb la bicicleta a la mà per tornar-me a canviar i començar el meu tram preferit, la cursa a peu. Aquesta transició, tot i ser lenta també, és bastant més ràpida que la primera. Em poso les sabatilles i començo a córrer. 

Em sento lent i maldestre, les cames em fan figa i sembla que no avanço res. 

A poc a poc vaig agafant ritme i avanço gent al llarg de tot el recorregut, es nota que em trobo en el meu ambient i durant les dues voltes al circuit guanyo moltes posicions malgrat que no m’importi gaire, però em fa sentir millor. 

 

Encaro la recta d’arribada i, en un tres i no res, acabo la meva primera triatló.

Feliç a l'arribada

Trobo a la meva germana i a l’Albert Ramiro, fill de la meva cosina, antic ciclista d’elit i que avui també s’estrenava en triatló, ens fem una foto i comentem com ens ha anat, estem tots prou excitats.

Ha estat una experiència enriquidora i m’han quedat ganes de fer-ne més. M’agradaria provar la distància olímpica ja que al ser més llarga s’adapta més a les meves característiques però això haurà de ser l’any vinent perquè aquest ja s’ha acabat la temporada.

Al final he invertit un temps de 1h25’21” en completar-la quedant en la 343a posició de 459 participants i 28é de la meva categoria.

Per segments el meu temps ha estat:

Natació: 19’17”

T1: 3’50”

Bicicleta: 38’19”

T2: 1’54”

Cursa a peu: 22’01”

Com era d’esperar el meu pitjor segment va ser la natació amb un ritme de 25’42”/km. La bicicleta em va anar millor i em va sortir un ritme de 31’4 km/h molt superior al que acostumo a portar als entrenaments i per fi el millor segment va ser la cursa a peu amb un ritme final de 4’24”/km malgrat la sensació de no córrer que vaig tenir durant tot el tram.

Hi tornaré, m’ha agradat.

Cursa de Muntanya La Talaia 2016

El 10 d’abril ja torna la Cursa de Muntanya de La Talaia ”la meva”. Aquest any vull córrer la distància Marató per haver fet totes les distàncies ofertes així que m’hi apunto amb molt de temps.

Pocs dies abans de la cursa m’arriba un correu que la distància marató s’ha anul·lat, el problema ha estat la negativa de la direcció del Parc a deixar passar la cursa per certs corriols imprescindibles per tal de poder aconseguir la distància. O sigui que canvio la meva inscripció per la de la cursa de 25 km molt a contracor perquè no entenc aquesta resolució ja que per aquests corriols corren amb total impunitat motos, boletaires que obren nous corriols i molts corredors i ciclistes cada dia. Ho trobo incomprensible i més quan normalment no es malmet l’entorn en una cursa ja que als corredors ens agrada trobar la natura el més intacta possible i majoritàriament respectem els indrets per on passem.

Com l’any anterior col·laboro amb la cursa fent de voluntari marcant i desmarcant un dels bucles juntament amb el Francesc Agulló. 

A marcar l'itinerari

Vam marcar el bucle de la pujada al Turó de les 3 Partions per la pista ja que no ens van deixar passar pel fantàstic Fondo del Teixidor, per a mi, un dels llocs emblemàtics de la cursa, i el dimarts el vaig desmarcar retirant també algunes escombraries del camí fruit de l’activitat humana.

El dia abans recullo el dorsal al càmping i, el dia de la cursa, la dóna m’hi acompanya amb el ciclomotor ja que surt no gaire lluny de casa. L’ambient és bo com sempre i el dia mig ennuvolat fa que no hi hagi previsions de passar massa calor.

Sortida amb el Santi i el Jaume

Jo mateix

El Carlos i els nois Xterra

A l’hora es dona la sortida neutralitzada fins creuar l’autopista i ja es comença a estirar el grup. No surto de molt endavant ja que no estic en una gran forma i vull passar-m’ho el millor possible sense patir gaire. Quan avancem la moto que ens ha acompanyat en aquest tram vaig aproximadament pel mig i corro còmode, agafem un corriol que planeja pel mig d’una pineda fins que agafem una pista que ens portarà a la primera ascensió de la cursa fins la carena de La Talaia. Abans passem pel primer avituallament i poc més endavant deixem la pista i agafem un corriol que puja prou vertical fins la carena. Allà agafem una pista cimentada a trams que pujant i baixant ens porta  fins el Pla de les Palmeres on, si tot hagués estat bé haguéssim agafat un corriol a la dreta que ens hagués portat al Fondo del Teixidó però, gràcies a la incongruència de directius intransigents, hem de continuar per la mateixa pista per la que estem que, després d’una pujada llarga ens porta al peu d’un corriolet que, després d’una curta pujada, ens du al Turó de les 3 Partions, el punt més alt de la cursa. La pujada s’ha fet llarga i fatigosa havent hagut de caminar alguns trams.

Un cop a dalt baixem per un corriol pedregós fins el Coll de Les Deus fem la pujada de l’esprint, curta i vertical, la baixem per l’altre costat on agafem una pista carenera que ens durà a la part de dalt de la botifarra per on baixem perdent alçària ràpidament fins arribar a l’avituallament del Fondo de Les Oliveres. Aquí em trobo el meu amic Jordi Massana i inverteixo  uns minuts menjant i hidratant-me. El camí fa un gir a l’esquerra i comencem un bucle que ens tornarà a aquest mateix avituallament d’aquí uns kilòmetres de contínues pujades i baixades. Aquest bucle no me’l conec gaire perquè no hi acostumo a córrer. Després d’uns desnivells suaus arribem al peu del tallafocs d’una línia elèctrica on comença una pujada força dura sobretot a aquestes alçades de la cursa. 

Arribo a dalt cansat, no vaig massa fi i a sobre les noves sabatilles Dynafit panther resulten ser un “trunyu”, em fan mal els peus i els genolls i em costa agafar ritme amb elles, enyoro les atrotinades ultraraptor, força més efectives. Ara comencem un tram de pujades i baixades contínues molt trencacames que no permet baixar la guàrdia, el terreny és pedregós i s’ha d’anar mirant a terra per no prendre mal. Al final arribem al fondo del Torrent de la Pastera, on trobem l’avituallament de l'Eloi i més endavant agafem el corriol cap el Mas de l’Artís amb la seva pujadeta sempre incòmoda i la següent baixada per la pista fins l’avituallament del Jordi on ja havíem estat abans. Ara seguim pel Fondo de Les Oliveres, un altre dels paratges idíl·lics per córrer a l’estiu per la seva frescor , i girem a l’esquerra per un corriol ascendent que ens porta fins a la Barraca d’en Bruno, 

un tram pla, una pujadeta i ens arriem pel Fondo de Les Perdius fins el camí dels Escalons. Un cop passada l’autopista girem a la dreta i agafem un corriol que passant pel Pas del Bou ens porta a l’inici de la darrera dificultat del dia, El Mortirolo, com li diem els corredors de la zona ja que és com una putada final abans d’arribar al càmping i creuar la línia d’arribada. 

Hi arribo amb un temps de 2h56’43”, força discret però per sota de les 3 hores que m’havia marcat al començament. La distància ha estat de 24’6km i el desnivell positiu de 831m. He quedat en la posició 120 de 208 participants finalitzats i 5é de la categoria màster.

La cursa ha estat guapa i ben organitzada com sempre però hagués pogut estar millor si haguéssim pogut fer el recorregut pensat inicialment, el canvi de corriols boscosos per pistes obertes no és precisament beneficiós per a la bellesa de la cursa, a veure si es pot solucionar alguna cosa per a properes edicions.

Fins l’any que ve !!!

La Ribalera - Marató de muntanya

 No era aquest el meu objectiu, la cursa que volia córrer era una marató de muntanya a Andorra però volia fer-me abans una prova d’esforç així que vaig posposar la meva inscripció a haver-la realitzat. Un cop feta la prova, ja no hi quedaven places així que vaig agafar el calendari i vaig investigar quines eren les maratons de muntanya que es feien aquell dia ja que tenia un forat al calendari que s’havia d’aprofitar.

“La Ribalera”, no em sonava de res però vaig entrar a la seva web i de seguida vaig veure que es tractava d’una cursa interessant, una marató de muntanya en alçada amb  un fort desnivell que, després d’haver acabat la Vall del Congost, estava segur que no em donaria especials dificultats, així que m’hi vaig inscriure i vaig començar a preparar-la.

La cursa sortia del poble de Tírvia, a on no hi havia estat mai, però ja no hi quedava allotjament, al final en vaig trobar a Llavorsí que està força a prop. Hi vaig anar sol i en arribar a Llavorsí vaig anar a buscar l’allotjament. Es tractava d’un hotel força còmode amb l’habitació a sobre del riu cosa que li donava una atractiu afegit, l’inconvenient és que feia molta calor i la cursa amenaçava ser complicada. A l’hora del briefing vaig pujar a Tírvia on ens van explicar en que consistia i per primer cop em va preocupar el fet de no poder acabar-la en el temps límit. Resulta que la cursa era de 38 km i l’havien fet de 43 km i, a més a més, per dificultats amb uns prats l’havien hagut d’allargar fins gairebé 45 km sense tocar el límit horari de 9 hores. Vaig començar a tenir dubtes i altres corredors del meu voltant també. 

Briefing.

Començava a creure que havia subestimat les seves dificultats i que demà no tot resultaria tant rodó com m’imaginava. Vaig recollir el dorsal i la bossa del corredor i vaig anar a sopar una pizza a Esterri d’Àneu, després un tomb per Llavorsí, una birreta a la terrassa de l’hotel i a dormir que a l’endemà s’ha de matinar. Vull recalcar la bona actitud de l’encarregada de l’hotel que ens va preparar l’esmorzar a quarts de sis del matí als que corríem a l’endemà i estàvem allotjats a l’hotel així com també deixar-nos dutxar a l’habitació un cop acabada la cursa, que havia de ser entrada la tarda, fora de l’horari d’estada a l’hotel.

De bon matí sona el despertador, baixo a esmorzar, recullo algunes coses i cap a Tírvia i falta gent. Hi arribo amb força temps i aprofito per recórrer el poble i relaxar-me una mica.

 

Quan arriba l’hora tots estem preparats amb una bona temperatura i moltes ganes d’assolir els objectius individuals. Sortim cadascú al seu ritme

i, en sortir del poble, enfilem una pujada no gaire vertical que ens permet guanyar alçada corrent fins que es comença a posar difícil i l’un darrere l’altre anem començant a caminar. La temperatura és agradable i el paisatge magnífic. 

 

Malgrat ser pujada podem gaudir d’uns ombrívols boscos de pins força alts que ens fan la pujada amena però fatigosa. Després d’uns 600m de desnivell positiu arribem a l’avituallament situat a sota de El Farro i agafem un corriol planer que corre a mitja vessant de la vall en direcció a Les Bordes de La Coma.

Avituallament a El Farro

Aquest corriol em permet estirar les cames i agafar ritme una altre cop. Després d’una breu pujada, arribem a Les Bordes i iniciem una llarga i fatigosa pujada en direcció al Coll de Màniga, situat a més de 2.300m la qual cosa significa un desnivell considerable. El paisatge és típicament pirinenc amb prats i boscos i envoltats de muntanyes i això fa que el cansament que, a poc a poc es va acumulant, sigui més fàcil de portar. Després de passar per la Font de Matamoixons comencem la darrera pujada fins al coll.

Font de Matamoixons

Coll de Màniga

Mirant el Pic de Màniga des del coll

Al darrere el Pic de Màniga

Al fons el Salòria el nostre proper destí, molt lluny

Un cop arribats allà agafem la carena de l’esquerra fins el Pic de Màniga a 2.500m d’altitud cosa que significa que em ascendit un desnivell positiu de 1.600m des de la sortida a Tírvia en poc més de 12 km.

Pujant al Pic de Màniga

 Ara per primera vegada en tota la cursa iniciem un descens fins el Coll de Covil.

Un ascens fins a Lo Covil i un altre descens fins al Portarró de Sabollera. 

Un altre ascens més i un descens fins el Coll de Finestres lloc on comencem l’atac al cim més alt del recorregut, El Salòria. La pujada no és massa llarga però si cada cop més vertical, ascendint un total de 230m en un tram molt curt.

Al cim del Salòria m’espera una estelada onejant i no puc estar-me de fer unes fotos d’aquest indret abans de començar una baixada força tècnica fins el Coll de Conflent. 

Pujant al Salòria

A dalt del Salòria. Vistes espectaculars

Arribant al Prat de Conflent

En aquest punt em sento realment cansat, tot el desnivell positiu fet fins el moment i la baixada tècnica m’està passant factura. He passat el tall horari del Coll de Màniga amb poc temps sobrant i cada cop aquest se m’està escurçant més. Segons el perfil ara ve una part plana que m’ha de permetre córrer una mica i anar recuperant ritme i temps per no arribar fora d’hora però a l’hora de la veritat aquesta part plana és una sèrie de corriols fets pel pas de les vaques, molt irregular fet que afegit al meu cansament fa que no pugui córrer gaire i camini la major part del trajecte perdent un temps preciós i difícil de recuperar a partir d’ara. Arribo al Coll de Laquell molt cansat. A partir d’allà seguim una pista amb una lleugera pujada que aquestes alçades sembla una paret i començo a baixar cap a les Bordes de Conflent per un corriol tècnic en companya d’una corredora que a la fi resulta un cotxe escombra una mica avançat. Parlant amb ella i un altre corredor també força apurat, en una pista en clar descens, me n’adono que fa estona que no veig cap marca de l’organització i així els hi faig saber. Remuntem la pista uns 500 extenuants metres i trobem el punt on ens hem equivocat i agafem un corriol que baixa directe cap a Les Bordes de Conflent. Abans d’arribar-hi m’encalça el veritable cotxe escombra i em pregunta que tal em trobo, cansat però bé, l’hi responc, i em diu que no pateixi que darrere meu arriben més corredors i, dit això, continua baixant ràpidament.

Al final arribo a Les Bordes, extenuat i deprimit després d’haver-me perdut i d’haver de fer encara més metres de desnivell dels marcats per l’organització, la calor s’està incrementant a un ritme alarmant. Allà em trobo una sèrie de corredors asseguts amb aspecte de zombie que havien abandonat en aquest punt. M’agafen ganes d’asseure’m també i esperar a que l’organització em reculli i em torni a Tírvia en cotxe. Llavors un voluntari em pregunta que vull fer i li responc que plego, ell em diu que en el següent avituallament hi ha menjar i que puc plegar allà, miro el tram que em queda i veig que només hi ha 100m de desnivell positiu i em diu que està a mitja pujada i, com que crec que encara puc fer 200m de desnivell positiu més decideixo continuar. Continuo per una pista descendent fins travessar un riu i després començo a pujar per pista i prats fins el següent avituallament. Quan arribo, resulta que es tracta de dos homes grans en mig d’un prat amb un avituallament no massa lluït, o sigui que decideixo continuar com pugui, és aleshores quan miro com és el següent tram i em trobo que no hi ha 100m de desnivell sinó  450 i el món em cau a sobre, vaig tan just de forces que no sé si podré arribar al coll, a la Font Negra. Cansat i amb un punt de moral molt baix començo a pujar per un corriol que va guanyant alçada a poc a poc. Vaig pujant tan ràpid com les meves maltractades cames em permeten, que no és molt, però esperonat per uns corredors que em segueixen a una certa distància, no m’han d’agafar, faltaria més.

Amb un esforç considerable arribo a dalt del coll i començo a trotar per la carena i a baixar per un corriol que m’ha de portar al Coll de So. Cada cop em sento millor i els corredors que m’empaiten cada cop els sento més lluny, em vaig animant lentament i crec que acabaré encara que fora de temps ja que el ritme de les 9 hores ja fa temps que l’he perdut.

Coll de So

Arribo al Coll de So i inicio una baixada per un corriol que, fent giragonses em porta fins el pintoresc poble de Ferrera. 

 

És un lloc molt maco i em reben amb una dutxa amb una mànega, fet que s’agraeix moltíssim ja que la temperatura està per sobre dels 30 graus i la calor és molt intensa, el poble de Tírvia ja es comença a veure al fons de la vall molt lluny encara.

El corriol continua baixant i en molts trams he de caminar, tinc els genolls adolorits, els peus també i la calor és intensa. 

Reventat a la Glorieta de Montesclado

Al final arribem a la Glorieta de Montesclado  al fons de la vall i el camí es torna agradable i ombrívol, fins i tot aconsegueixo avançar 3 corredors en aquests darrers  trams del recorregut. Anem pel costat del riu travessant-lo i al final d’una pujadeta arribem al poble de Tírvia on arribo reventat però molt content per haver-ho aconseguit. 

Arribada a Tírvia

Com que sóc dels darrers classificats, entre els que hem aconseguit finalitzar el recorregut, trobo l’avituallament de l’arribada molt desmantellat però encara i sóc  a temps de posar-me morat de síndria i meló que em saben a glòria. Una dutxeta a l’hotel i cap a casa.

Al final vaig fer un temps de 9h33’29” quedant en la 47a posició i 7é de la categoria. L’organització al final va decidir que tots entréssim en la classificació  malgrat arribar passades les 9 hores de temps límit amb bon criteri per les qüestions que ja he comentat al començament de la crònica.

La meva valoració de la cursa és molt bona tant a nivell de recorregut, paisatge, voluntaris i organització. Una de les coses que més em van agradar, a part del paisatge espectacular, va ser que en cada avituallament podies veure el recorregut fins el següent, distància i desnivell. Molt especial també l'amplíssim reportatge fotogràfic de la cursa.