dissabte, 27 d’abril de 2013

Cursa de muntanya La Talaia 2013


Aquest any es celebra el 10é aniversari de la Cursa de muntanya de La Talaia però els orígens de les curses de muntanya organitzades per l’entitat excursionista es remunten a molts anys enrere. S’emmarquen en els Aplecs de tardor que es van iniciar l’any 1953 a Sant Miquel d’Olèrdola i, posteriorment, a partir de l’any 1963, es van passar a celebrar a l’ermita de Lurdes, a prop del pantà de Foix.
 En aquella època els Aplecs consistien bàsicament en una acampada, amb foc de camp inclòs, i un diumenge farcit d’activitats diverses com ara castells, sardanes i altres.
 L’any 1965 hi va haver una novetat que consistia en un cros que sortia de la Plaça de les Neus de Vilanova, pujava el cim de La Talaia i baixava fins l’ermita on es celebrava l’Aplec i allà hi havia l’arribada. Es tractava d’un recorregut de poc més de 7 km i al final, els corredors, es podien banyar en una bassa que hi havia a l’arribada, els més valents ja que la cursa es corria en la primera setmana d’octubre i no sempre feia una temperatura prou agradable.
L’any 1977, degut a l’incivisme d’una part dels acampadors, llunyans als ambients excursionistes que l’havien impulsat, es va suprimir l’acampada. El cros va continuar sense canvis.
Degut a problemes diversos, l’any 1993 es va canviar la ubicació de l’Aplec que va passar a celebrar-se a la Masia Cabanyes i això va suposar un canvi en el recorregut del cros. El nou recorregut tenia la sortida i l’arribada en la mateixa Masia i una llargada de 10km aproximadament amb un perfil menys dur que l’anterior. La pujada més dura era la de Les Mesquites que no tenia res a veure amb l’ascens a La Talaia del recorregut clàssic.
A l’any 1999 no es va celebrar el cros i, degut a la situació econòmica i al canvi de mentalitat de la gent, va ser el darrer any de l’Aplec que ja no es va celebrar l’any 2000.
D’aquesta manera es perdia una cursa clàssica del calendari vilanoví que va viure duels memorables entre els atletes locals de l’època i també alguns vinguts de fora, que animava l’ambient atlètic local.
Personalment va ser una decisió que em va afectar ja que era una cursa que l'havia viscuda des de petit i hi havia participat en diverses ocasions quan encara no em dedicava al món de les curses i només corria per agafar fons pel tae kwon-do.
L’any 2004, però, les curses en l’ambient muntanyenc vilanoví varen renéixer amb l’organització de la 1a Cursa de muntanya La Talaia amb dues curses, una de 18 i una altra de 10 km, que han tornat a animar l’ambient de les curses de muntanya a Vilanova. Cal agrair a Joaquin del Rio i els seus col·laboradors la gran tasca realitzada des de llavors amb una magnífica cursa que ha anat creixent en qualitat de forma continuada.
Aquest any el dia s’aixeca esplèndid, un  dia assolellat que ens amenaça amb unes temperatures altes durant la cursa. La sort és que hi ha 7 avituallaments ben assortits al llarg del recorregut, o sigui que hi haurà aigua, isotònica i fruita durant tot el trajecte i no cal patir per la calor.

El dia abans ja havia recollit el dorsal i, per tant, m’aixeco tard i vaig cap a la sortida a darrera hora. El problema d’això és que els pàrkings estan plens i he d’anar al més llunyà bastant separat de la sortida.
A les 9’30h en punt es dóna el tret de sortida, l’ambient és genial i surto ràpid, no amb els primers, però, tot i això, el primer km em surt a 4’43” i el segon, en lleugera pujada, a 4’27”. Miro d’anar ràpid per arribar a la primera pujada en una posició avançada i poder pujar ràpid. En aquest punt tinc el primer contratemps i he de fer una parada tècnica. Malgrat no perdre massa temps m’avancen molts corredors i quan em reincorporo ho faig en un punt on el ritme és més lent i em surt el km a 5’21”. Ara estem anant per un corriol estret i boscós i no puc anar més endavant fins que entrem en una pista ampla i guanyo vàries posicions fins arribar a la primera pujada. Aquesta era un circuit de descens en BTT que es va malmetre durant l’incendi de l’any passat i per això és molt vertical. Anem pujant en fila fins a la carena enmig d’arbres cremats i la vegetació que, tossuda, comença a rebrotar i a posar taques verdes en la negror.
Columna multicolor ascendint enmig del carbó cap a la carena.
 El camí continua pujant per una pista ampla i a trams cimentada. Ara comença a planejar, a banda i banda podem veure encara les restes de l’incendi i, a una banda el pantà de Foix i a l’altra la costa mediterrània, fins que comencem a baixar pel Fondo de Les Oliveres que es va salvar del foc. Trobem el segon avituallament on hi trobo en Jordi Massana, gran corredor actualment retirat de la competició (quina llàstima perquè encara tindria molt a donar).
Ara agafem un altra fondo que comença a pujar fins que agafem una pista ascendent que ens tornarà a una altra carena. La pista és molt rocallosa i l’ascensió prou dura. Quan arribem a la carena anem planejant per la pista que fa de tallafocs i s’utilitza per arribar a les torres de la línia d’alta tensió que passa a prop, aprofito per accelerar i guanyar alguna posició conscient de que estem arribant a una dura pujada.
En un punt deixem la pista i enfilem un corriol molt vertical que utilitzo normalment per pujar al Turó de les 3 partions. És un corriol dur però no massa llarg.
 Arribats a dalt comencem a baixar pel corriol fins el collet que ens separa del turó i allà baixem cap a la dreta per un altra corriol que baixa prou vertical al principi i després més planer fins a una ampla pista on trobem un altra avituallament.
 Continuem per la pista que puja i baixa suaument fins que agafem un corriol costerut i iniciem l’ascens al Pic de l’Àliga, el sostre de la cursa. El corriol és tècnic i dur i les pujades anteriors es fan notar. Les cames pesen i les pedres soltes no ens deixen avançar amb facilitat.
Pujant el Pic de l'Àliga.
La pujada és prou dura.

Després de molts esforços arribem a la pista que voreja el Pic i, sense pujar-hi, la seguim fins el següent avituallament que es troba entre el Pic de l’Àliga i el Turó de les tres Partions. La vista és notable i podem divisar les comarques de L’Alt i Baix Penedés i El Garraf amb la seva costa. Anem en direcció del Turó i, abans d’arribar-hi, agafem un altre corriol a la dreta que ens portarà més avall de la pista que acabem de deixar. Aquesta pista primer puja i després torna a baixar fins arribar a un retomb on la deixem per agafar un corriol estret que primer planeja i aprofito per accelerar tan com puc fins un punt on n’agafem un altre molt tècnic i descendent que baixo amb molta cura.
Un cop a baix el deixem i n’agafem un altre ascendent que ens porta fins el camí de Casa Alta. Abans d’arribar-hi, i seguint a dos corredors, ens despistem i agafem un altre camí per error fins que ens avisen des del darrere del nostre error i hem de desfer el camí que havíem fet, total 200 m més i uns quants corredors als que havia avançat tornen ha estar davant meu, no passa res.
 Seguim pel camí de la Casa Alta guanyant algunes posicions de les que havia perdut fins que el deixem per entrar en un fondo estret i envoltat de la típica vegetació ombrívola mediterrània. El recorregut pel fondo es fa molt agradable degut al lleuger descens i a la temperatura fresca que hi fa.
Baixant pel Fondo de les Oliveres.
 Al final arribem al segon avituallament, el del Jordi Massana, i entrem un altre cop al Fondo de les Oliveres pel que anem baixant fins que el deixem per un corriol ascendent que ens puja fins el camí de la Serra del Gat i ens torna a la zona cremada.
 Ara baixem per un camí ample que abans estava envoltat de bosc i ara és un desert ja que després del foc hi han passat els treballadors forestals que han deixat la zona completament desprovista de qualsevol tipus de vegetació, fa llàstima veure el mal que poden fer primer el foc i després els que ho volen “arreglar”, espero que s’hi facin treballs de repoblament perquè sinó la zona no es recuperarà fins d’aquí a molts anys. Després d’una curta pujada comencem a baixar pel camí de les perdius i com que em conec el recorregut i sé que no hi haurà cap pujada considerable més fins a la final, començo a augmentar el ritme en la mesura que les meves cames m’ho permeten.
Camí dels Escalons.

Agafem el camí dels escalons i passada l’autopista girem a la dreta en direcció al càmping que ja es troba molt a prop. El ritme és viu però ara arriba la darrera pujada que sempre es torna dura malgrat ja l’esperis. Aquí molts cops cal caminar ja que, malgrat no ser especialment vertical ni massa llarga, ja tenim les cames realment esgotades. A la fi entrem dins del càmping i després d’un tomb no gaire llarg creuem la línia d’arribada.
Al final m’ha sortit un temps de 2h 28’ a un ritme de 6’22”/km, en la posició 150 de la general i 7é de la categoria. Content pel resultat ràpid a agafar la bossa amb la fantàstica samarreta que han preparat per aquest any, la botifarra i la birra no sigui que s’acabin.



5 comentaris:

  1. Muy buena pinta tiene esta cursa!!! Y pedazo crónica enhorabuena!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gracias!!! A ver si te vienes el año que viene, seguro que no te decepciona. Eso si, tienes asegurada una importante dosis de piedras, cosa del Garraf.

      Suprimeix
  2. Gran crónica Xavi y muy interesante la información sobre los Aplecs de Tardor de la Talaia !!

    Creo que fue en esta cursa que te vi por primera vez, en 2006.

    Mi comentario en la agenda del 2006 era
    "piedras, piedras, piedras. Interminable!!!"

    Te felicito también por tu gran resultado.

    ResponSuprimeix
  3. Pues si, lo de piedras, piedras y más piedras es la más dura (nunca mejor dicho) realidad, pero loe alicientes que la cursa presenta superan con creces este inconveniente. Se nota que es la cuersa de mi casa, jejeje.
    Personalmente sólo nos hemos visto en la media de Sitges de hace 2 ó 3 años, creo. A ver si coindimos algun otro día, como por ejemplo en un Rincón.

    ResponSuprimeix
  4. Gran crónica y gran cursa con una buenísima posición. Me ha encantado la foto de la "columna multicolor", ¡qué pasada!
    muchas felicidades, a seguir así!

    ResponSuprimeix