Trail del Cap de Creus 2013

Ja ha arribat l’hora. Ja fa uns mesos que vaig decidir fer la meva estrena en una trail aquí, al Cap de Creus. La decisió no ha estat per casualitat ja que és un lloc que de sempre m’ha semblat posseir un atractiu difícil de superar. I és que, malgrat que m’entusiasmin els cims pirinencs o els boscos de muntanya, sóc una persona eminentment mediterrània i el Cap de Creus podríem dir que en posseeix l’essència. El seu paisatge muntanyós envoltat d’aigua, la seva fauna i flora i els seus pobles blancs fan de la zona una de les meves preferides.

Mentre em dirigeixo cap a Roses amb la família recordo les vegades que hi he estat, no gaires, però totes molt satisfactòries. Els passejos per Cadaqués, l’estada de fa dos anys al Port de la Selva, la pujada caminant amb la dona amb xancles des del Monestir de Sant Pere de Rodes fins el castell de Sant Salvador pel corriol pedregós, l’observació del fons marí amb esnórquel a Port Lligat, davant de la casa d’en Salvador Dalí i d’altres activitats interessants.

Sembla ser que el dia serà bo i farà calor, caldrà utilitzar el protector solar i la gorra.

Des de la Cursa de Muntanya de la Talaia he estat entrenant bé i les sensacions són bones malgrat que els darrers dies, per la pluja, vaig deixar de córrer en alguna ocasió. Els ritmes han estat bons i he fet prou desnivells per afrontar el repte amb garanties.

Arribem a Roses a mitja tarda i anem a l’habitació del l’Hotel que està a menys de 100 m de la sortida. Un cop aposentats anem al Pavelló esportiu a buscar el dorsal. Quan passo pel davant de la sortida miro l’arc inflable i la línia d’arribada per on hauria de passar l’endemà i començo a somniar amb l’escena desitjada. Anem a buscar el dorsal i arribem abans de que comencin a donar-los.

Hi ha poca gent però, a poc a poc, van arribant corredors i l’ambient comença a animar-se, se senten comentaris de gent que a fet pel matí la cursa de 24 km i parla de l’inici tan dur de la cursa i això comença a generar dubtes en alguns corredors, fins i tot a mi que ja no ho veig tan factible. Però bé caldrà esperar per a veure si la puc acabar o no.

Després d’un passeig relaxant per Roses i un sopar amb pizza i birres, a dormir d’hora que demà s’ha de matinar.

Posta de sol a Roses.

A l’endemà m’aixeco a les 6h i baixo a esmorzar al restaurant de l’hotel. Ja hi ha el bufet preparat i 3 o 4 corredors esmorzem en silenci cadascú en una taula concentrats en el que ens espera. Surto al carrer i la temperatura és suau, camino fins la sortida i torno a mirar els arcs, encara no hi ha ningú, es clar encara queda més d’hora i mitja per començar.

Matinada a Roses.

Pujo a l’habitació de l’hotel i començo a treure’m tot el pes que em sobra (avantatges d’allotjar-se al costat de la sortida) i a vestir-me. Preparo la motxilla amb l’aigua, la isotònica en un bidó, tres gels, el mòbil i el paravents. Em poso vaselina, crema de protecció solar i cap a la sortida amb la dona, la meva filla es queda dormint a l’habitació, segur que està molt cansada.

Els corredors ja han anat arribant, queda menys de mitja hora per a la sortida i l’ambient ja comença a escalfar-se.   L’ansietat es respira arreu i s’encomana.

Ens criden a la sortida i, com que el carrer és prou ample, em poso en primera fila per poder sortir més còmode i ràpid i sortir millor  la foto.

Nervis abans de la sortida.

Quan es dona el tret de sortida surto ràpid amb els de davant i quan porto 500 m me n’adono que vaig a ritme de 10.000 i afluixo una mica, no gaire perquè l’ànsia em porta. 

Endavant.

Amb els millors.

Sortim de Roses i agafem un camí de terra que a poc a poc va pujant fins arribar a l’inici de l’ascensió del Puig de l’Àliga. En el croquis semblava un turonet sense importància però en la realitat es tracta d’una rampa de prop de 200 m de desnivell que comença a posar a prova les cames. Quan arribem a dalt baixem per un corriol tècnic i força perillós si no vas amb cura. Entre la pujada i la baixada he anat perdent les posicions avançades i començo a estar on em toca.

Al davant tenim ara la següent dificultat, i la major, de la cursa i, després d’un tram d’ascens no gaire dur, comencem l’ascensió cap el Coll de Sant Genís. La duresa es comença a notar i la calor també, el camí és força vertical i he de lluitar per no parar-me a contemplar la vista de la badia de Roses des de les alçades.

Al final arribem al coll, un coll ple d’herba i de plantes florides, a l’altra banda podem veure la badia del Port de la Selva, les vistes són fantàstiques però no em puc entretenir perquè només estem a mitja alçada i encara queda molta ascensió fins el Castell de Sant Salvador, el sostre de la prova.  Ara avancem per un corriol que remunta la carena enmig d’una vegetació multicolor amb estepa blanca i borrera, lavanda, ginesta... que va animant el recorregut i el fa encara més atractiu del que ja és. Després d’una dura ascensió arribem a dalt i hem de baixar i tornar a pujar fins el castell per una aresta pedregosa que ens fa passar d’una vessant a l’altra per un terreny perillós i escarpat. 

Pujant per l'aresta.

Sort que el vent omnipresent a la zona bufa sense gaire força i serveix per refrescar-nos de la calor que fa. 

Castell de Sant Salvador

El Port de la Selva.

Badia de Roses.

Arribem al castell i sense temps per a pensar-s’ho gaire s’ha d’iniciar el descens fins al Monestir de Sant Pere de Rodes per un corriol estret i pedregós que baixo amb precaucions i m’avancen alguns corredors kamikazes.

Al pàrquing del monestir hi ha el primer avituallament. Està ben assortit amb aigua, isotònica, fruites seques, xuxes, taronja i plàtans. Inverteixo un parell de minuts recuperant forces i hidratant-me i continuo la baixada per un altre corriol pedregós que ens porta fins a La Selva de Mar, un poblet petit amb molt d’encant que encara no coneixia. Agafem una pista de sauló que transcorre paral·lela a la carretera que ens porta fins el Port de la Selva. Quan agafo aquesta pista em trobo en terra de ningú, tinc un grup a uns 100 pel davant i no veig ningú pel darrere. Ja en terreny pla pujo el ritme i agafo el grup del davant amb molta facilitat i avanço també més corredors que van pel davant d’ells fins arribar a l’avituallament del Port de la Selva.

Abans de sortir de Roses, la meva dona em va preguntar que quan trigaria en acabar. Evidentment era la meva primera trail i no en tenia ni idea. Que no baixaria de les 5 hores era segur. Les 6 hores eren un objectiu possible però difícil i el límit eren les 7 hores. Fent càlculs aproximats vaig arribar a la conclusió que havia d’anar més ràpid de 10’/km per no arribar fora de temps, 9’/km era un bon ritme i arribaria en una mica més de 6 hores i 8’/km seria un ritme extraordinari amb el que no contava per arribar en poc més de 5 hores.

Això ve a tomb perquè al Port de la Selva vaig trucar a la meva dona per telèfon per dir-li que ja hi havia arribat i també li vaig dir que tenia dubtes sobre si arribaria abans de les 7 hores o no ja que a dalt del castell el ritme era de 10’30”/km, o sigui, per sobre del límit màxim i durant el descens no l’havia pogut incrementar gaire i no ha sigut fins el terreny pla que he pogut recuperar un ritme més interessant. Estem encara al km 15’5 i queda encara molt camí per endavant.

Deixem El Port de la Selva per una carretera que deixem ben aviat per agafar un camí a l’esquerra que comença a pujar de forma cada cop més decidida. Comparada amb les anteriors ascensions aquesta sembla més assequible, potser és degut al gel que m’he pres a l’avituallament, no n’estic segur, el cert és que avanço alguns corredors durant la pujada i els deixo enrere amb una relativa facilitat. Arribem a dalt i després d’un tram pla arribem a un altiplà (això d’altiplà és un dir perquè és tot ondulat) completament cobert d’estepa blanca florida que dóna un aspecte fenomenal a la muntanya. El camí continua pujant una altra vegada fins que arribem a l’avituallament de Mas Bufadors, una mica més endavant del km 20. Sortim de l’avituallament i continuem pujant per un camí ample amb algunes btt que estan en plena competició i que ja ens havíem trobat a la Selva de Mar i continuarem trobant fins més enllà de Cadaqués.

Més endavant s’agafa un corriol més pla que transcorre a mitja vessant fins que en un gir ens apareix Cadaqués al davant, lluny, allà a baix, i el corriol comença a baixar en direcció al mar. El corriol és tècnic i me’l prenc amb precaució. Vaig al darrere un corredor que baixa prudent fins que a mitja baixada i per culpa de no veure bé les pedres estic a punt de caure, llavors l’avanço i baixo més ràpid per tenir el camí lliure al meu davant.

Uns minuts després arribo a Cadaqués on es troba el següent avituallament i em prenc el segon gel. L’ambient és animat i torno a trucar a la dona. En aquest punt ja sóc més optimista en quant al temps ja que he aconseguit millorar el ritme i, de moment crec que podré baixar de les 6 hores i mitja. Estem encara en el km 25 i queda molt per davant, o sigui que no em vull fer il·lusions perquè ja començo a estar cansat.

Sortim de Cadaqués i comencem a pujar per una pista ampla que anem retallant per diversos corriols per fer la pujada més recta i dura mentre tornem a conviure amb les btt amb bona harmonia. La calor es fa notar cada cop més, els kilòmetres pesen cada cop més, les cames pesen cada cop més i la pujada, malgrat no ser molt vertical, fa difícil avançar amb fluïdesa.

La cursa comença a pesar.

Corro a poc a poc quan el pendent es suavitza i camino tan ràpid com puc, que no és massa, quan es torna més vertical i d’aquesta manera arribem gairebé al km 30 on ens trobem un collet i a l’altra banda, on esperava veure Roses a  prop, es veuen diverses carenes i al fons molt lluny un trosset de Mediterrani. És lògic ja que encara queden 12 km per davant, o sigui que s’ha de continuar lluitant.

Ara el corriol flanqueja l’altra vessant del coll que acabem de superar i, a poc a poc, va perdent alçada. Al principi no puc córrer perquè les cames no em responen però vaig pujant el ritme fins que torno a rodar a un ritme prou bo pel terreny que trepitgem. S’ha d’anar amb compte ja que el corriol és prou tècnic i els reflexos ja no estan com al començament de la prova. Ara arribem a una pista que comença a pujar i em torna a fer caminar una altra estona, torna a baixar i arribem a un altre avituallament on podem trobar fins i tot truita de patates. Gana no en tinc gaire, una mica de fruita, isotònica, aigua i a córrer que al davant tinc la darrera pujada, no és gaire vertical així que puc seguir corrent fins que després d’un tram planer comencem a baixar per un corriol tècnic que em torna a obligar a ser prudent. A aquestes alçades de la cursa ja tinc els dits dels peus adolorits i baixar empitjora el seu estat i he d’anar lent.

Arribem a un tram més planer amb corriols de terra, amb poques pedres que transcorre per una zona on podem trobar diversos menhirs i també el dolmen de la Creu d’en Cobertella que queda a l’esquerra del camí i podem veure de forma fugissera mentre avancem per un terreny favorable per anar agafant ritme i recuperant bones sensacions. Arribem al darrer avituallament, l’arribada es troba a prop i truco a la dona i li dic que arribo en deu minuts (o més). Tornem a baixar per un corriol tècnic, creuem la carretera i continuem pel mateix corriol fins que entrem en el casc urbà de Roses. Arribant a una rotonda, un policia local talla el trànsit perquè passi i més endavant en una cruïlla un altre policia fa el mateix. Arribo al passeig marítim i enfilo cap a la propera línia d’arribada que encara no veig. Després d’uns metres inacabables per fi veig l’arc d’arribada, accelero el pas i passo per sota, tal i com havia imaginat el dia abans.

Arribada.

Al final he trigat 6h 11’33” en fer els 41.54 km amb un desnivell de prop de 2.000m de desnivell positiu.

He quedat en la posició 136 de la general i el 51 de la meva categoria. Aquest és un aspecte millorable ja que les categories haurien de ser més petites ja que estic en la mateixa que corredors de 40 anys. Sempre agrada poder dir que has arribat dels 10 primers d’una categoria, encara que en corrin 12.

L’experiència ha estat una de les millors de la meva vida atlètica i la cursa ha estat realment impressionant. Fa de mal dir si ha estat la millor cursa que he fet mai perquè és difícil comparar curses tan diferents com L’Olla de Núria, La Carros de Foc o aquesta trail, però el que sí que puc dir sense por d’equivocar-me és que estarà sempre entre les curses que millor regust m’ha deixat. La gent de l’organització ho han fet fantàsticament bé, en tot moment com a corredor m’he sentit ben tractat, el recorregut ha estat d’una bellesa difícil d’igualar i és que hi ha pocs indrets que reuneixin unes característiques tan destacables. La barreja de mar i muntanya juntament amb una natura protegida i cuidada fan del Cap de Creus un dels millors llocs del món.

 El clima també s’ha volgut sumar a la festa i el sol omnipresent durant tota la cursa, una temperatura càlida però no excessiva i una tramuntana que ha bufat fluixeta, només per refrescar-nos, han fet d’aquest, un dia excepcional per a córrer.

Per acabar també la natura ha volgut col·laborar i s’ha mostrat generosa i exuberant en tot moment amb els corredors que fascinats travessàvem aquest paisatge magnífic.

A l’arribada ens esperava una samarreta de finisher molt guapa en comparació amb la de la cursa que era realment mediocre. Una dutxa en la zona esportiva i un dinar en una terrassa al costat de l’arribada mentre veiem com anaven arribant els darrers corredors van posar el punt i final a un dia inoblidable que ha marcat una fita més en la meva vida esportiva i és que la primera trail només es fa una vegada. La sensació d’explorar el desconegut és apassionant i més si tot surt com estava previst.

Ara toca recuperar-se i a veure si, per fi, aquest any puc afrontar la Carros de Foc amb garanties.

Samarreta de finisher.

http://connect.garmin.com/activity/308392639