Cursa dels Colls 2015

El dia 1 de Març vaig tornar a participar en la Cursa dels Colls que, juntament amb un canicrós, s’està refermant en el calendari atlètic vilanoví.

Cursa que transcorre per corriols i pistes a la vora del mar, malgrat que no sempre estigui a la vista, enmig d’un ambient netament mediterrani. Pins i vegetació arbustiva adaptats a la salabror ambiental ens envoltaran des del començament fins al final i fantàstics paisatges costaners se’ns obriran davant la nostra mirada quan menys ens ho esperem. Els seus desnivells no gaire exigents ens deixaran portar un bon ritme malgrat d’haver de controlar les pedres garrafenques que ens trobarem en abundància per tot el recorregut amenaçant-nos constantment amb un bon aterratge descontrolat.

Amb la meva dona arribo a la sortida amb molta antelació per anar a fer unes fotos a la sortida del canicrós que arrenca mitja hora abans. Després de retratar a tots els participants unes fotos amb els companys de "Xterra" i de "La Talaia" i cap a la sortida.

Representació de La Talaia

Amb Xterra

Cap a la sortida

Surto pel mig del grup amb un ritme prou ràpid per esbufegar ja a la primera pujada. Vaig una estona amb el Dani de "Correm per la terra" fins que ja no el puc seguir i continuo al meu ritme.

Empaitat pel Daniel Arroyo

Després d’un primer tram una mica urbà entrem en la zona de corriols dels Colls i la fila es comença a estirar. El terreny és ondulat i pujades i baixades sense massa desnivell es succeeixen constantment fent el recorregut força entretingut. 

El ritme que porto em sembla prou bo fins que arribo a la pujada al Miralpeix, la màxima dificultat de tota la cursa, on he d’alentir la marxa fins que, en un punt a mitja pujada, he de caminar. Un cop a dalt la vista sobre la Mediterrània és esplèndida però no ens hi podem recrear gaire perquè de seguida comencem a baixar en direcció al mar per un corriol pedregós que ens obliga a mirar a terra per no prendre mal.

Cal controlar les pedres del terra

Ara anem en direcció al mar i seguint per corriols i algun tram de pista ens anem acostant a l’arribada. 

Els trams de pista són més avorrits

Alguns punts ens ofereixen unes fantàstiques vistes sobre la costa i això i la proximitat de l’arribada  fan que el cansament que es comença a fer palès sigui més fàcil de portar. 

Un darrer esforç i creuo la línia d’arribada amb un temps d’ 1h 6’ 33” quedant 84é de la general i 27é de la categoria de veterans ja que no hi havia categoria master.

Un cop acabada la cursa només queda la botifarra amb birra i una mica de vida social amb gent de Xterra, Correm per la terra i Talaia. A esperar l’any que ve per tornar-hi.

La botifarra sempre és d'agrair

Amb els companys de Correm per la terra

Com sempre agrair la tasca de fotògrafa de la meva dona Fina Lòpez sense la qual les cròniques quedarien molt més pobres.

Botifarunner 2015

Ja fa uns anys que vull córrer la Botifarunner una de les curses que va agafant més anomenada de les nostres terres. Fa dos anys vaig ser a punt d’aconseguir-ho però una inoportuna nevada dos dies abans va deixar els camins gairebé impracticables i, enmig de certa controvèrsia, l’organització va decidir posposar-la. El nou dia assignat tenia guàrdia i no vaig poder-la córrer.

Ara, dos anys després, per fi aconsegueixo tenir lliure el diumenge de la cursa i m’hi apunto sense dubtar-ho gens ni mica. La sort de vegades es capriciosa i dos dies abans de la cursa torna a nevar per la zona i torno a veure perillar la meva participació, a més a més, un inoportú constipat em té uns dies sense poder entrenar gaire i tot plegat em fa pujar la mosca al nas. Dissabte tinc guàrdia als bombers i, malgrat que la nevada sembla ser que va ser fluixa i només va deixar una fina capa de neu, passo una guàrdia molt dolenta amb el coll completament adolorit i una mica de febre em fa estar incòmode i dubto molt si anar-hi o no.

Pel matí quan m’aixeco tinc el coll com un fregall però la febre ha desaparegut i el dia és clar i fred. M’aixeco optimista i decidit a participar-hi o sigui que vaig cap a casa em canvio de roba i cap a La Llacuna sense pensar-hi massa.

Hi arribo amb prou temps i he pogut comprovar que la mica de neu que hi ha no ha d’impedir res. El dia però és molt fred i em costa respirar amb normalitat. Després de recollir el dorsal i saludar als coneguts vaig cap a la sortida amb la intenció de gaudir en la mesura que pugui del recorregut i poc més ja que el meu estat físic no està per alegries.

Es dóna el tret de sortida i començo a rodar amb calma amb els del furgó de cua. A poc a poc anem deixant el poble i comencem a córrer per una pista que va pujant sense massa pressa i començo a guanyar algunes posicions lentament.

La pista es comença a enfilar en direcció al Puig Castellar i me n’adono que  la cursa se’m farà llarga, amb prou feines puc respirar, tinc el coll ressec i adolorit i el ritme que puc portar en aquestes condicions no és per tirar coets. La pista es va enfilant a poc a poc i arribem a dalt en uns minuts que semblen inacabables. 

El paisatge és molt agradable i sense parar-me gaire a l’avituallament començo el descens per un corriol humit i relliscós que em fa extremar les precaucions. Abans d’arribar a baix he de fer una parada tècnica, moment en el qual m’avança el Carles Massana a qui agafo poc després i amb qui faré la resta de la cursa.

El recorregut és un continu pujar i baixar fent un seguit de bucles que ens acosten i allunyen del poble en mig d’una natura exuberant per corriols i pistes travessant boscos i prats mediterranis.

A poc a poc la cursa se’m comença a fer més llarga del que voldria, cada cop em costa més fer passar l’aire pel coll ressec i cada respiració és un infern, amb el Carles anem fent càlculs del temps que podrem invertir per acabar la cursa i creiem que baixar de 3 hores és una expectativa raonable.

Al final d’una baixada comencem a sentir música i veiem enmig dels arbres que el poble s’acosta més que mai i sembla que la cursa estigui arribant a la seva fi. Encara ens queda una darrera pujada però em sembla que és poca cosa. Arribem, així, a la zona esportiva i fem un gir sobtat allunyant-nos del poble una altra vegada. 

Algú ens diu que només ens queda una pujada fins el castell i que ja ho tenim fet i jo m’ho crec. La pujada, però, és la més dura de tot el recorregut, o almenys així m’ho sembla, i no s’acaba mai, les cames no em responen i el Carles es queixa de rampes als bessons. 

Arribem a dalt i parem a l’avituallament, jo a beure i ell a estirar.

Ara comencem la baixada final que fem com podem. Abans d’entrar al poble el Carles es queda clavat per les rampes i després d’estirar una mica entrem junts al poble i creuem la línia d’arribada amb la satisfacció d’haver acabat en menys de 3 hores però sobretot d’haver sobreviscut a la mateixa.

Al final he arribat en 2h 56’23” quedant en la 250a posició 46é de la meva categoria, classificació i temps gens brillants però suficient degut a les circumstàncies.

Recorregut molt atractiu i salvatge que es mereix una altra participació amb unes millors condicions físiques.

Cros Sant Pau 2015

El dia 8 de Gener del 2015 he tornat a participar al Cros de Sant Pau a Sant Pere de Ribes. Poc més puc dir sobre aquesta clàssica de la comarca que no hagi dit ja. Cursa casolana, econòmica i ben organitzada, on gairebé tots ens coneixem d’altres curses i d’anar-nos trobant corrent pels camins de les muntanyes que ens envolten.

El recorregut és assequible a tothom malgrat tenir trams amb un cert desnivell i amb unes vistes magnífiques sobre el mar.

Aquest any hi vinc sense ambicions d’aconseguir cap temps en especial, només vull fer un entrenament de qualitat cara a la Vall del Congost del proper mes de Març.

El dorsal ja l’he recollit fa dies a la botiga Cota zero de Vilanova o sigui que no tinc pressa per arribar-hi d’hora i em puc entretenir una mica. Surto de casa amb la meva dona, recullo al Francesc Agulló i tots plegats anem cap a Ribes en un dia assolellat que promet una cursa força agradable.

Abans de la sortida amb la Laura i el Francesc

Un cop aparcats anem cap el centre del poble on anem saludant a coneguts, fem alguna foto d’equip amb la samarreta de la Talaia i després cap a la sortida.

Surto pel mig del grup, sense presses, i quan ens anem dispersant accelero una mica passant uns quants corredors. 

Sortida xino-xano

Comencem la pujada al castell i encara vaig guanyant posicions fins arribar a la pujada al Mont gros on ja m’estabilitzo i pujo amb la gent que corren més o menys com jo. Fins aquí he arribat corrent tota l’estona però ara ja toca caminar. En pocs minuts arribo a dalt del puig i, mentre bec aigua, no me’n puc estar de mirar el mar uns moments. Durant la pujada he anat seguint una corredora master com jo que, més o menys, té el meu nivellet i un cop a dalt estic a punt d’agafar-la però en els moments que perdo esplaiant-me desapareix pista avall. M’ha tret una bona distància i per més que corro en la baixada no només no m’hi acosto sinó que sembla allunyar-se encara més.

Quan arribem als Vinyals comencem a pujar una altra vegada per una rampa prou punyetera i ja comencem la baixada cap a Ribes. A mitja baixada, però, encara ens queda una altra rampa que per segon any consecutiu aconsegueixo pujar sense haver de caminar i tornem a baixar per un corriol molt agradable i no massa pendent que em permet assolir un bon ritme cara al final de la cursa. Deixem el corriol i agafem una pista ampla i assolellada, prou calorosa a aquesta hora, que ens portarà fins l’arribada. Vaig en paral·lel amb un altra corredor amb el que m’he avançat diverses vegades al llarg del recorregut i sembla que cap dels dos vol quedar-se enrere però tampoc tenim forces per accelerar i deixar a l’altre. 

Acostant-me al poble penso en afluixar la marxa i fer el tram final més còmodament però la meva vessant competitiva no em deixa i a l’entrada del poble l’hi trec uns metres gairebé sense voler i ja no me’ls pot recuperar. A la corredora d’abans però, malgrat acostar-m’hi força en el tram final, no la puc enxampar i acabarà uns metres davant meu, que hi farem.

Al final creuo la línia d’arribada amb la satisfacció d’un entrenament ben fet. He trigat 1h12’51” i he arribat en la 120a posició, 12é de la meva categoria.

Unes fotos, saludar a coneguts, una botifarra, cap a casa a la dutxa i fins l’any que bé. 

Amb el Quim i el David

Amb el Quim i el David

Amb el Roger de "Correm per la terra"