1/2 Marató de muntanya Vall del Congost 2012

Va ser un impuls. Vaig veure un vuit en el calendari el dia en que es corria la cursa i m’hi vaig inscriure sense pensar-m’ho massa. Vaig dubtar només si m’apuntava a la marató o a la mitja però em vaig dir “Qui ha dit por? Vinga, no siguis cagat” i m’apunto a la marató. Dies després faig els meus càlculs de ritmes possibles comptant desnivells i distàncies i no em surten els números, és molt difícil que acabi per sota de les 9 hores de límit. Només em queda entrenar més fort i a veure que passa.

 Després de preparar la mitja de Vilanova i els 10 km de Vilafranca començo a preparar la muntanya, l’estat de forma inicial és prou bo i les expectatives també malgrat que, en els primers dies, les pujades se’m feien més dures del compte ja que l’entrenament que portava era més aviat de velocitat. A meitat de gener una sèrie de circumstàncies m’ impedeixen entrenar assíduament i només puc fer-ho de forma esporàdica i el meu nivell de forma cau en picat. Conscient de que no arribaria en bones condicions a la cursa, demano a l’organització que em canviïn la inscripció de la marató per la de la mitja i la seva resposta va ser negativa al•legant que les places de la mitja ja estaven exhaurides però que en el km 19 podia deixar la marató i acabar la mitja ja que en aquell punt es separaven, en fi, que hi farem, penso que si hi arribo en menys de 3 hores i mitja potser continuo malgrat que ho vegi difícil.

 A primers de Març ja puc començar a entrenar amb una certa normalitat però el meu nivell és molt baix i costa recuperar les cames d’abans. 

Per fi arriba el gran dia i m’aixeco a les 5 del matí cansat, amb mal de cap i amb la ferma decisió de fer la mitja ( si hagués volgut fer la marató m’hagués hagut d’aixecar a les 4 ja que la sortida és a les 7). Amb la meva dóna i la meva filla (el meu fill té 17 anys i plans propis) marxem cap a Aiguafreda on arribem quan la marató ja ha sortit. Aparquem al pàrquing habilitat i mentre elles continuen dormint al cotxe (sóc mala persona fent-les matinar tant, jejeje) vaig al pavelló a recollir el dorsal i la bossa. Un cop allà aconsegueixo que em canviïn la inscripció per la de la mitja i recollir el dorsal i la bossa de la marató. Aquests tràmits m’han portat massa temps i l’hora de la sortida és molt a prop així que, corrent, torno al cotxe i em canvio ràpidament perquè el temps se’m tira al damunt i la sortida queda una mica lluny. A les 7’55 ja estic canviat i vaig trotant cap a la sortida quan, a mig camí, me n’adono que, amb les presses, m’he deixat el FR, o sigui, que no podré enregistrar la cursa, mala sort. Pocs segons abans de la sortida passo pel control de xip i entro en la zona de sortida ufff!!! m’ha anat ben just. Sento un comentari que la pujada comença al km 5 i penso que si els primers 5 km són més plans ja m’anirà bé. 

Per fi sortim i em col•loco cap el final del grup. Passem per uns carrers i de seguida agafem una pista ampla que comença a pujar pel vessant de la muntanya, o sigui, que de 5 km plans res de res. Ràpidament anem guanyant alçada i en pocs minuts el poble queda molt avall. El grup en el que em trobo va a un ritme constant, no gaire lent però relativament còmode. Més endavant deixem la pista i agafem un corriol ascendent en el que hi ha un tap de gent així que aprofito per agafar l’aire que ja em començava a faltar. Entre la pujada i la filera de corredors, he de començar a caminar una estona fins que agafem una pista que transcorre per un vessant de la muntanya amb contínues pujades i baixades però que és relativament ràpida. Deixem la pista i agafem un corriol que baixa cap a la riera per un terreny vertical i tècnic. Ara arribem a la riera i trobem el primer control i avituallament líquid, estem al km 5 i passem a l’altra banda de la riera per unes pedres, com que no ha plogut no ens hem de mullar els peus. Després d’uns metres plans comença la pujada del km 5. Deixem la pista i agafem un corriol que s’enfila muntanya amunt. La pujada és força vertical i mantinguda i les cames comencen a carregar-se lentament. Pugem pel mig d’un alzinar amb un sotabosc esclarissat i, per no pensar en el mal de quàdriceps i bessons, em vaig fixant en les falgueres, molses i líquens que creixen en abundància a la vora del camí, miro de classificar-los recordant una guia que tinc a casa escrita per l’Enric Gràcia (el micòleg de TV3) que vaig tenir de professor de botànica quan estudiava biologia a la UB. A la vora del camí també s’hi troben moltes cintes de l’organització assenyalant el camí per la qual cosa l’orientació és molt fàcil encara que vagis sol. Molts metres més amunt arribem a un coll i respiro alleugerit, ja sóc a dalt, però m’equivoco, hi ha una petita baixada i, uns metres més endavant, tornem a pujar fins que després d’una rampa curta però molt vertical arribem a una pista, per fi a dalt de tot, on hi ha un avituallament abundant, al km 10’2. Han estat més de 4 km de pujada molt sostinguda. Miro el rellotge i comprovo que el ritme ha estat molt millor de l’esperat i paro uns minuts a menjar plàtans, taronges i beure pepsi. Continuo. Ara el recorregut va per una carena que ens permet gaudir d’una paisatge magnífic a banda i banda, estem envoltats de vessants boscoses moltes d’elles coronades per magnífics cingles. Entre prats i corriols més tècnics, anem menjant kilòmetres per un recorregut trencacames fins que agafem una pista ampla i comencem a baixar. Aprofito per estirar les cames tot allargant la gambada. Aviat abandonem la pista i baixem per un corriol força tècnic que em fa afluixar el ritme. Penso en els vídeos del Kilian saltant de roca en roca com una cabra però penso que ja no tinc ni la seva edat ni el seus genolls així que prudència. Tornem a agafar la pista anterior més avall i torno a accelerar fins que veig uns corredors que agafen la pista baixant per un corriol i no per on baixem un grupet de patidors, hi ha un membre de l’organització a qui pregunto si anem bé i em diu que s’havia d’haver baixat pel corriol però que no passa res, així que he fet uns centenars de metres més, fantàstic. Això, en part s’ha degut a que els abundants senyals de l’organització, ara, s’han tornat més aviat escassos i fan que sovint hagi de parar a comprovar si vaig pel camí correcte. Després de baixar encara més pel corriol tècnic arribem al tercer avituallament, al km 15, on paro i menjo més plàtans i taronges i torno a beure pepsi. Penso que ja no pot quedar gaire pujada i novament m’equivoco. El recorregut continua per un corriol que remunta un riu que travessem en tres ocasions, les pujades i les baixades són constants mentre anem remuntant per la vall i aquesta es va fent cada cop més estreta i la vegetació més densa. Troncs d’arbres coberts de líquens ens fan pensar en un medi natural d’altres temps. Estem en una vall encaixonada per vessants força verticals i, en un moment donat, el corriol gira a la dreta i comença a enfilar-se fent ziga-zagues (com l’equip del Guardiola) per un vessant molt vertical. Després d’uns minuts d’ascensió, el cansament es fa notar més del que m’esperava, les cames ja no responen com abans i en els petits descansos que trobem ja no puc córrer i camino per recuperar l’alè, en les parts més dures de la pujada he de parar un parell de vegades perquè ja no puc més. Així, entre córrer, caminar i descansar, arribo a la carena i començo a baixar per un corriol que travessa prats i altres trams més tècnics fins arribar a una pista que ens porta al km 19. En aquest punt, a més a més de l’avituallament, hi ha el punt de tall horari de la marató (s’hi ha d’arribar en menys de 4 hores) i el punt on es separen els recorreguts de les dues curses. Creia que hi podia arribar entre 3’5 i 4 hores i em torno a equivocar ja que hi arribo en 3 hores, o sigui, que m’haguessin quedat 6 hores per poder fer els 23 km restants si hagués volgut acabar la marató. Penso que si l’hagués fet hagués pogut acabar-la dins de temps però hagués acabat en un estat lamentable ja que estic cansat i tinc les cames completament congestionades i, per tant, me n’alegro d’haver decidit fer la mitja, per ara. Continuo per la pista després d’haver agafat una mica d’avituallament i, a poc a poc, vaig agafant un ritme ràpid i fins i tot avanço alguns corredors. Abans d’arribar al poble agafem un corriol que passa per un parc urbà i ens trobem amb les darreres pujades i baixades que acaben d’esgotar les maltractades cames. Travessem el riu per un pont i entrem al poble on arribem al final pel carrer principal. En total 3h9’28”, molt menys del que m’esperava. A l’arribada busco a la família i no la trobo, es clar, els havia dit que arribaria mitja hora més tard i encara no m’esperaven. Passo pel costat d’una carpa on em marquen el dorsal i em donen una magnífica tovallola amb una foto de la marató impresa. Després vaig saber que era el regal dels finishers de la marató, es deurien pensar que ja l’havia acabat ja que en portava el dorsal, en fi, un error afortunat. Anant cap a la zona de l’avituallament trobo la família que anaven a esperar la meva arribada, cares de sorpresa, un parell de fotos i a buscar la botifarra i la birra i cap a casa a la dutxa i a dinar. 

En resum, una cursa mooolt dura però amb un atractiu notable. Algun any he de fer la marató ja que la trobo assequible malgrat que no fàcil, hauré d’estar a bon nivell per fer-la. Molt content pel temps i pel fet de no haver acabat en mal estat físic.

Després de la cursa, res millor que una bona botifarra i una birra,

Romànic català

Ja fa molts anys que m’atrau el món de l’art, principalment el de la pintura. No va ser fins als 25 anys, però, que durant una època en la que vaig treballar a l’estació de Reus, que vaig matricular-me a l’Escola d’Arts i Oficis i vaig introduir-me més seriosament en els moviments pictòrics més importants i els seus artistes més representatius; els impressionistes, expressionistes, fauvistes i d’altres amb els meus pintors preferits com Monet, Derain, Matisse, Kandinsky, Cezanne i molts més que es faria llarg d’enumerar. Després vaig aprendre a pintar (sense gaire èxit) a l’estudi de Joan Matas, pintor vilanoví.

Hi ha una manifestació artística que també m’ha cridat poderosament l’atenció des de sempre, l’arquitectura antiga. Recordo amb gran plaer una excursió de l’Institut a la Tarraco romana i el meu viatge de noces a Menorca que, entre altres activitats, em va acostar a la cultura talaiòtica amb la seva arquitectura megalítica.

El que em té el cor robat, però, és un altre tipus d’arquitectura. En les meves excursions juvenils i posteriors m’he anat trobant unes construccions d’aspecte rústic i compacte, amb les seves parets gastades pel pas del temps i l’atac constant dels elements, disseminades per la geografia catalana (i d’altres llocs també, es clar), les esglésies romàniques.  La seva senzillesa sempre m’ha captivat i el desembre passat, durant un cap de setmana a Camprodon vaig pensar que estaria bé fer un recull fotogràfic de les esglésies romàniques catalanes. Vaig comunicar-li a la meva dóna que estava asseguda al meu costat dins del cotxe i la proposta va ser acceptada immediatament. No vull fer una obra enciclopèdica sinó tenir un motiu mer recórrer el meu “país petit” i poder-lo conèixer millor.

Amb aquest propòsit em vaig posar ràpidament a la feina i vaig començar per l’Església de Sant Joan de les Abadesses , l’església de Sant Joanipol.

Mitja de Vilanova 2011

M’aixeco del llit a les 7 del matí per esmorzar, avui no he de matinar gaire, avantatges de córrer a casa, i a les 8’30 vaig a recollir el dorsal i torno a casa a canviar-me. Fa fred i no tinc gaires ganes de córrer, el sopar amb amics d’ahir amb pizza, cervesa i cava no ajuda molt a la meva motivació. Uns minuts abans de la sortida arribo a les pistes d’atletisme i quan surto del cotxe decideixo que correré amb malles i samarreta curtes malgrat el fred ja que el dia és assolellat i ja anirem agafant calor.

L’objectiu inicial és el de baixar d’1h45’ a 5’/km ja que darrerament no he pogut entrenar gaire, malgrat que els de la darrera setmana em fan pensar que podria mantenir un ritme de 4’50” almenys durant els primers 15 km ja que la part més dura està al final.

A les 10 en punt es dona el tret de sortida, surto de bastant enrere ja que no m’agrada que m’empenyin i, malgrat que al principi em costa una mica trobar espais, em vaig col·locant bé i agafant un ritme prou bo per a mi. Els primers km transcorren per la Rda.Ibèrica i són pràcticament plans. Pel km 2 passo amb un ritme de 4’52” i vaig prou còmode  així que accelero una mica. El tercer km el faig a 4’42” i uns metres més endavant baixem per la Rbla. Sant Jordi i el ritme em surt a 4’35” . Ara toca pujar fins  al punt de sortida i torno als 4’42”. Ara comencem a baixar per la Rda. Europa, ampla i en constant descens, que ens portarà fins la façana marítima i els ritmes es disparen a 4’39” i 4’30”. Ja al Pg. Marítim, una de les meves pistes d’atletisme més habitual, continuo a un ritme superior al que volia portar al principi però és que em trobo bé i penso que aquests segons que vagi guanyant m’aniran bé al tram final. Recorrem la façana marítima entrant al Club Nàutic amb els seus iots i després a la Gran Marina amb uns vaixells realment impressionants. Els ritmes continuen per sota dels 4’40”. Passat el km 13 pugem rambla amunt i passem per sota de la via del tren al km 14. Començo a notar els isquios carregats i el ritme comença a reduir-se. Encarem la carretera en direcció a Cubelles i en les primeres pujades faig el pitjor ritme de tota la mitja 4’53” que, d’altra banda, tampoc està malament. La carretera, amb les seves pujades i baixades, em comença a passar factura però malgrat tot mantinc la velocitat per sota de 4’50”.

A partir del km 18’5entrem dins del casc urbà i em començo a ressentir d’una vella lesió que em provoca un dolor cada cop més intens a la part interior de la ròtula però que no esdevé prou fort com per haver d’afluixar el ritme. El darrer km és la pujada de la Rbla. Sant Jordi  que ja havíem fet al començament de la cursa. Ara, la pujada fins la Ronda se’m fa més llarga. Ja fa uns km que sé que no baixaré de l’1h40’  però encara en fa més que sé  que si ho faré, i molt, de l’1h45’. Un darrer esforç i ja estic a la Ronda baixant cap a les pistes d’atletisme on hi ha l’arribada. Al final aturo el cronòmetre en 1h40’21” que és la meva tercera millor marca a 6” de la segona que tinc des de l’any 2000 quan preparava la Marató de Barcelona, la única que he fet fins ara.

Aquest temps m’ha generat un optimisme moderat de fer alguna millor marca personal durant aquesta temporada, de moment ho provaré als 10km de Vilafranca. L’any passat per aquestes dates vaig fer 1h43’ a la mitja de Vilafranca, o sigui que la millora ha estat apreciable. 

Els coleòpters i jo

La meva relació amb el món dels coleòpters es remunta a quan era un adolescent de 14 anys i juntament amb el meu amic Josep Mª vàrem decidir començar una col·lecció d’aquestes petites meravelles.

Bé, de fet aquesta afició es remunta a molt abans, a quan anava per la muntanya amb els meus pares i els seus companys d’excursionisme o bé amb altres nens en els cicles d’excursions de l’agrupació excursionista a la que pertanyo des del dia del meu naixement, La Talaia. Sempre anava amb les butxaques plenes de pots i petites capces plenes d’insectes que anava trobant per allà on passava. La seva increïble varietat sempre ha despertat la meva imaginació i curiositat. Era fantàstic anar descobrint colors i formes noves, uns eren de colors brillants, d’altres de colors foscos, negres, críptics, n’hi havia amb llargues antenes, amb banyes espectaculars i d’altres amb punxes o sense res de particular però tots ells eren prou interessants com per ser recol·lectats i contemplats llargament.

He passat grans moments buscant, recollint i estudiant els moviments dels insectes, recordo particularment un dia al Refugi Baldrich, que era una casa de pagès, al poble de Nevà, que La Talaia tenia llogada i on passava, amb la meva família i d’altres, moltes vacances, no tindria més de 10 anys i era al migdia, després de dinar, quan vaig sentir una veu que em cridava, “Xavi mira quin bitxo”, vaig anar-hi corrent i em vaig quedar bocabadat, el bitxo era un espectacular insecte a franges d’un color blau i negre. Els seus brillants colors envellutats em varen fascinar des del primer moment, també tenia unes llargues antenes ratllades amb els mateixos colors i unes poderoses mandíbules de color negre. El vaig ficar en un pot i vaig estar molta estona mirant-lo embadalit, després em va fer llàstima i li vaig obrir el pot. Lentament en va sortir i va obrir les ales membranoses que tenia a sota de les endurides de brillants colors i lentament es va allunyar volant en la tarda d’estiu en direcció als prats propers. Amb la boca oberta vaig contemplar-lo mentre anava desapareixent entre la vegetació amb la satisfacció d’haver vist un animal únic que no sabia si tornaria a veure mai més. Amb el  temps vaig descobrir que es tractava d’un coleòpter de la família dels cerambícids anomenat Rosalia alpina i, malgrat que no era molt freqüent, sí que en vaig veure més però van haver de passar uns quants anys.

Rosalia alpina.

Així que sense saber ben bé com fer-ho, amb l’ajuda d’uns llibres que oferien uns consells prou útils per a començar vàrem iniciar una afició que en major o menor intensitat ha arribat fins avui. Han passat gairebé 40 anys des de que vàrem començar a preparar els primers coleòpters d’una forma prou matussera, enganxats en cartronets fins avui en dia on podem localitzar l’indret on hem trobat cada exemplar amb GPS, preparar una base de dades o una col·lecció virtual amb fotos extretes d’Internet o de collita pròpia.

En un primer moment varen ser uns pocs exemplars clavats en caixes de cartró amb “porespan” al fons i, a poc a poc, el seu nombre es va anar incrementant fins els gairebé 1.200 exemplars de 600 espècies diferents que tinc en l’actualitat. Ha estat un camí llarg ple de satisfaccions i també, perquè no dir-ho, d’algunes decepcions però que ha anat omplint una part important de la meva vida.

L’exemplar més antic que tinc és un Callinecmis latri que vaig recol·lectar a Formentera, en el viatge de final de curs del Batxillerat elemental (actualment ESO) als 14 anys. De fet no n’he vist cap més exemplar en tots aquests anys.

                                

 Callinecmis latri

La major part són exemplars recol·lectats  durant les meves excursions però també n’hi ha de comprats en un establiment del C/Urgell de Barcelona. Alguns són d’aquí però també hi ha una col·lecció notable de coleòpters tropicals, alguns també recollits en algun viatge i alguns encarregats directament a Xile.

Inici:

Bomber de professió i naturalista i esportista d'afició, tot condueix a que m'agradi practicar esport a la natura, preferentment curses de muntanya i alpinisme.
Políticament ecologista i independentista, tinc un camp d'aficions molt ampli que inclou l'art, la literatura, la fotografia i, sobretot, els animals, principalment els coleòpters.
La meva intenció en aquest blog és la d'anar comentant allò que vagi fent i pensant sobre les coses que m'agraden com ara, curses, turisme, feina, observacions naturalistes i d'altres que vagin sorgint pel camí. No pretén ser un llistat exhaustiu d'activitats sinó només un recull d'aquelles que consideri que poden interessar als possibles lectors.
Esperant, doncs, que pugui ser útil a algú, inicio el seu desenvolupament avui mateix amb aquesta presentació