Cursa de muntanya La Talaia 2013

Aquest any es celebra el 10é aniversari de la Cursa de muntanya de La Talaia però els orígens de les curses de muntanya organitzades per l’entitat excursionista es remunten a molts anys enrere. S’emmarquen en els Aplecs de tardor que es van iniciar l’any 1953 a Sant Miquel d’Olèrdola i, posteriorment, a partir de l’any 1963, es van passar a celebrar a l’ermita de Lurdes, a prop del pantà de Foix.

 En aquella època els Aplecs consistien bàsicament en una acampada, amb foc de camp inclòs, i un diumenge farcit d’activitats diverses com ara castells, sardanes i altres.

 L’any 1965 hi va haver una novetat que consistia en un cros que sortia de la Plaça de les Neus de Vilanova, pujava el cim de La Talaia i baixava fins l’ermita on es celebrava l’Aplec i allà hi havia l’arribada. Es tractava d’un recorregut de poc més de 7 km i al final, els corredors, es podien banyar en una bassa que hi havia a l’arribada, els més valents ja que la cursa es corria en la primera setmana d’octubre i no sempre feia una temperatura prou agradable.

L’any 1977, degut a l’incivisme d’una part dels acampadors, llunyans als ambients excursionistes que l’havien impulsat, es va suprimir l’acampada. El cros va continuar sense canvis.

Degut a problemes diversos, l’any 1993 es va canviar la ubicació de l’Aplec que va passar a celebrar-se a la Masia Cabanyes i això va suposar un canvi en el recorregut del cros. El nou recorregut tenia la sortida i l’arribada en la mateixa Masia i una llargada de 10km aproximadament amb un perfil menys dur que l’anterior. La pujada més dura era la de Les Mesquites que no tenia res a veure amb l’ascens a La Talaia del recorregut clàssic.

A l’any 1999 no es va celebrar el cros i, degut a la situació econòmica i al canvi de mentalitat de la gent, va ser el darrer any de l’Aplec que ja no es va celebrar l’any 2000.

D’aquesta manera es perdia una cursa clàssica del calendari vilanoví que va viure duels memorables entre els atletes locals de l’època i també alguns vinguts de fora, que animava l’ambient atlètic local.

Personalment va ser una decisió que em va afectar ja que era una cursa que l'havia viscuda des de petit i hi havia participat en diverses ocasions quan encara no em dedicava al món de les curses i només corria per agafar fons pel tae kwon-do.

L’any 2004, però, les curses en l’ambient muntanyenc vilanoví varen renéixer amb l’organització de la 1a Cursa de muntanya La Talaia amb dues curses, una de 18 i una altra de 10 km, que han tornat a animar l’ambient de les curses de muntanya a Vilanova. Cal agrair a Joaquin del Rio i els seus col·laboradors la gran tasca realitzada des de llavors amb una magnífica cursa que ha anat creixent en qualitat de forma continuada.

Aquest any el dia s’aixeca esplèndid, un  dia assolellat que ens amenaça amb unes temperatures altes durant la cursa. La sort és que hi ha 7 avituallaments ben assortits al llarg del recorregut, o sigui que hi haurà aigua, isotònica i fruita durant tot el trajecte i no cal patir per la calor.

El dia abans ja havia recollit el dorsal i, per tant, m’aixeco tard i vaig cap a la sortida a darrera hora. El problema d’això és que els pàrkings estan plens i he d’anar al més llunyà bastant separat de la sortida.

A les 9’30h en punt es dóna el tret de sortida, l’ambient és genial i surto ràpid, no amb els primers, però, tot i això, el primer km em surt a 4’43” i el segon, en lleugera pujada, a 4’27”. Miro d’anar ràpid per arribar a la primera pujada en una posició avançada i poder pujar ràpid. En aquest punt tinc el primer contratemps i he de fer una parada tècnica. Malgrat no perdre massa temps m’avancen molts corredors i quan em reincorporo ho faig en un punt on el ritme és més lent i em surt el km a 5’21”. Ara estem anant per un corriol estret i boscós i no puc anar més endavant fins que entrem en una pista ampla i guanyo vàries posicions fins arribar a la primera pujada. Aquesta era un circuit de descens en BTT que es va malmetre durant l’incendi de l’any passat i per això és molt vertical. Anem pujant en fila fins a la carena enmig d’arbres cremats i la vegetació que, tossuda, comença a rebrotar i a posar taques verdes en la negror.

Columna multicolor ascendint enmig del carbó cap a la carena.

 El camí continua pujant per una pista ampla i a trams cimentada. Ara comença a planejar, a banda i banda podem veure encara les restes de l’incendi i, a una banda el pantà de Foix i a l’altra la costa mediterrània, fins que comencem a baixar pel Fondo de Les Oliveres que es va salvar del foc. Trobem el segon avituallament on hi trobo en Jordi Massana, gran corredor actualment retirat de la competició (quina llàstima perquè encara tindria molt a donar).

Ara agafem un altra fondo que comença a pujar fins que agafem una pista ascendent que ens tornarà a una altra carena. La pista és molt rocallosa i l’ascensió prou dura. Quan arribem a la carena anem planejant per la pista que fa de tallafocs i s’utilitza per arribar a les torres de la línia d’alta tensió que passa a prop, aprofito per accelerar i guanyar alguna posició conscient de que estem arribant a una dura pujada.

En un punt deixem la pista i enfilem un corriol molt vertical que utilitzo normalment per pujar al Turó de les 3 partions. És un corriol dur però no massa llarg.

 Arribats a dalt comencem a baixar pel corriol fins el collet que ens separa del turó i allà baixem cap a la dreta per un altra corriol que baixa prou vertical al principi i després més planer fins a una ampla pista on trobem un altra avituallament.

 Continuem per la pista que puja i baixa suaument fins que agafem un corriol costerut i iniciem l’ascens al Pic de l’Àliga, el sostre de la cursa. El corriol és tècnic i dur i les pujades anteriors es fan notar. Les cames pesen i les pedres soltes no ens deixen avançar amb facilitat.

Pujant el Pic de l'Àliga.

La pujada és prou dura.

Després de molts esforços arribem a la pista que voreja el Pic i, sense pujar-hi, la seguim fins el següent avituallament que es troba entre el Pic de l’Àliga i el Turó de les tres Partions. La vista és notable i podem divisar les comarques de L’Alt i Baix Penedés i El Garraf amb la seva costa. Anem en direcció del Turó i, abans d’arribar-hi, agafem un altre corriol a la dreta que ens portarà més avall de la pista que acabem de deixar. Aquesta pista primer puja i després torna a baixar fins arribar a un retomb on la deixem per agafar un corriol estret que primer planeja i aprofito per accelerar tan com puc fins un punt on n’agafem un altre molt tècnic i descendent que baixo amb molta cura.

Un cop a baix el deixem i n’agafem un altre ascendent que ens porta fins el camí de Casa Alta. Abans d’arribar-hi, i seguint a dos corredors, ens despistem i agafem un altre camí per error fins que ens avisen des del darrere del nostre error i hem de desfer el camí que havíem fet, total 200 m més i uns quants corredors als que havia avançat tornen ha estar davant meu, no passa res.

 Seguim pel camí de la Casa Alta guanyant algunes posicions de les que havia perdut fins que el deixem per entrar en un fondo estret i envoltat de la típica vegetació ombrívola mediterrània. El recorregut pel fondo es fa molt agradable degut al lleuger descens i a la temperatura fresca que hi fa.

Baixant pel Fondo de les Oliveres.

 Al final arribem al segon avituallament, el del Jordi Massana, i entrem un altre cop al Fondo de les Oliveres pel que anem baixant fins que el deixem per un corriol ascendent que ens puja fins el camí de la Serra del Gat i ens torna a la zona cremada.

 Ara baixem per un camí ample que abans estava envoltat de bosc i ara és un desert ja que després del foc hi han passat els treballadors forestals que han deixat la zona completament desprovista de qualsevol tipus de vegetació, fa llàstima veure el mal que poden fer primer el foc i després els que ho volen “arreglar”, espero que s’hi facin treballs de repoblament perquè sinó la zona no es recuperarà fins d’aquí a molts anys. Després d’una curta pujada comencem a baixar pel camí de les perdius i com que em conec el recorregut i sé que no hi haurà cap pujada considerable més fins a la final, començo a augmentar el ritme en la mesura que les meves cames m’ho permeten.

Camí dels Escalons.

Agafem el camí dels escalons i passada l’autopista girem a la dreta en direcció al càmping que ja es troba molt a prop. El ritme és viu però ara arriba la darrera pujada que sempre es torna dura malgrat ja l’esperis. Aquí molts cops cal caminar ja que, malgrat no ser especialment vertical ni massa llarga, ja tenim les cames realment esgotades. A la fi entrem dins del càmping i després d’un tomb no gaire llarg creuem la línia d’arribada.

Al final m’ha sortit un temps de 2h 28’ a un ritme de 6’22”/km, en la posició 150 de la general i 7é de la categoria. Content pel resultat ràpid a agafar la bossa amb la fantàstica samarreta que han preparat per aquest any, la botifarra i la birra no sigui que s’acabin.

http://connect.garmin.com/activity/297753678 

Cursa del Pic de l'Àliga 2013

La Cursa del Pic de l’Àliga és nova per a mi però la major part del recorregut no ho és. Una bona part dels camins que segueix formen part dels meus itineraris habituals d’entrenament i, per tant, ja sé el que m’espera, corriols pedregosos amb pujades i baixades dures i tècniques i, en mig, trams de pista més ondulada per agafar aire.

Amb aquest coneixement del recorregut vaig de bon matí cap a Canyelles, amb temps, i sense haver matinat gens ni mica, només tres hores abans per esmorzar una mica i prou.

Després de recollir el dorsal i saludar als coneguts que també correran, vaig a la sortida. Aquest cop em situo en quarta fila en lloc de la primera. Quan es dóna el tret de sortida donem un tomb pel poble i quan l’acabem encara vaig amb el grup capdavanter. Alguna cosa està canviant ja que mai havia gosat sortir ràpid amb els de davant. 

Quan sortim del poble per un corriol ascendent veig que he anat a un ritme de 3’30”/km, ritme que deixo immediatament i agafo la meva velocitat de creuer. Anem corrent per un corriol estret, humit i boscós que deixem per agafar una pista a voltes asfaltada que aviat deixem per iniciar la pujada al Pic de l’Àliga, autèntic plat fort de la cursa.

 La pujada, que es va posant difícil per moments, s’inicia per un corriol relativament còmode que passa per un túnel de pins baixos i, a poc a poc, es va posant més vertical i pedregós fins arribar al cim enmig de pedres erosionades i matolls espinosos.

Un cop a dalt agafem una pista que, per la carena, ens porta fins al Turó de les tres partions, un cim veí i proper.

Baixant del Turó de les Tres Partions

  Ara baixem per un corriol ple de pedra solta, força perillós, que baixo amb moltes precaucions, pugem i baixem un turonet també pedregós i vertical fins agafar una pista carenera que em permet agafar un ritme de rodatge ràpid i avançar alguns corredors. En un punt deixem la carena i davallem per un altre corriol estret no tan tècnic com els anteriors, fins arribar al Fondo de les Oliveres que deixem immediatament per tornar a pujar per la vessant contrària per un corriol poc tècnic. Un cop a dalt iniciem un llarg descens per corriols i pistes fins agafa el GR que porta cap el Mas de l’Artís, un dels meus llocs preferits, i anem per un fondo fins el punt on s’inicia la pujada cap el Mas. Un cop allà, però, en lloc d’iniciar la pujada agafem un corriol lateral, estret i poc visible, que no havia vist mai, suposo que estaria embrossat i l’han netejat per a l’ocasió. Aquest corriol continua pel fondo fins que de sobte iniciem una altra rampa dura i pedregosa que passa per sota d’una línia d’alta tensió fins que comencem a baixar de nou per l’altra banda del fondo. Anem per corriols i pistes fins tornar al Fondo de les Oliveres, després d’haver rodat en cercle al voltant del Mas de l’Artís, i comencem una tímida ascensió per una pista còmoda i boscosa que es va endurint a poc a poc fins arribar a una ampla i assolellada pista que voreja la muntanya. Aquesta pista sembla plana però de fet puja lleument i amb el cansament acumulat de tanta pujada i baixada no puc accelerar i anar a meu gust. Les cames i els pulmons ja no em responen i, malgrat avançar algun corredor, no em trobo en condicions d’imprimir un ritme fort.

Aquest pista de sobte comença a ascendir cada cop més i les cames tornen a no respondre com voldria. Gairebé a dalt de la pujada em trobo un antic company de feina que hauria d’estar molt més endavant però que em comenta que ha començat massa ràpid i ara ho està pagant, de tota manera quan comença la baixada em torna a deixar enrere sense cap problema.

 Baixem per on hem pujat al començament de la cursa i tot em torna a respondre així que accelero tan com puc i poso la directa fins a l’arribada on arribo en menys de 2 hores.

Al final 1h 56’56” i posició 89.

Arribada.

La cursa és força dura, amb constants pujades i baixades, per terreny molt tècnic, que no et deixen agafar ritme constant i acaben les cames com un suro.
http://connect.garmin.com/activity/282680839

Cross de Sant Pau 2013

Després d’haver acabat amb l’asfalt és hora de començar amb la primera cursa de muntanya de la temporada. La primera serà el Cross de Sant Pau.

És la tercera vegada que corro aquesta cursa i no serà la darrera ja que és una cursa en la que m’hi trobo a gust. Cursa modesta, en un entorn típic Mediterrani, amb una pujada al Montgrós dura i unes vistes fantàstiques des del cim. A més a més, aquest és el primer any que cobren  per la inscripció i el preu ha estat de 3€, res a veure amb algunes curses de la capital. La contrapartida d’aquesta modèstia és que la borsa del corredor és pobre amb una samarreta de cotó in un bric de brou petit i que la cursa no està cronometrada. Tot això no suposa cap problema i no li treu atractiu.

El dia de la prova s’aixeca gris amb el terra moll de la pluja de la nit i, com que la cursa és en el poble veí, suposo que el recorregut estarà també moll cosa que, en aquest territori, pot ser un problema per a la integritat física dels participants. Arribo a recollir el dorsal ¾ d’hora abans de la sortida i, per primer cop en tres anys, he de fer cua.

 Un cop recollit el dorsal saludo a diferents coneguts (coses de córrer al costat de casa) i escalfo una mica al costat de la meva dona que m’ha acompanyat. 

Allà es troba també la Rosi Pérez, una exatleta d’elit vilanovina i, parlant amb ella, em diu que surti de la primera fila per poder sortir bé a les fotos. Primer m’ho prenc a broma però al final li faig cas i, en el moment de la sortida, em poso en primera fila, així que allà em teniu a mi, un pobre trail runner popular, envoltat dels craks locals. 

Es dóna el tret de sortida i, abans de donar un pas, ja m’ha avançat un corredor amb la samarreta d’una cadena de botigues esportives que es posa en primera fila juntament amb dos més per temes publicitaris. Surto al costat seu, un pas enrere i la meva dona i la Rosi fan les fotos de rigor.

 En lloc de deixar-me caure a la posició que em tocaria aguanto entre els millors i continuo a un ritme que no és el meu però que de moment puc portar. Sortint ja del poble enmig dels 10 primers, sento que un diu que anem a 3’30”/km, uff, ara sí que em deixo anar i em van passant alguns corredors a poc a poc. 3’30”/km és més que el meu millor ritme de sèries de 1000 i aguantar-lo més seria suïcida.

 Ara pugem pel costat del castell i agafem un camí pla. Els primers em porten només uns 150m d’avantatge i em sento bé. Més endavant arribem a un punt en que el camí fa un gir de 180 graus i comença a pujar. Ara puc veure tots els que venen darrera meu i veig una llarguíssima cua de corredors, més llarga del que esperava i això m’anima. Arribem a una pujada que passa per sota d’una línia d’alta tensió que cada any havia hagut de fer caminant i aquest any la puc fer tota corrent i a bon ritme, booo.

Per fi comença la pujada al Montgrós per un corriol estret i, ara sí, he de caminar. La pujada és dura i les pedres estan molt relliscoses i, per això, s’ha de pujar amb molta cura i trepitjar les pedres més petites, cosa que alenteix una mica la marxa. Em passen alguns corredors durant la pujada ja que encara vaig en una situació de cursa que no hauria de ser la meva però que miro de mantenir amb dignitat i esforç.

Un cop al cim em paro uns segons a beure aigua de l’avituallament i els que pujaven amb mi se m’avancen uns metres. Ja els agafaré, penso. Ara ja baixem per una pista ampla i a estones pedregosa i vaig allargant la gambada baixant tan ràpid com les cames em permeten. Avanço algun corredor però tots baixen prou ràpids i no aconsegueixo acostar-me gaire al grup en que anava. Arribem a un coll i comença una altra pujada no gaire llarga però que trenca el ritme de baixada que portava i que aprofito per avançar un altre corredor.

Tornem a recuperar el descens, aquest cop més pronunciat encara, i recupero un parell més de posicions. 

Arribem a una altra rampa que cada any m’ha fet caminar però aquest any la faig tota corrent fins que tornem a baixar per un corriol ombrívol. En un punt del corriol, l’abandonem i n’agafem un altre que és nou d’aquest any. Aquesta part del recorregut és nova i afegeix poc més d’un km i mig sense desnivells positius.

Possant per a la meva fotógrafa particular.

 Arribem al poble i seguim corrent pel llit de la riera fins arribar al castell on l’abandonem i entrem al poble fins a l’arribada. Davant meu he vist a un corredor de la meva categoria i, malgrat els meus esforços per assolir-lo, no ho aconsegueixo i arriba uns pocs segons davant meu.

M'han faltat pocs metres per arribar el 4art de la meva categoria.

Gairebé una setmana després surten publicades les classificacions a la web i, davant la meva sorpresa, surten els temps quan no hi havia cap tipus de cronometratge, a més a més, hem donen 1h24’36” quan segons el meu cronòmetre, ja que m’havia deixat el garmin a casa, no havia fet més d’1h 18’, coses de les curses. La meva posició la 100 i 5é de la meva categoria. La distància va ser de 14.750m segons garmins d’altres corredors. Les classificacions no són gaire de fiar ja que els dorsals eren de paper i es van mullar amb una mica de pluja que va caure i alguns corredors els van perdre. No importa la cursa és atractiva i hi tornaré.

Fins l’any que ve si s’escau.

Cursa dels Nassos 2012

Hi aniràs?, aquesta pregunta me la va fer la meva dona quan li vaig comentar alguna cosa de la cursa dels Nassos. No tenia cap intenció de fer-la ja que aquest tipus de curses no m’acaben d’agradar, però veient que ella hi era interessada i que, una cursa és una cursa, a la fi m’hi vaig inscriure.

Ara tindria l’oportunitat d’acabar l’any intentant millorar una altra de les meves MMP que feia uns quants anys que durava aprofitant el meu bon moment actual, la dels 10km.

Els darrers entrenaments em feien ser optimista però prudent. Els rodatges eren ràpids i les sèries (1 dia) també, però el fet que fos per la tarda i jo sempre corro pel matí, em posava l’ombra del dubte al cap, no al cor.

Dos dies abans, la meva germana i la seva parella, el Jose, que també corren, em recullen el dorsal i, presentant la classificació dels 10km de Vilafranca del gener, em donen el calaix 4, prou bo per poder sortir ràpid. De fet la cursa de Vilafranca la va fer el Jose amb el meu dorsal ja que aquell dia em va tocar treballar així que gràcies.

El dia 31 a dinar d’hora un plat de pasta i una amanida i cap a Sitges a trobar-me amb la meva germana, el Jose i els participants del Triatló Sitges, uns autèntics craks que es prenien la cursa com si fos la triatló olímpica. 

Quan arribem a Barcelona hem d’aparcar força lluny de la sortida i anem fins allà escalfant i fent alguna paradeta pels parcs de la zona a eliminar líquids. La meva dona hi va caminant i ha de portar el meu mòbil o sigui que no podré quedar amb el Jorge per whatsApp com havíem quedat, una altra vegada serà perquè trobar-se entre 11.000 corredors és prou difícil, tampoc vaig veure el buff amb la senyera del Xavier.

L’hora de la sortida s’acosta i entrem en el calaix groc. L’animació és espectacular i el Jose m’aconsella que si vull sortir ràpid ho faci per la dreta però resulta que hem hagut d’entrar per l’esquerra, o sigui, que la sortida es presenta complicada.

Per fi la cursa arrenca i, caminant envoltat de corredors, em vaig situant cap a la dreta mentre ens acostem a la pancarta de sortida. Passo per sota quan ja han passat 1’03” i m’acabo de situar tan a la dreta com puc. Surto ràpid enmig d’una xarxa de corredors que ens anem creuant i avançant sense gaires problemes de moment, es veu que tothom te les idees clares d’on es vol situar.

El primer km el faig molt ràpid, potser massa i tot, i quan el garmin marca els primers 1000m encara en manquen uns quants fins el senyal del 1er km o sigui que les indicacions del garmin seran orientatives i no hauré anat tan ràpid com m’indica. Tot i això el ritme està força per sobre de la mitjana màxima que puc portar si vull fer MMP, la de 4’24”/km. Em surt a 4’11” degut en bona part a les esprintades que he hagut de fer esquivant corredors. Ara, el segon km se’m complica més perquè em trobo fileres de corredors que van més lents i m’he de desplaçar lateralment per a no passar per sobre seu. Un corredor una mica g........s m’avança i se’m para al davant i com a resultat em dona un cop amb el seu taló al genoll i em deixa una marca que avui encara em dura. Accelero, l’avanço i em creuo per davant seu, que s’haurà cregut!!!, i continuo col·locant-me, aquestes coses són les que no m’agraden d’aquestes curses. Aquest km em surt bastant més lent que l’anterior, a 4’24”, però ara ja no tinc obstacles que salvar i, per fi, puc agafar el meu ritme sense acceleracions, diagonals ni frenades.

Porto un ritme constant i una mica al meu límit a 4’19”, 4’19”, 4’15” i, en el km 5, em trobo una pujadeta i a dalt d’ella hi ha l’avituallament líquid, intento veure aigua però només puc fer un glopet ja que porto la respiració molt agitada i em trenca el ritme, a més, en 10 km tampoc és molt necessari hidratar-se en aquesta època de l’any. Aquest km em surt a 4’16”. Tot plegat porto un ritme molt bo i s’esvaeixen els meus dubtes sobre la MMP, cada cop n’estic més segur d’aconseguir-la.

No em vull confiar i com em trobo bé accelero una mica i faig 4’11”, ara em començo a trobar ja una mica cansat però no puc afluixar, l’entorn m’anima a córrer ràpid, tothom va per feina amb expressió cansada però decidida i jo no puc ser menys. Intento fer càlculs mentals sobre el ritme que em puc permetre i no ho aconsegueixo, es nota la manca de glucosa i se m’emboliquen els números, o sigui que desisteixo i vaig al màxim que les meves minvades forces em permeten.

Els següents km em surten a 4’10” i 4’08”, no se’m pot escapar. Ara tombem una cantonada i veig l’arribada al fons del carrer. Sembla que ja hi siguem però la recta és llarga i es fa més llarga encara. El garmin em marca el km 10 a 4’12” i encara manca un bon tros però veig que el cronòmetre marca 43’, això està fet.

Creuo l’arribada i aixeco els braços. Al final em surten 43’14”, 1’38” més ràpid que la meva anterior marca, fantàstic. 

Amb la Núria i el Jose a l'arribada

Em costa uns minuts trobar a la meva dona per poder vestir-me ja que fa fred i de tornada cap a casa.

Ara dono per acabat el meu assalt a les meves MMP i torno a la muntanya, s’han acabat de moment les curses d’asfalt i començo a preparar el calendari per aquest any.

 http://connect.garmin.com/activity/256333989